Anàlisi de les idees de Hume i la seva crítica a la raó

RESUM: Hume PWR Hem vist com Descartes (fonamentació de la física) i Locke (fonamentació de l’estat) parteixen de la seva confiança en el poder de la raó. En canvi, altres autors, com Hume, opten per posar l’accent en els límits de la raó. Atacarà les idees més clares i distintes: la idea de Déu i la de jo. La decepció original:

• El principi clar i evident que Hume pren com a punt de partida és aquest: el coneixement és l’experiència; conèixer és percebre.
• Aquest principi és autoevident, no requereix demostració.

Conèixer és percebre: Una percepció és un contingut mental, i n’hi ha de dos tipus:

• Impressions: són les percepcions que es presenten en la ment amb una força i una vivor singulars; són totes les sensacions, passions i emocions quan fan la seva primera aparició en la nostra ment.
• Idees: són percepcions més febles, imatges o representacions afeblides de les impressions.

Exemple: Quan m’acosto a les flors, la seva presència (olors, colors, formes, etc.) se m’imposa amb tal força que no puc ignorar-la; en tinc una impressió. En canvi, quan començo a caminar i rememori la imatge de les flors en la ment, tindré una percepció més feble (idea). Les impressions inclouen les:

• Sensació: tot allò que se’m dona a través dels sentits externs (el color blanc de la taula).
• Passió i emoció: impressions que es donen a través dels sentits interns. La gana és una passió i la tristesa és una emoció.

Exemple: Sentir el plor d’una persona (sensació) pot provocar tristesa en mi. En aquest cas, Hume consideraria que la tristesa s’ha generat a partir del plor i, per tant, és una impressió secundària (impressió de reflexió). Criteri geneticopsicològic:

• Sentir és rebre percepcions més vives (impressions), pensar consisteix a rebre percepcions més febles (idees).

Principi de còpia:

• Una idea no és res més que l’empremta que deixa en la nostra ment una impressió.
• En néixer som un full en blanc que, pel principi de còpia, va generant idees (còpies d’impressions) a partir de les impressions que rep pels sentits.
• Hume nega les idees innates, ni arquetips d’elles mateixes –contra Locke–. No hi ha, doncs, ciència a priori en cap camp del coneixement: tot el nostre coneixement és a posteriori.

Problema: Idees complexes i les veritats matemàtiques. Coneixement com a receptivitat pura:

• Segons Hume, no podem acceptar la resposta de Locke: una sèrie d’operacions amb les idees simples –com l’abstracció o la suposició– perquè aquestes idees compostes no es basarien en l’experiència, serien fictícies.
• Només hi ha coneixement quan ens limitem a rebre de l’experiència, el coneixement és receptivitat pura.
• Com puc explicar les idees compostes sense cap activitat per part del cognoscent?

Els tres principis associatius:

• Llei de semblança: dues idees que s’assemblen tendeixen a ajuntar-se en la nostra ment.
• Llei de contigüitat en l’espai i el temps: dues idees que se’m donen l’una al costat de l’altra o de manera successiva tendeixen a ajuntar-se en la meva ment.
• Llei de causa i efecte: dues idees que se succeeixen –és a dir, quan es dona la primera, es dona sempre tot seguit la segona– tendeixen a ajuntar-se en la nostra ment.

El coneixement és receptivitat pura.

Principi de certesa o discriminació d’idees:

• Quan no veiem clar si una paraula remet a un autèntic coneixement, cal preguntar de quina impressió deriva.
• Si no som capaços de mostrar de quina impressió (o impressions) deriva, hem de concloure que no es tracta d’una autèntica idea, sinó d’una falsa idea o pseudoidea.
• Segons Hume, les matemàtiques són d’aquest tipus. A priori, però no constitueixen coneixement: continua sent cert que tot coneixement és a posteriori: No fan referència al món. La seva validesa és, per tant, independent de l’experiència: a priori. Com que s’obtenen pel principi de no-contradicció, el seu contrari és lògicament impossible: són necessàries. Com que consisteixen en la mera explicitació dels continguts ideals que una determinada definició ja té, no aporten cap coneixement.

