Anàlisi de l'Església de la Madeleine i Eros i Psique

Església de la Madeleine

Pierre Alexandre Vignon i Jean-Jacques Marie Huvé

1806-1842, església, pedra, neoclàssic, París.

L'església s'eleva, com un temple clàssic, sobre un podi al qual s'accedeix per una gran escala. La tipologia és un temple perípter monòpter (voltat per una filera de columnes no adossades al mur) de planta rectangular.

Descripció exterior

Pòrtic octàstil presidit per columnes corínties de 20m, esveltes. Damunt hi ha un entaulament amb 3 platabandes, un fris amb decoració en relleu i una inscripció, i un frontó triangular amb ornamentació escultòrica fet per Henri Lemaire. Sostre tancat amb coberta de 2 aiguavessos.

Descripció interior

Interior de l'edifici estructurat en una nau amb absis semicircular al presbiteri. Espai dividit en 3 espais quadrats coronats per cúpules sobre petxines, que no es veuen des de fora, i que descansen damunt columnes corínties.

8 columnes separen la nau central de la galeria de circulació, darrere hi ha capelles cobertes per petites cúpules i llunetes semicirculars.

Context urbanístic

Es troba en un dels extrems que travessa la Place de la Concorde, tancat a l'altre extrem pel Palau de Bourbon, edifici amb pòrtic també neoclàssic. La plaça és situada en un dels eixos urbanístics principals de París, on separa els Champs Elysées i el Jardin des Tuileries.

Història i funció

El projecte original era una església, però durant la Revolució Francesa es va transformar en un temple de la Revolució, per la proximitat a la Place de la Concorde, on van ser guillotinats Maria Antonieta i Lluís XVI. Amb Napoleó va passar a tenir una funció commemorativa, que va canviar quan l'Arc de Triomf va assumir aquesta funció i l'església va recuperar la funció religiosa.

La funció explica els relleus decorats del frontó, on es representa el Judici Final, amb Crist al centre, a la dreta l'arcàngel Sant Miquel i a l'esquerra Maria Magdalena. La imatge va ser criticada per la indumentària.

Influències i estil

L'arquitectura neoclàssica pren com a referència la cultura de Grècia i Roma antigues. La tipologia de temple clàssic, amb frontó i un gran pòrtic, esdevé un model habitual. Exemples: Panteó de París o la Gliptoteca de Munic.

Vignon pren com a model la Maison Carrée de Nimes, obra de l'estil romà imperial, tot i que s'aprecien canvis com les grans dimensions del monument i el pòrtic octàstil, mentre que la Maison Carrée és hexàstil.

Eros i Psique

Antonio Canova

1787-1793, escultura exempta, marbre, 1,55x1,68m, neoclassicista, mitològic, Musée du Louvre.

Expressa el rigor de l'art neoclàssic i mostra l'ideal de bellesa masculí i femení de l'època. Els dos cossos tracen una aspa, marcada per les ales del déu grec, i el centre són els llavis dels amants. Canova emmarca el petó amb un cercle fet pels braços de Psique, que abraça el cap d'Eros, i ell el cos de la seva amant, d'aquesta manera fa que els espectadors mirin expressament aquesta situació. Es mostra tendresa, que s'aconsegueix pel tractament del material i no només pel moment que ha escollit. Canova aconsegueix fer que el marbre tingui una textura suau i delicada, polida amb pedra volcànica un cop està acabada i banyant-la en calç i àcid. No està policromada, perquè durant el Neoclassicisme es considerava, erròniament, que a la Grècia clàssica es valorava la puresa blanca del marbre.

Representació mitològica

L'escultura és el final de la història mitològica narrada per Apuleu al llibre L'ase d'or, en què Eros es va enamorar de Psique i per enamorar-la va construir un palau on es trobaven cada nit sense que Psique sabés qui era el seu amant.

El moment escollit per Canova fa que el petó es converteixi en la imatge de l'amor. Havia de decorar la sala de Lord Cawdor, però va arribar a Napoleó, ja que havia estat robada.

Influències i estil

Té com a referent el món clàssic, que Canova havia estudiat a través de l'estatuària clàssica de les col·leccions italianes. És també una reacció estètica contra els excessos decoratius del rococó. Canova va influir en el moviment neoclàssic a causa del seu prestigi i fama. La seva sensibilitat sobrepassa els models neoclàssics i s'anticipa a l'escultura moderna. A Espanya, Damià Campeny i Antoni Solà van seguir el seu model.