Anàlisi de la Integració Migratòria a Espanya: Models de Cachón i Polítiques Públiques

Cachón: Integració i exemples

En els últims 10 o 11 anys, aproximadament, l’arribada de fluxos migratoris internacionals a Espanya ha augmentat substancialment degut a un boom migratori. Això ha fet que es passi d’una població de 638.000 immigrants el 1998 fins a 5.600.000 el 2009, aproximadament. Això va ser degut a un efecte crida que va produir unes transformacions socials provocant un increment del nivell d’acceptabilitat, o el que és el mateix, el nivell per sota del qual una persona individual no està disposada a acceptar la feina.

En aquest aspecte, també va influir l’economia submergida, que segons Reyneri, es devia al fet que els treballadors immigrants van entrar a Grècia, Itàlia, Portugal i Espanya perquè van trobar països on se’ls oferia una varietat de llocs de treball sense exigir gaire cosa, si es volia treballar o quedar-s’hi. Era un lloc per viure i fer diners fàcilment, fins i tot sense permís de residència.

Per regular aquesta economia submergida, podrien entrar en joc les polítiques de contingència. Aquestes portaven els immigrants a treballar durant un període de temps. Degut a aquestes polítiques, els immigrants es troben en condicions precàries, indocumentats i assentats, sense treball fix. Per això, en una de les regularitzacions en què es trenca amb les polítiques de contingència, s’introdueix el requisit de viure fora d’Espanya des de 2002. També es tanca el “règim general”; els immigrants només podran entrar mitjançant contingents i dependran del govern i d’unes característiques. Finalment, aquestes polítiques acaben fracassant, ja que volien ser una política de control de fluxos, però la gent entrava, marxava al seu país i després tornava a entrar sense més.

Tipus d’arrelament

En aquest sentit, també podríem fer referència al tipus d’arrelament, que intentaven solucionar aquests problemes i així regularitzar la situació. Apareixen els arrelaments:

• Tipus laboral: amb els quals s’han de garantir dos anys d’estada i una relació laboral d’un any acreditada per un jutge (autorització de residència temporal).
• Tipus familiar: garanteix tres anys d’estada, un contracte d’un any i un vincle familiar directe amb un resident legal (autorització de residència i permís de treball).
• Tipus social: garanteix tres anys d’estada, un any de contracte i un informe que acrediti la inserció social emès per l’Ajuntament (autorització de residència i permís de treball).

També es posen com a solució els programes de retorn degut a un augment de la xenofòbia i a un augment de la percepció que sobren els immigrants. Espanya, segons Pajares, crea dos programes de retorn assistit:

• Programa humanitari: destinat a persones sense recursos que volen tornar al seu país. El govern els paga el bitllet. Com hi ha hagut molta demanda del servei, s’ha arribat a col·lapsar. Entre 2003 i 2009, retornen uns deu mil immigrants.
• Programa per aturats: entre 2008 i 2009 fa que retornin uns 9.000 immigrants.

Tot i aquest intent per posar solucions, sorgeixen problemes ja que la major part dels immigrants treballen sense contracte, per tant, tampoc es poden aplicar aquests arrelaments.

El concepte de justícia segons Cachón

Un cop introduït el tema, podríem dir que Cachón vol crear una societat amb vincles socials (econòmics, culturals i polítics) forts que garanteixin una pertinença als individus i grups que la formen, i que se sentin acceptats per la societat, maximitzant la capacitat dels individus per decidir o triar sobre les seves pròpies vides. Aquí es generen unes dimensions: la de justícia redistributiva i la de reconeixement. Aquest concepte bidimensional de justícia vol intentar garantir la igualtat de tracte (i no discriminació) i d’oportunitats entre persones i grups que formen part de la societat, reconeixent així el pluralisme cultural i fomentant la interacció.

Dit això, Cachón també fa referència a les tres “R”: la Redistribució, el Reconeixement i la Representació.

Les tres “R” de Cachón

Redistribució

La primera d’aquestes, la Redistribució, fa referència a la capacitat dels individus i els grups per decidir sobre les seves pròpies vides; és a dir, no s’han de privar els immigrants dels serveis públics, tenint una redistribució justa.

Reconeixement

En segon lloc, hi ha el Reconeixement de la diversitat cultural, on a l’immigrant que prové de fora se l’han de reconèixer totes les normes, tal com es fa amb nosaltres. Això no vol dir obligar-lo a aprendre la nostra llengua, cultura, etc., sinó que ho faci sense pressió. Podríem dir que aquesta política seria semblant al pluralisme transnacional al qual fa referència Dan Rodríguez al seu text.

Representació

Finalment, trobem la Representació, que fa referència a la vida pública, en especial al dret a vot. Aquí s’ha de reconèixer l’espai dels immigrants al camp públic i polític, ja que aquests també han de ser considerats ciutadans.

Exemples de polítiques d’integració

A tot això, podríem fer referència a diferents exemples d’aquestes polítiques d’integració.

Redistribució: Llei de barris

Per a la primera, la de Redistribució, podríem fer referència a l’exemple sobre la llei de barris. Aquesta llei té com a objectiu promoure la rehabilitació global de barris per evitar la degradació i millorar les condicions dels ciutadans residents en aquestes àrees, afavorint, d'aquesta manera, la cohesió social.

Reconeixement: Llibertat de culte

Fent referència a la segona política, la de Reconeixement, podríem anomenar l’exemple sobre la llibertat de culte. Aquesta és un dret fonamental que es refereix a l’opció de cada ésser humà de triar lliurement la seva religió, de no triar-ne cap (irreligió), o de no creure o validar l’existència d’un Déu (ateisme i agnosticisme) i poder exercir aquesta creença públicament, sense ser víctima d’opressió, discriminació o intent de canviar-la.

Representació: Plans de ciutadania

Finalment, en referència a la Representació, podríem parlar sobre els plans de ciutadania. Aquests plans, prenent com a exemple el Pla de Ciutadania i Immigració (2005-2008), volen intentar garantir una integració, per tant, actuen mitjançant unes premisses i unes línies d’acció.

Premisses dels plans de ciutadania

D’una banda, aquestes premisses actuen segons una dimensió social, en què s’han de garantir els drets humans, respectar els drets individuals i garantir l’accés a serveis públics en igualtat de condicions (universalitat). També aquesta dimensió social vol una presència i una participació dels immigrants a la vida social, laboral, cultural i política i una cooperació en la xarxa d’actors socials (acomodació), etc. D’altra banda, també trobem la dimensió política on es vol una residència, la integració europea, un vincle entre immigració i autogovern, etc.

Línies d’acció dels plans de ciutadania

A tot això, referent a aquests plans, també podríem fer referència a unes línies d’acció on entren en joc:

• Les polítiques d’acollida, les quals actuen quan arriben els immigrants per primer cop per: informar-los, ajudar-los, ensenyar-los el marc català, etc.
• La segona política que entra en joc és la d’igualtat, on es fa referència als serveis (educació, laboral, etc.).
• Finalment, trobem les polítiques d’acomodació on es vol adequar i redefinir un espai públic (serveis i administració) perquè tothom es senti part d’aquell espai (ex: Vic).