Anàlisi de l'Estil i Temes Poètics de Màrius Torres

Característiques de l'Estil Poètic de Màrius Torres

• Utilització de l'analogia com a eix vertebrador del poema.
• El jo poètic s’adreça en ocasions a una figura al·legòrica.
• Hi ha una voluntat d’acostar la forma del poema al seu contingut. Moltes vegades, la forma del poema subratlla el seu sentit:
  • Cançó a Mahalta: l'agrupació dels versos de dos en dos suggereix el curs paral·lel dels dos rius del poema.
  • Couperin, a l'hivern: s’alternen versos d’art major i menor per suggerir l'instrument al·ludit al poema.
• Ús dels tòpics simbolistes com la música, la nit...
• Utilitza la naturalesa i la música com a referents habituals.
• Les figures estilístiques més utilitzades són la sinestèsia, l'antítesi...
• Malgrat les circumstàncies personals doloroses del poeta, Torres es decanta per l'aire reflexiu i el positivisme en la seva poesia.
• Un tret que assoleix Torres és la musicalitat, aconseguida amb la disposició d'accents i el joc d'encavalcaments.

Temes de Màrius Torres

Torres parteix d’un nucli molt concret i molt reduït de temes.

A) La Mort

Van conèixer la mort real de molts joves i també la mort simbòlica de molts projectes vitals i del món en què havien viscut fins aquell moment. La seva malaltia fa que Torres convisqui amb el coneixement que la mort és propera. S'observa en poemes com Dolç àngel de la mort (suavitza la duresa del trànsit i s’obliga a acceptar el dolor) i Arbor mortis (el poeta reflexiona sobre el fet de morir).

B) El Tema Cívic

Marius Torres és testimoni de la Guerra Civil, i ell parla sempre molt positivament, des de l'esperança. Exemples: La ciutat llunyana, La galerna i El llamp.

C) La Bellesa del Món

El món té una bellesa fràgil i fugissera en què l'autor aboca molts dels seus poemes, com ara: Els núvols.

D) La Música

La música té una gran capacitat suggeridora d'estats d'ànim i ofereix moltes possibilitats de creació metafòrica. És un dels motius més tractats pel simbolisme i per Marius Torres. Vegeu: Couperin, a l'hivern --- Mozart.

F) L'Amor

És un tema molt secundari en Torres, ja que només el tracta en la sèrie de Cançons a Mahalta.

G) La Trascendència, Déu i la Religiositat

La poesia de Torres té una dimensió ontològica evident. Té sempre present la idea del Déu cristià, moltes vegades s’adreça a Déu. Exemples: Pelegrins --- L'abisme de la llum.

Anàlisi Mètrica i Temàtica (Primer Poema)

Aquest poema té tres estrofes de vuit versos, excepte l'última estrofa que en té set. Aquest poema és irregular, ja que podem trobar versos alexandrins, sextets, decasíl·labs i cobles. En la primera estrofa l'estructura és: 12(6+6)A, 6b, 12(6+6)A, 6b, 12(+6+)A, 12(6+6)B, 6a, 12(6+6)B. La rima és consonant i en el primer, tercer, cinquè i setè vers és masculina; en els altres, la rima és femenina.

3

En la primera estrofa l'autor demana que vol que la seva ànima sigui la corda d'una guitarra per a que el destí no la pugui destensar mai i estigui sempre ferma i no deprimida. Vol estar sempre segur i no deixar-se vèncer encara que passi molt temps. En l'estrofa següent es refereix a ell mateix com una corda fluixa, donant a entendre que el que realment li passa és que té tendència a ser pessimista i es deixa vèncer amb facilitat, i que creu que tot el que fa està mal fet. I voldria dir el que realment sent sense amagar res. En la tercera estrofa el poeta li pregunta a Déu que si podria apretar-li les cordes per ser fort i rígid i poder parlar amb claredat. També en aquesta estrofa podem veure que és una persona no estabilitzada emocionalment i voldria estar tranquil, sense patiments ni angoixes, és a dir, tenir una vida plàcida i deixant-se de bogeries, desitjos i preocupacions. Vol oblidar-se de la mort que sap que l'espera. Torres li diu a Déu que vol ser com ell, és a dir, tenir una constància en la vida i mantenir-se en la mateixa línia vital.

