Anàlisi formal: Mare de Déu de les Roques

1. ANÀLISI FORMAL: MARE DE DÉU DE LES ROQUES

ICONOGRAFIA: Leonardo va utilitzar la superposició de plans amb l’objectiu de poder aconseguir una major profunditat en l’escena. Per aquest motiu, situa en primer pla el grup de la Mare de Déu, el nen Jesús, sant Joan infant i l’arcàngel Uriel; darrera d’aquest hi ha roques pintades que conformen la cova on es troben tots els personatges i entre els forats d’aquestes roques es representa el fons paisatgístic.

COMPOSICIÓ TANCADA: El grup principal s’inscriu dins una composició piramidal que es delimita entre el cap de la Mare de Déu i els cossos dels dos infants. En aquesta obra és molt important el joc de relacions entre les mans i les mirades dels personatges, i això permet parlar de composició unitària ja que tots els personatges es troben interrelacionats.

RECURSOS: Leonardo va emprar diferents tipus de perspectiva que ell va explicar, la primera perspectiva tracta de la disminució de la grandària dels objectes a diverses distàncies, o perspectiva lineal. La segona, de la degradació dels colors i la tercera, de la indefinició dels contorns que tenen els objectes vistos des de varies distàncies o perspectiva aèria. Relacionant el que ha fet el pintor amb la segona i la tercera perspectiva en aquesta obra, Leonardo parla de l’aire que s’interposa entre l’observador i els objectes llunyans i diu que les muntanyes s’han de pintar de color blau. A més, utilitza escorços, com per exemple la mà enlaire de la Mare de Déu.

Leonardo també utilitza dos tipus de llum: la llum natural entre les roques i la més misteriosa i irreal de les figures. El paissatge del fons és inventat i de gran força expressiva.

FUNCIÓ I SIGNIFICAT

Aquest quadre havia de formar part d’un políptic encarregat conjuntament a Leonardo i als germans Evangelista i Giovanni, per la Confraria de la Concepció de l’església de San Francesc el Gran de Milà, que no en va acceptar el resultat final. Pel que fa a la iconografia, d’aquesta pren com a font els evangelis apòcrifs. Pel que fa a quests escrits, la mare de Déu descansà en una cova durant la seva fugida a Egipte, on es va trobar amb sant Joan infant, el qual havia estat acompanyat i protegit per Uriel.

A la National Gallery de Londres, es poden distingir les figures dels dos nens gràcies a la versió posterior del mateix tema. En principi, sembla que el nadó és Jesús i el que està a prop, Sant Joan. Però si es mira la versió de Londres, el nen que la Mare de Déu protegeix s’identifica amb Sant Joan i el nen que beneeix amb la mà dreta és Jesús. L’arcàngel Uriel és el protector de les persones desvalgudes, i per aquest motiu ho és de Sant Joan a la mort dels seus pares. El gest a la mà simbolitza unió conceptual entre els personatges.

Pel que fa al significat de l’obra, Sant Joan té un paper important com precusor i profeta que anuncia un baptisme i una conversió que prendran sentit amb l’arribada del Messies.

MODELS I INFLUÈNCIES

El tema escollit no era comú, per això va ser poc utilitzat pels pintors del Renaixement tardà, del Manierisme i el Barroc, malgrat les còpies de l’original de Leonardo.

L’esquema compositiu de l’obra segueix l’exemple de les Sagrades Converses, és a dir, les composicions iniciades al Quattrocento italià. En aquest, s’aconsegueix crear un espai unitari en el qual la Mare de Déu i el nen Jesús esdevenen el focus central. Aquesta pintura va ser molt utilitzada per pintors com Angelico o Lippi i després, a artistes manieristes.

També, és molt important l’ús de la perspectiva aèria, que va ser una aportació de Leonardo que va tenir una gran repercussió en l’art europeu posterior. És un dels grans mestres del Renaixament.