Anàlisi d'Interior holandès I de Joan Miró: Surrealisme i Simbolisme

Catalogació de l'Obra

• Nom: Interior holandès I
• Pintor: Joan Miró (1893 - 1983)
• Estil: Surrealista
• Cronologia: 1928

Breu Ressenya

• Tècnica: Oli
• Suport: Tela
• Lloc: The Museum of Modern Art (MoMA), Nova York. 92 x 73 cm

Primera Aproximació a "Interior holandès I"

L’any 1928, Joan Miró va viatjar a Holanda i, impressionat per alguns pintors holandesos del segle XVII, va pintar una sèrie d'obres en què els interpretava a la seva manera. Aquest quadre, Interior holandès I, va prendre com a referència El tocador de llaüt de Hendrick Martensz Sorgh.

Anàlisi Formal de l'Obra

Elements Plàstics i Cromatisme

Cada motiu del quadre afirma la seva autonomia, evolucionant cap al signe. Miró modifica l'obra de Sorgh per tal de fer-la respondre a la seva pròpia gramàtica cromàtica i formal. Així, els colors són molt brillants i intensament mediterranis. El color pur és aplicat de forma plana, i les formes es distorsionen per adquirir un aspecte ameboide. Hi destaca un ric cromatisme en què sobresurten els colors primaris (vermell, blau i groc), el blanc i el negre.

A Interior holandès I, podem apreciar un Miró que ha consolidat el seu llenguatge pictòric, el qual ja conté molts dels elements que després seran una constant a la seva obra: formes orgàniques surant a l’espai, els vigorosos traços negres que travessen les taques de color, els elements naturals i rurals (animals de pagès, el sol, etc.), i elements abstractes (asteriscs).

Composició i Perspectiva

A l’escena, hem de destacar que els dos personatges centrals del quadre de Sorgh, el músic i la dama que se l’escolta, han desaparegut i han estat substituïts per dues taques blanques que recorden les taques de llum que il·luminen els personatges principals. Del músic, que en l'obra de Sorgh era l'eix central de la composició, Miró només en conserva un cercle vermell amb ulls, boca, el barret i una orella molt esquemàtica amb uns filaments negres que ens recorden els cabells.

La dona ha quedat reduïda a una forma que recorda una ampolla: les gerres, les ampolles i, en general, els receptacles amb formes arrodonides, són símbols tradicionals de l'úter femení en l’obra mironiana. Els protagonistes de l’escena són ara el gran llaüt i una multitud d’animals i de signes que tenen el mateix tractament pictòric: un peu negre, triangles en negre i en groc, rectangles de colors, formes vagament biomòrfiques, filaments en negre entorn un punt central. Aquestes són projeccions pròpies de l’artista que no tenen cap referent real.

Tant els elements principals de Sorgh (el músic, la dona, el gos, el gat, la taula, la finestra amb el paisatge) com altres elements secundaris, Miró els transforma per crear un moviment centrípet o cap endins.

Un altre aspecte important és el fet que no s’apliquin les lleis de la perspectiva en l’espai. No obstant això, l’artista juga amb la teoria dels colors: les tonalitats càlides (groc, vermell o marró) apropen els objectes a l'espectador, mentre que les tonalitats fredes (els verds i els blaus) els allunyen. En aquest sentit, la divisió del fons pictòric en dues franges (verd i ocre) permet crear una certa profunditat espacial a l’habitació.

Ritme i Automatisme Surrealista

Miró aconsegueix transformar una obra amb un cert ordre i una composició força rigorosa en un quadre que transmet una sensació dinàmica i alegre, i aconsegueix un dels millors exemples de l’automatisme surrealista.

Estil i Context Artístic

Biografia de Joan Miró

Joan Miró va ser un dels artistes catalans contemporanis més importants i més reconeguts del segle XX. Va exposar per primer cop a les Galeries Dalmau, l’any 1918, unes obres en què es detecta la influència de l’expressionisme, del fauvisme i del cubisme.