El coneixement pròpiament dit són les qüestions de fet: Fan referència al món. La seva validesa es basa en l’experiència: són a posteriori. Només poden derivar d’impressions (no de principis lògics); el seu contrari és sempre lògicament possible: són contingents. Aporten dades de l’experiència: són el coneixement pròpiament dit.

Crítica de les nocions metafísiques:

• Com que les idees són meres còpies de les impressions i com que tota impressió és sempre particular, és evident que les idees han de ser, també, particulars.
• Per tant, no hi ha idees universals: el que prenem per “idees universals” no són res més que conjunts d’idees que tendeixen a ajuntar-se en la nostra ment en virtut de la llei de semblança i que, per dir-ho així, etiquetem amb un mateix nom. L’empirisme de Hume porta, doncs, al nominalisme.

Crítica de la noció causa-efecte:

• D’acord amb el criteri de certesa, aquesta relació tindrà validesa només si podem assenyalar de quines impressions deriva.
• Ara bé, quan diem que un fet “A” és la causa de “B”, estem suposant que hi ha una connexió necessària entre ambdós.
• En efecte, la connexió necessària no és un fet, perquè els fets, és a dir, els continguts d’experiència, són contingents i no necessaris. Però tampoc no és una relació d’idees, perquè A i B, els dos elements entre els quals se suposa que hi ha una connexió, no són pas idees, sinó fets. Així doncs, la idea de connexió necessària no deriva de cap impressió i, per tant, no té validesa cognoscitiva.

El fonament emotiu/subjectiu de les ciències de fets:

• La nostra creença tampoc no és arbitrària, sinó que l’experiència acostuma a confirmar que el que esperàvem és de fet el que acaba passant.
• Cap argument a priori no pot demostrar que l’efecte estarà d’acord amb l’experiència passada. La suposició es basa exclusivament en el costum.
• El costum engendra en nosaltres la creença que les coses passaran com han passat fins ara.
• Una creença és un sentiment: la base de la causalitat no és racional, sinó emotiva; el fonament de la ciència resulta ser un sentiment i no pas la raó.

El problema de la inducció (“problema de Hume”):

• Passar d’un nombre finit d’observacions a l’establiment d’una llei universal és il·legítim des del punt de vista lògic. Aquest problema no es resol apel·lant a la uniformitat de la naturalesa, ja que no la coneixem, sinó que hi creiem per la força del costum, única base de la ciència.

Sobre la divisibilitat de l’extensió:

• L’escepticisme de Hume el porta fins i tot a polemitzar amb la matemàtica.
• Així, per exemple, contra els geòmetres que defensen la divisibilitat infinita de l’espai, Hume la nega amb l’argument següent. Ser (una cosa) equival a ser perceptible; ara bé, si dividim un cos un cop i un altre, a partir d’una certa divisió els fragments ja no són perceptibles; no són res i, per tant, ja no es poden dividir més.

Crítica de la idea de substància:

• Pel que fa a l’objecte, en tenim certament percepcions. Però percebo alguna cosa així com la seva unitat? És evident que no: de les coses sensibles, jo només en percebo les qualitats sensibles, els accidents, i no pas la seva unitat substancial.
• Descartes definia la substància com allò que no necessita res més per ser pensat, i en trobava tres: Déu, jo i món; totes tres idees innates (a priori) amb un paper determinat en la fonamentació metafísica de la ciència.
• Amb Locke, Hume entén per substància el suport invisible de propietats. Precisament perquè és invisible, no podem mostrar de quina impressió deriva i, per tant, no té cap validesa cognoscitiva. Per definició, Déu i el jo són immaterials i, per tant, invisibles: amb el mateix argument obtenim que tampoc aquestes dues idees no tenen cap validesa cognoscitiva.

