Anàlisi de l'Estructura, Estil i Autoria de Tirant lo Blanc

Autoria i Context de Tirant lo Blanc

Autoria del Tirant lo Blanc

Tirant lo Blanc va ser escrita entre el 2 de gener de 1460 i el 1465 i va ser publicada per primera vegada a València el 1490.

Va ser publicada per Martí Joan de Galba, a qui Joanot Martorell va deixar el manuscrit de Tirant a canvi d'uns quants diners. Es creu que va ser Martí Joan de Galba qui va acabar d’escriure la novel·la.

Dedicatòria del Tirant lo Blanc

El Tirant lo Blanc va precedit d’una dedicatòria escrita per «Joanot Martorell, cavaller», adreçada al molt il·lustre Príncep i senyor Rei expectant Don Ferrando de Portugal.

En aquesta dedicatòria es diu que la novel·la va ser començada el 2 de gener de 1460. Martorell devia conèixer aquest príncep portuguès i «rei expectant» (perquè per la seva genealogia tenia expectatives de ser rei de Portugal) durant la seva estada a Portugal.

Estructura i Estil de la Novel·la

En la novel·la Tirant lo Blanc es combinen dos estils clarament diferenciats:

1. L'Estil Solemne i Oratori

Aquest to segueix les normes de la prosa renaixentista i la «valenciana prosa». Martorell, i potser Galba, segueixen una moda literària de l'època. Els parlaments, les lamentacions, les preguntes i respostes que trobem al llarg de la novel·la són sovint molt forçats i, de vegades, queden per sota del que seria la millor prosa de l’època, com la de l’escriptor valencià Joan Roís de Corella, contemporani de Martorell.

De tota manera, aquest estil culte, filigranat i pompós, no és tan fals com pot semblar-nos a primera vista. Sembla que la societat valenciana culta de l’època es complaïa a utilitzar aquest to solemne, com mostren algunes cartes de batalla de cavallers valencians d’aquell segle.

Des del punt de vista retòric, són excel·lents:

• Els planys de Carmesina sobre el cos mort de Tirant.
• Els planys que fa l’Emperador en prosa rimada (tot i que provinguin d’obres de Roís de Corella).

2. L'Estil Col·loquial i Familiar

L’altre estil de la novel·la és lluny de tota retòrica. Martorell fa parlar els seus personatges en un diàleg breu i col·loquial, ple de gràcia i d’expressions casolanes. Aquest estil es caracteritza per:

• L'ús de refranys i jocs de paraules.
• Vives exclamacions.

Aquests elements mostren de manera excel·lent la llengua col·loquial i familiar de l’època.