Anàlisi de 'Gent' i 'Lectura' de Joan Fuster

Comentari sobre "Gent" de Joan Fuster

Fuster remarca el distanciament que exercim les persones quan parlem de «la gent» mitjançant un aforisme revelador: «la gent són els altres, i no jo». Així, proporciona la seua pròpia definició del terme a partir del rebuig a pertànyer a una multitud, a diferència de l'acceptació d'incloure'ns en paraules que emanen cert flaire identitari com «poble», «colla», «societat», «partit» o «equip». En efecte, aspectes negatius com les acumulacions humanes, el seguici d'un enterrament o les persones que «bramen» a l'estadi és el que identifiquem com a gent i, per tant, no ens incloem en aquest grup per la seua connotació negativa. És per això que l'autor remarca que «només podem parlar de la gent quan hem deixat de ser gent».

Estil de l'entrada "Gent"

Trobem un discurs antidogmàtic que ens apropa a la filosofia moderna. En efecte, Fuster presenta l'ésser humà amb un sentit autocrític feble, que es basa en la no acceptació dels trets negatius. Ho fa a partir d'una ironia precisa, que trobem, per exemple, a l'enumeració dels aspectes negatius de la gent («la gernació que brama a l'estadi») que culmina amb la sentència: «són, per a nosaltres, la gent». Destaquen les reformulacions («restem al marge, constitutivament al marge») i un vocabulari exquisit que contrasta amb els modismes populars («s'entafora al cinema», «la gent feia això o allò»).

Comentari sobre "Lectura" de Joan Fuster

L'entrada «Lectura» comença d'una manera inusual, i és que Fuster se centra en la «neurosi» a conéixer els llibres recents. Així, evidencia el rebuig a llegir tot allò que no vinga avalat pel temps i el reconeixement, allò que cataloguem com a «clàssic». Qui aposta pels clàssics com a «valor segur», ho justifica amb l'afirmació que allò actual no es pot entendre sense «la comprensió prèvia del passat». Ara bé, segons Fuster, la consagració dels clàssics es recolza en la permanència en l'ordre de les vigències actuals. El clàssic no ho és per ser antic, sinó perquè segueix sent «modern». Per tant, llegir implica diferents exigències respecte a la literatura: la d'aquell lector que busca l'evasió, el plaer, perquè vol abstraure's d'una realitat que no li agrada, el lector de «clàssics»; i l'exigència d'aquell lector que llegeix per vocació o per obligació, amb una intenció crítica, aquell que busca la informació, aquell que no li té «por a la vida».

Dues intencions diferents que defineixen les preocupacions dels homes i que evidencien que llegir, al capdavall, és «seguir vivint» a la manera de cadascú.

Estil de l'entrada "Lectura"

Aclariments marcats amb comes («evident», «per exemple») o guions. Preguntes retòriques («Qui no ha conegut...?») que al·ludeixen directament al lector o reformulacions («qualsevol autor, qualsevol obra») que dinamitzen l'argumentació. L'escrit tampoc està exempt de recursos ortotipogràfics; crida l'atenció la cursiva utilitzada per a incloure una cita llatina («ars longa, vita brevis») que concorda magistralment amb les referències als clàssics del contingut de l'assaig i a la llengua de cultura per excel·lència, el llatí.