L’any 1920, Miró va viatjar a París per primera vegada, on va quedar impressionat pel gran nombre de moviments artístics d’avantguarda. Aquest impacte artístic va tenir una gran influència en la seva etapa de formació, que va culminar amb la realització de La masia.

L’any 1924, es va adherir al moviment surrealista i, des d’aquell moment, la seva pintura va incorporar un llenguatge de signes propis (dona, ocell, estel, lluna, sol) amb els quals va construir un univers molt personal i poètic. D’aquesta època destaca El carnaval d’Arlequí (1924-25).

La Guerra Civil Espanyola i la Segona Guerra Mundial van determinar la reintroducció a la seva obra d’elements expressionistes i d’un realisme tràgic. Uns anys més tard, Miró es va instal·lar a Mallorca i es va interessar no solament per la pintura sinó també pel treball ceràmic i escultòric, als quals va aplicar també el seu particular llenguatge iconogràfic.

El Surrealisme en l'Obra de Miró

L’obra Interior holandès I pertany al moviment surrealista, l’origen del qual el trobem de la mà d’André Breton. André Breton, poeta francès, va redactar el 1924 a París el manifest surrealista, punt de partida d’aquest nou moviment artístic i literari que, de bon principi, va estar molt lligat al Dadaisme, moviment al qual es va adherir Breton en un primer moment.

El mateix escriptor francès defineix així el Surrealisme:

Automatisme psíquic pur mitjançant el qual algú es proposa d’expressar verbalment, per escrit o de qualsevol altra forma, el funcionament real del pensament ... en absència de qualsevol control exercit per la raó i al marge de tota preocupació estètica o moral.

El Surrealisme es fonamenta en l'automatisme i en el món dels somnis. Les idees de Breton es basaven en el seu coneixement de la psicoanàlisi de Freud i el comportament dels malalts psiquiàtrics; el concepte bàsic és l’automatisme.

Pels surrealistes, automatisme significava el mecanisme pel qual les idees i les associacions d’imatges sorgien a l’exterior a través de la paraula, l'escriptura o la pintura de manera ràpida, espontània i fluida, sense fer cas en cap moment de la coherència i el sentit. Reprodueixen un univers de símbols, de vegades abstractes, sorgits de l’inconscient i de l’atzar. André Masson i Joan Miró, creador d’un cosmos simbòlic personal de gran originalitat i ric cromatisme, en van ser els principals representants.

A part de l’automatisme, una altra via per la qual el pintor aconseguia entrar en el món surrealista era la del somni. No es tractava de l’estudi dels símbols dels somnis, sinó de la plasmació d’imatges oníriques, que podien venir determinades per diferents somnis o podien recordar-ne certes característiques.

Interpretació de l'Obra

Temàtica i Referències

Interior holandès I és la primera tela de la famosa sèrie que Joan Miró va pintar després de visitar Holanda l’any 1928. En aquests quadres, l’artista reinterpreta, amb el seu llenguatge particular de signes i formes, els coneguts interiors pintats pels mestres holandesos al segle XVII.

En aquesta obra, Miró pren com a referència El tocador de llaüt de Sorgh, la iconografia principal del qual –el músic tocant el llaüt, la dona, la taula, el gos, el gat, la finestra i el quadre de la paret– és respectada pel pintor català, malgrat la traducció formal que fa del quadre original. Per tant, Miró recrea una realitat (el quadre de Sorgh) amb un nou llenguatge proper a una certa innocència infantil, allunyada del món de l’inconscient i dels somnis.

Funció i Autonomia Artística

L’any 1928, Miró va fer una exposició a la Galeria Bernheim (París) en la qual va vendre totes les obres i va rebre molt bones crítiques. Dins del surrealisme, Miró va tenir gran autonomia; va preferir recuperar la innocència de la seva infantesa a seguir els dictats de l’inconscient profund, com predicaven la majoria dels surrealistes.

Es va inspirar sovint en l’art dels “no instruïts”, com els nens o els malalts mentals, admirant la seva llibertat. Juntament amb André Masson, és considerat el representant més destacat de l’automatisme surrealista.