Validesa pràctica del jo i del món:

• L’objecte se’m presenta com una pluralitat d’impressions diverses, però que flueixen juntes, i, del jo, en tinc l’experiència d’un feix continu d’impressions.
• Tant la identitat de l’objecte com la identitat del subjecte són ficcions produïdes per la imaginació a partir d’aquests feixos continus.
• Tot i no tenir validesa teòrica, aquestes sí que tenen validesa pràctica: hem de creure en la identitat del subjecte per demanar-li responsabilitats en la convivència entre individus i hem de creure en la identitat de l’objecte per fer possibles els drets de propietat.

El paper de la raó:

• La raó no ens permet fer judicis de valor: dels fets no es deriven normes, perquè els fets són coses tal com són, no les coses tal com haurien de ser.
• “La raó mai no pot contraposar-se a la passió en el guiatge de la voluntat.”
• Consequències: No hi ha raó pràctica. No hi ha llibertat.
• “La raó és, i únicament ha de ser, esclava de les passions, i no pot reivindicar en cap cas una funció distinta de la de servir i obeir aquestes.”
• Ser útil als altres em fa sentir bé: altruisme i egoisme es troben.

DESCARTES HUME Tendència filosòfica Racionalisme/ Empirisme Coneixement Vol crear un mètode universal basat en la raó./ Parteix de l’experiència com a font i límit dels nostres coneixements.Punt de partida No ens podem fiar de l’experiència sensible, ja que podem dubtar-ne. Escepticisme metòdic. Parteix del dubte per veure si pot trobar una veritat de la qual no en pugui dubtar. /No ens podem fiar de la raó com a instrument del coneixement de la realitat. El coneixement no traspassa els límits de l’experiència. Postura davant dels sentits/raó Dubtem dels sentits com a eina de coneixement (ja que a vegades ens enganyen). Aquest és l’únic nivell de dubte que mantindrà fins al final de la seva filosofia. La raó és l’única eina de coneixement fiable./ Per l’única cosa que podem fer servir la raó és pels judicis matemàtics i els lògics (que són relacions d’idees que no amplien el coneixement). L’experiència dels sentits ens proporciona l’únic coneixement fiable: les impressions. Criteri de veritat Tot el que jo percebi de forma clara i distinta serà vertader /Una idea només és vertadera si prové d’una impressióIdea. N’hi ha de tres classes: adventícies (provenen de l’experiència), factícies (construïm nosaltres combinant altres idees) i les innates (el pensament les posseeix per ell mateix). A partir de les idees innates demostra l’existència de Déu. /Les idees són representacions mentals de les impressions, imatges de les impressions que han perdut la força que tenien, són còpies d’impressions. Poden ser simples o complexes i poden provenir de la memòria o de la imaginació (en aquest últim cas, són idees falses perquè no remeten directament a cap impressió real). Innatisme Accepta l’existència d’idees innates i, de fet, aquestes li serviran per provar la segona veritat (existència de Déu)./ No accepta l’existència d’idees innates. Defensa la màxima de Locke, la nostra ment, quan naixem és com un paper en blanc (white paper). Psicologia L’home és una unió antinatural entre l’ànima, que pertany al món de les idees i el cos (món sensible). Coneixem a través de l’ànima, que pot recordar les idees./ Critica la idea de jo. No podem parlar d’una substància permanent quan només coneixem un conjunt de percepcions canviants (jo penso, jo camino, jo menjo, etc.).Món El món que experimentem és l’aparença, és una mala còpia del món vertader (l’intel·ligible) i no constitueix cap fonament de realitat ni de coneixement. /No podem estar segurs de l’existència del món perquè l’únic que coneixem són impressions però no sabem d’on venen. Qüestiona l’existència de la realitat física.

Ètica Intel·lectualisme moral, el coneixement (de les idees ètiques) s’identifica amb la virtut. Només qui coneix el bé (idea) és capaç de dur-lo a terme. S’han de controlar i reprimir els desitjos, les emocions i els impulsos sensibles./ Emotivisme moral. La bondat o la maldat només la descobrim quan al nostre interior hi trobem un sentiment d’aprovació o de reprovació d’una acció. Les qüestions morals no depenen de l’enteniment sinó del sentiment. El plaer i la utilitat són els factors que determinen l’aprovació d’una acció.