El tema d'aquest poema és la vida. L'autor demana una tranquil·litat d'esperit, tot i sabent que la mort li està arribant.

Màrius Torres parla amb decisió ja que té clar que ell vol una vida concreta, i també parla amb una mica de desesperació perquè és quelcom que li sembla impossible i per aquesta raó també té una actitud de resignació.

La llengua poètica que utilitza és d'un nivell estàndard i col·loquial, però tot i així podem veure com també usa algunes paraules cultes com: “llaüt” (guitarra), “feixuc” (pesat), “engavanyat” (privat), “reblar” (tensar), entre d'altres. El camp semàntic més utilitzat és “la música”: “corda”, “llaüt”, “nota”, “clau”, “vibració”, “ritme”, “desafinada”, “múscia”, “melodies”, “cantar”, “polsen”.

Els recursos que l'autor utilitza són variats, ja que podem trobar des d'encavallaments com “Que sigui la meva ànima la corda d'un llaüt per sempre igual i tensa i que...”, fins personificacions com “que el destí no em pugui arrencar..”, passant per metàfores com “Que sigui la meva ànima la corda d'un llaüt..” o “Vençut no sigui mai el clau que em tiba..” o “música falsa”. També hi trobem comparacions com “Sóc tan sovint com una corda fluixa i vençuda..”. Hi observem una apòstrofe: “Senyor..”. A més a més, tot el poema és una hipèrbole.

Anàlisi de la Tannka

Aquest poema és una tannka, és a dir, és un tipus de poesia japonesa que consta de cinc versos pentasíl·labs i heptasíl·labs per cada estrofa. Aquest poema té quinze estrofes de cinc versos cadascuna. Aquest poema està dividit en altres subtemes com: “El dia”, “Un arbre”, “L'amor”, “La nit”, “La mort”, “Una atzarola” i “Una rosa”.

La seva mètrica es basa en versos de cinc i set síl·labes. La rima de totes les estrofes és lliure, ja que no rimen els versos entre si, ni tenen cap tipus de regularitat. L'esquema representatiu de la primera estrofa és: 5 -, 7 -, 5 -, 7 -, 7 -.

Subtema: El dia

La primera estrofa que hi trobem, està dins del poema “El dia”. En aquesta, l'autor parla sobre les ombres, diu que quan el dia comença es veuen més vives encara que són fràgils i el vent i la boira fa que no tinguin la mateixa vivesa. En l'estrofa següent Màrius Torres explica l'enyorança que sent cap a algú i explica que els miosotis es marceixen perquè ell sempre està trist i no hi ha res que el faci canviar d'estat d'ànim.

El tema d'aquest poema podríem dir que és l'enyorança.

La seva actitud és trista i desesperançada.

6

La seva llengua poètica és estàndard i utilitza un camp semàntic “la naturalesa”: “herba”, “núvols”, “ombres”, “vent”, “boira”, “miosotis” i “paisatge”.

Els recursos retòrics que ha utilitzat han estat sobretot l'encavallament i l'hipèrbaton “Que vives semblen entre l'herba i els núvols les ombres fràgils!”. També hi trobem una sinestèsia “ombres fràgils” i una metàfora com “a la finestra de la meva enyorança”.

Subtema: Un arbre

En la primera estrofa del subtema “Un arbre”, l'autor li parla a un arbre i li diu que quan haurà mort encara tindrà una utilitat, en canvi l'autor es sent dessolat perquè sap que, quan ell mori, només serà cendra.

El tema d'aquest poema és un elogi cap a l'arbre.

La seva actitud és trista i de decepció cap a ell mateix.

La seva llengua poètica és estàndard i utilitza un camp semàntic “la naturalesa”: “aire”, “nit”, “terra”, “estrelles” i “flama”.

Els recursos retòrics que ha utilitzat han estat l'encavallament “De nit vas de terra a les estrelles.”. També hi trobem una personificació “créixer una flama” i una metàfora com “faràs créixer una flama”.

Subtema: L'amor

En la primera estrofa de “L'amor” el jo poètic diu que l'amor torna forta tota persona feble, menys a ell, que es sent sol. En la segona estrofa d'aquest apartat l'autor diu que on hi ha amor hi ha desconfiança. I en l'última estrofa d'aquest “mini poema” l'autor es pregunta com pot ser tan dolça la tristesa i la compara amb una petita alegria si no fos per les llàgrimes.

