Anàlisi d'Estructures de Mercat: Concentració, Discriminació i Oligopolis

1. Anàlisi de la Concentració de Mercat

L'afirmació que una elevada concentració comporta falta de competència no és necessàriament certa, ja que els índexs de concentració que utilitzem pateixen certes limitacions. Tant l'índex Ck com l'índex HHIk són mesures estàtiques que radiografien la situació d'un mercat o indústria en un moment concret.

Que en un mercat hi hagi concentració puntual no suposa un problema de competència, ja que pot deure's a interessos puntuals per al desenvolupament d'una indústria o per circumstàncies de mercat (p. ex., concentració en la distribució de mascaretes). Per poder concloure que la concentració és deguda a un problema real de competència, hauríem de complementar l'anàlisi amb els índexs d'estabilitat o volatilitat, com l'índex Ik. Amb aquest, sí que avaluem si la concentració és estable (major risc de problema de competència) o inestable (la concentració no és problemàtica).

Limitacions dels Índexs de Concentració (Ck i HHIk)

• La incapacitat per agrupar empreses que tenen la mateixa matriu jurídica (holdings).
• La incapacitat per considerar l'àmbit geogràfic en què operen les empreses. Com més gran sigui l'àmbit geogràfic, menys capacitat tindran per exercir poder de mercat.

D'altra banda, disposem d'un altre índex de poder de mercat, l'índex de Lerner, que ens informa de manera més fiable i digna sobre l'existència de poder de mercat i la falta de competència.

2. Discriminació de Preus de Segon Grau

La discriminació de preus de segon grau és una estratègia que estableix diferents preus segons la quantitat consumida. L'objectiu és que el monopolista pugui obtenir majors guanys que en el monopoli normal, fins i tot sense obtenir informació detallada sobre la demanda individual.

En concret, el discriminador de segon grau sap que té clients amb diferents disponibilitats de compra (demanda alta i demanda baixa), però no és capaç de diferenciar-los individualment al mercat.

Estratègia del Discriminador

L'estratègia a seguir pel discriminador consisteix a establir diferents paquets (diferenciant el volum d'unitats), caracteritzats per un preu mitjà per unitat decreixent a mesura que augmenta la composició del paquet. L'objectiu és que cada client autoseleccioni el paquet que millor s'adapti a les seves expectatives de consum.

El monopoli normal, en oferir només una opció de venda, perd oportunitats, ja que els clients de menor demanda poden no comprar el producte i els clients de major demanda poden no adquirir el volum d'unitats desitjat. Amb la discriminació de segon grau, tot i que se sacrifica part del marge de benefici perquè el preu mitjà és decreixent, l'augment del volum d'operacions provocarà que l'empresa obtingui un major benefici absolut. Exemples inclouen:

• Ofertes 3x2
• Menús de cinema
• Targetes de transport

La forma més habitual d'aplicar la discriminació de preus és mitjançant una tarifa en dues parts: T = F + Vq.

El discriminador s'apropia de tot el benestar dels clients de demanda baixa i deixa part de l'excedent als clients amb major demanda.

3. L'Oligopoli: Estructura i Models

L'oligopoli és una estructura de mercat on unes poques empreses s'interrelacionen estratègicament per exercir poder de mercat sobre el client final. És una estructura de mercat que es troba entre el monopoli i la competència perfecta.

Diferències entre Models d'Oligopoli

• Tipus de competència: en preus o en quantitats.
• Ordre de presa de decisions: simultani o seqüencial.

En qualsevol dels models, suposem que les empreses són maximitzadores de benefici.

Models de Competència en Quantitat

• Model de Cournot: S'obté l'equilibri de Nash a partir de la resolució del sistema d'equacions format per la funció de reacció (expressió matemàtica que informa de la millor decisió productiva de cada empresa segons el posicionament del rival, obtinguda de la maximització de beneficis de cada empresa).
• Model de Stackelberg: Amb una empresa líder i una seguidora, també s'obté l'equilibri de Nash. L'empresa líder es posiciona al mercat com un monopoli, però no pot evitar l'entrada d'un competidor que maximitzarà beneficis sobre la demanda residual (la part de la demanda no satisfeta per l'empresa líder). Dins l'oligopoli de competència en quantitats, aquest model és el que genera un major benestar als consumidors.

Col·lusió

La col·lusió és una solució cooperativa on les empreses es posicionen al mercat com un monopoli (equivalent a una solució de monopoli multiplanta). Aquesta solució no és un equilibri de Nash, però sí un equilibri de Pareto. La solució obtinguda de forma conjunta és la millor per a les empreses i la pitjor per als consumidors.

4. Competència Monopolística: Curt i Llarg Termini

La competència monopolística és una estructura de mercat que guarda similituds tant amb l'estructura competitiva com amb el monopoli. En concret, existeix un elevat nombre de productes al mercat per satisfer una mateixa demanda. Les empreses competeixen mitjançant un producte heterogeni (amb diferents característiques).

Suposem una preferència per la varietat per part de la demanda: com més possibilitats de productes per escollir, major satisfacció. Les empreses són maximitzadores de benefici. Hi ha llibertat d'entrada i sortida del mercat. El cost marginal (C'') és creixent i el cost mitjà és convex.

Resultats segons el Període Temporal

• A curt termini: La solució d'equilibri equival a la d'un monopoli. Quan apareix una nova varietat de producte, la demanda valora especialment aquesta nova opció de compra i dota l'empresa d'un cert poder de mercat, com si es tractés d'un monopoli. Això li permet obtenir un benefici superior a zero en establir una producció maximitzadora de beneficis.
• A llarg termini: La solució equival a un resultat competitiu. A mesura que apareixen altres varietats de producte, la demanda es veu atreta per les noves opcions, reduint l'interès pel producte de la nostra empresa. Aquest canvi en la demanda, amb la mateixa estructura de costos, provocarà que el benefici de l'empresa tendeixi a zero, de la mateixa manera que passa en una situació competitiva. L'empresa pren la decisió òptima sota I''=C'' (ingrés marginal = cost marginal) i acaba obtenint P = Cost Mitjà. A llarg termini, la solució s'assembla a la solució competitiva pel fet que el benefici és zero, i no pel fet que la relació preu-quantitat d'equilibri es correspongui amb la competitiva. Establir una solució competitiva en aquesta estructura generaria pèrdues a l'empresa a causa de la seva estructura de costos.

5. La Paradoxa de Coase en Monopolis de Béns Duradors

Quan el monopoli produeix per a una demanda única i irrepetible, parlem d'un context de béns duradors (béns el reemplaçament dels quals no es produeix o es produeix a molt llarg termini). Quan això ocorre en un monopoli, incorrem en la denominada paradoxa de Coase, on, paradoxalment, una empresa amb poder de mercat va perdent aquest poder a mesura que la demanda adquireix el producte. En adquirir els productes per part dels consumidors, la demanda va baixant fins que, en el límit, el benefici de l'empresa en monopoli és zero.

L'empresa hauria d'establir una estratègia d'obsolescència programada perquè el temps de reemplaçament disminueixi o vincular-ho al desenvolupament de noves varietats de producte.