Anàlisi d'Els Germans (Adelphoe) de Terenci

Introducció a l'obra

Els Germans (Adelphoe) és una comèdia del dramaturg llatí Terenci, representada per primer cop l'any 160 aC durant els jocs funeraris en honor a Luci Emili Paul·le Macedònic. Està inspirada en una obra grega de Menandre amb el mateix nom i va ser l'última obra que va escriure l'autor.

Característiques de l'obra de Terenci

• Fabulae Palliatae: Obres que es desenvolupen en ciutats gregues, anomenades comèdies amb pal·li a causa del vestit típic grec que portaven els actors.
• Imitatio: Imitació d'obres gregues amb referències al món romà, fet que provoca anacronismes per la paradoxa de voler representar la vida romana en un marc hel·lènic.
• Pròlegs: Terenci, en els seus pròlegs, es dirigeix directament als espectadors, trencant així la il·lusió dramàtica.
• Música i versos: Els càntics a l'estil de Plaute són escassos. N'hi ha dos a L'Àndria (481-485; 625-638) i un a Els Germans (610-616). Els versos solen ser senars o llargs, i els efectes de so i la música gairebé desapareixen per donar més importància als diàlegs.
• Contaminatio: Ús de la intertextualitat amb autors anteriors, barrejant elements de diferents obres.
• Doble argument: A Els Germans, el doble argument és el centre d’interès de la trama.
• Monòlegs i personatges: Els monòlegs de Terenci són més curts que els de Plaute, però més nombrosos, i serveixen per modelar l'argument i aprofundir en la psicologia dels personatges. Generalment, el personatge de l'esclau no és tan central com en Plaute, tot i que en obres com Phormio i Els Germans recupera un cert protagonisme clàssic sense renunciar a la innovació.
• Elements còmics: La seva vena més còmica ressorgeix en les últimes comèdies. A Els Germans, s'hi troben elements plautians, com ara un càntic o un esclau que enreda constantment la trama.
• Estil refinat: Terenci es dedica a depurar la llengua per trobar un estil refinat, amb un llenguatge més aristocràtic i culte.

Personatges

Ctesifó

Germà d'Èsquinus i fill de Dèmeas. És el protagonista que ha rebut una educació estricta i està enamorat d'una citarista.

Èsquinus

Germà de Ctesifó. És equiparable al personatge de l'esclau d'altres comèdies, ja que és propens a provocar embolics. Té una amant, Pàmfila, a qui viola i deixa embarassada.

Dèmeas

Pare de Ctesifó i Èsquinus. S'oposa al liberalisme del seu germà Mició i es caracteritza per la seva rigidesa.

Mició

Germà de Dèmeas i educador d'Èsquinus. La combinació d'aquest personatge amb el seu germà Dèmeas il·lustra el precepte de la filosofia grega que predica la moderació i el punt mitjà, en aquest cas entre la rigidesa i la disbauxa.

Sòstrata

La mare de Pàmfila, prototip de la matrona romana.

Pàmfila

La virgo o noia jove, propensa a enamorar-se i a originar embolics a causa d'aquest desig.

La citarista

La segona virgo o noia jove de l'obra.

Resum de l'argument

La comèdia tracta sobre quin tipus d'educació és millor: una de severa i rígida o una altra de més liberal i oberta. Tots dos models educatius estan encarnats pels personatges de Dèmeas i Mició, dos germans grans de temperament molt diferent. Mentre que el primer és un pare molt estricte i preocupat pels seus dos fills, Èsquinus i Ctesifó, el segon és un solter jovial i permissiu que ha adoptat un dels seus nebots, concretament Èsquinus.

Èsquinus, el jove educat de manera liberal, rapta la cortesana Bàquide. No ho fa, però, per satisfer els seus propis instints, com tothom creu, sinó per entregar-la al seu tímid germà Ctesifó, que no s'atreveix a actuar per por del seu pare. En realitat, Èsquinus està enamorat de Pàmfila, el prototip de noia pobra però virtuosa.

Al final, tot es descobreix i els dos joves aconsegueixen casar-se amb les noies que estimen: Ctesifó amb la cortesana Bàquide, i Èsquinus amb la virtuosa Pàmfila. Per la seva banda, el vell Dèmeas renuncia als principis estrictes que havien guiat l'educació del seu fill.

El pròleg

L'autor constata que té enemics que menyspreen la seva comèdia. Per això, afirma que seran els espectadors qui jutjaran si l'obra mereix lloança o censura.

Explica que hi ha una comèdia de Dífil, Synapothnescontes, que Plaute va adaptar en la seva obra Commorientes. A l'obra grega, un jove arrabassa una prostituta a un proxeneta en el primer acte. Plaute va ometre aquest passatge, i Terenci el va incorporar a Els Germans, traduint-lo paraula per paraula. L'autor demana que es jutgi si això es pot considerar un plagi o si, simplement, ha recuperat un passatge que havia estat omès per distracció.

A més, afegeix que les crítiques dels seus detractors són, en realitat, un gran elogi per a ell.