El tema d'aquest poema és l'amor i/o dolor.

La seva actitud és trista i deprimida.

La seva llengua poètica és estàndard tot i que utilitza alguna paraula arcàica que ja no utilitzem: “trèmuls” (tremolosos) i “llacuna” (llac petit). Utilitza diversos camps semàntics com “la naturalesa”: “sol”, “claror de lluna”, “llacuna”, “vela”, “barca”. Un altre camp semàntic que ha utilitzat és “sentiments i emocions”: “somriure”, “calma”, “tristesa”, “dolça”, “alegria”, “feble” i “llàgrimes”.

7

Els recursos retòrics que ha utilitzat han estat diversos encavallaments com “El teu nom omple de sol els braços trèmus de qui t'acullen”. També hi trobem metàfores com “el teu nom omple de sol”, “claror de lluna”, “vaga la Malfiança”... També trobem una comparació: “Com la vela molt rígida d'una barca molt lenta..” A més a més podem veure una antítesi, paradoxa i sinestèsia a “tristesa” i “dolça”. També trobem un hipèrbaton a “¿Com la tristesa com endins és tan dolça?”. I per últim una antítesi a “alegria feble”.

Subtema: La nit

En la primera estrofa de “La nit” Màrius Torres compara la nit amb una illa silenciosa envoltada d'aigua que quan la nit va passant ell cada estona que passa se sent més sol. En l'estrofa següent l'autor se sent una persona sense importància i desitja morir. En l'altra estrofa podem veure com l'autor descriu la seva tristesa i ens diu mitjançant una metàfora que es sent així a causa d'una malaltia que pateix. I també en aquesta estrofa l'autor diu que la seva ànima és aigua, és a dir, és lliure i encara que lluita, ningú el sent. En l'estrofa següent l'autor explica que ja no es troba amb ganes de somiar, com abans feia. I en l'última estrofa el jo poètic ens descriu com poc a poc va perdent l'esperança.

El tema d'aquest poema és la soledat.

La seva actitud és trista i de desesperació.

La seva llengua poètica és estàndard, encara que utilitza una sèrie de paraules que no les utilitzem gaire com “còdol” (roca petita), “falena” (papallona de nit) i “àvida” (desig immmoderat). L'autor utilitza un camp semàntic “la naturalesa”: “illa”, “mar”, “nit”, “còdol”, “onada”, “argila”, “estrelles”, “llacuna”, “ombres”, “aigua”, ”rossinyols”,"cadernere","ocell”, ”falena” i ”fosca”.

Els recursos retòrics que ha utilitzat han estat l'encavallament vegades variades com “Illa que flotes en un mar de silenci” o “Nit suau, els teus passos pesen i me l'esfonsen”. També hi trobem una sinestèsia com “nit suau”, metàfores com “mar de silenci”, “onada d'ombra”, “aigua d'estrelles altes!”, o “la meva ànima és aigua”. A més a més hi podem veure una personificació com ”cor en vetlla”, també hi trobem una apòstrofe: “ocell que cantes”. Un altre recurs que podem observar és una antítesi: “cremen en la fosca”, una sinestèsia com ara bé “nit suau” i una paradoxa: “els teus passos pesen”.

Subtema: La mort

Analitzant “La mort” trobem que l'autor en la primera estrofa li agradaria ser com unes fulles que moren amb facilitat i que quan moren ningú se n'adona. En l'estrofa següent l'autor ens compara els somriures amb un mirall hermètic, és a dir, que no deixa passar res, amb l'alegria de la primavera que no pot entrar en les tombes on només hi ha dolor.

8

El tema d'aquest poema és la mort.

La seva actitud és trista i desesperada amb ganes de morir.

La seva llengua poètica és estàndard i utilitza un camp semàntic “la naturalesa”: “fulles”, “ribera” i “primavera.

Els recursos retòrics que ha utilitzat han estat l'encavallament “qui tingués com vosaltres en la ribera un viure tan sensible”, entre d'altres. També hi trobem comparacions com: “qui tingués com vosaltres en la ribera un viure tan sensible “ o “com els somnis sobre un mirall..”. A més a més, trobem una personificació: “la Primavera llisca” i metàfores com ara “viure tan sensible”, “somriures sobre un mirall hermètic”, “mort tan secreta” o “la Primavera llisca sobre les tombes però no pot entrar-hi”.

Subtema: L'atzarola

En l'apartat “L'atzarola” Màrius Torres descriu una flor que té una esperança de vida molt curta, que tan neix com mor, i en les seves paraules podem observar una melangia o nostàlgia.

El tema d'aquest poema és la mort.

La seva actitud és trista i desesperada amb ganes de morir.

La seva llengua poètica és estàndard i utilitza un camp semàntic “la naturalesa”: “flor”, “vent”, “pètals”, “ales” i “papallones”.

Els recursos retòrics que ha utilitzat han estat l'encavallament “i el vent fa dels teus pètals ales de papallones”. També hi trobem una paronímia “atzarosa atzarola” i dues metàfores “i el vent fa dels teus pètals ales de papallones” i “flor, tot just esclates”.

Subtema: Rosa

I per últim en el poema “Rosa” l'autor sembla que no temi a la mort, perquè ell voldria morir però no pot, i voldria ser una rosa que només dura una primavera.

El tema d'aquest poema és la mort.

La seva actitud és trista i desesperada amb ganes de morir.

La seva llengua poètica és estàndard i utilitza un camp semàntic “la naturalesa”: “esfulla”, “aire” i “rosa”. 9

Els recursos retòrics que ha utilitzat han estat l'encavallament “Com si em diguessis mentre t'esfulla l'aire”, la metàfora: “morir és tan fàcil, tan fàcil a una rosa” i la comparació: “Com si em diguessis mentre t'esfulla l'aire”.

Anàlisi de “Dolç àngel de la mort”

Tema: Estat d'ànim del poeta.

Aquest poema pertany al món personal i íntim del poeta. Màrius Torres hi tracta el tema de la mort. El poeta fa una invocació a la mort en un moment desesperançat: “el meu futur està sembrat de sal” o “Tinc peresa de viure demà encara”. Però no es tracta d'una poesia on la desesperança hi juga un paper finalitzador, com ho mostra el mot “gairebé” del penúltim vers del poema.

Claus per afavorir la comprensió

Diversos factors, com ara la crisi moral que pateix el poeta a la tardor de 1936, la tensió que hi ha al Sanatori entre els partidaris de cada bàndol, l'allistament del seu germà a la columna Macià-Companys, o la seva inactivitat a causa de la malaltia, configuren un context de neguits i angúnies que propicien poesies d'aquesta índole.

Anàlisi de “Paraules de la nit”

Paraules de la nit té una estructura força diferenciada que es divideix en dues parts: els dos primers quartets formen part de la primera part, els dos últims tercets de la segona.

En la part primera, la nit parla amb l'home i li diu que, a diferència d'ella, la seva naturalesa és limitada, no és prou gran per abraçar l'Univers, ni es pot mesurar a ell mateix, i que per a ella, ell és com una fusta a la mar (una metàfora). Finalment, a la primera estrofa li diu que no intenti ser l'univers, ni tenir la grandesa que ell té, que es limiti a la seva naturalesa.

A la següent...

Anàlisi de “Cançó a Mahalta”

El tema principal és la impossibilitat de fer real l'amor. El poeta ens parla en primera persona i l'objecte de la seva poesia és la seva estimada Mahalta. El tema de la mort hi apareix també paral·lelament.

Són dues vides que no podran arribar mai a la plenitud de l'amor perquè entremig hi ha la malaltia, que porta cap a la mort (una terra de xiprers i de palmes).

La vida és un camí cap a la mort, i aquest camí, en el poema, està representat pels meandres (les voltes que fa la vida). És així com l'aigua del riu acaba arribant al mar, on es barreja en la immensitat del líquid restant (la nostra pàtria antiga). És difícil i potser també aventurat explicar la identificació entre mar i pàtria antiga. D'una banda, la podríem relacionar amb l'espiritualisme tan especial de la seva família (metapsiquisme), en què la mort es veu com una continuació de la vida i no com un final definitiu, i, de l'altra, amb el mot pàtria podem pensar en Catalunya i en les penalitats que hagueren de sofrir tants catalans en la Guerra Civil. Personalment m'inclino més cap a la primera interpretació.

Per ser un poema simbolista, aquesta Cançó a Mahalta pot donar lloc a diverses interpretacions. El que importa és suggerir; a partir d'aquí el lector pot aixecar les ales de la imaginació i començar a volar per mons fantàstics.