Anàlisi d'Eros i Psique de Canova i Els Afusellaments de Goya

Anàlisi d'Eros i Psique d'Antonio Canova

Fitxa tècnica

• Cronologia: Finals del segle XVIII.
• Tipologia: Grup escultòric unifacial.

Context històric i artístic

Des de la meitat del segle XVIII comencen a produir-se grans canvis socials: la burgesia intenta influir en el govern absolut perquè es facin reformes socials i econòmiques, ja que les noves activitats industrials i comercials les demanen per a un millor desenvolupament. El Despotisme Il·lustrat va voler conjugar la realitat de la Monarquia Absoluta amb la Il·lustració: reformar la societat sense tocar el sistema polític, millorant diferents aspectes de la realitat social. No obstant això, des de 1780, l’Absolutisme es nega al canvi i pretén mantenir-se desesperadament sense fer res, la qual cosa provocarà que a França s’iniciï un moviment que, demanant reformes, acabarà en revolució.

Canova serà l’artista de l’Imperi Napoleònic, ja que Napoleó voldrà crear un imperi com el Romà i desitjarà que l’art sigui també com el romà. Les seves obres van ser fruit d’una llarga elaboració, cosa que li va permetre aconseguir un acabat gairebé artesanal.

Anàlisi formal

Canova expressa en aquesta escultura el rigor de l’art neoclàssic i mostra l’ideal de bellesa masculí i femení de l’època. Els braços de Psique emmarquen el centre compositiu. La composició mostra un moviment pausat, tendre i amorós (es diu que Canova converteix el marbre en pell). L'artista juga amb l’efecte del clarobscur per donar-li volum a l’escultura.

Interpretació i significat

Funció

La seva funció principal és decorativa.

Significat

Eros i Psique, déus de l’amor i l’ànima respectivament, representen el gran problema filosòfic de l’època. Simbolitzen la lluita entre la passió i la raó, entre els sentits i la intel·ligència, entre allò que és de naturalesa humana o divina i, alhora, entre els interessos neoclàssics i l’esperit romàntic que el succeirà.

Valoració i influència

L'obra va exercir una gran influència sobre els integrants del moviment neoclàssic. Canova s'anticipa al que serà l'escultura contemporània posterior.

Anàlisi d'Els afusellaments del 3 de maig de Goya

Anàlisi formal

En aquesta obra pictòrica, el color és més important que el dibuix. Hi ha un contrast entre el grup de soldats de la dreta, amb uns contorns molt detallats i clars, i, en canvi, a l’esquerra, veiem una filera de persones que han estat o seran executades, amb contorns desdibuixats i línies més imprecises.

Les pinzellades són llargues, soltes i denses, una clara influència dels pintors barrocs italians i de Velázquez. El color i la llum formen una perspectiva aèria que crea profunditat en el quadre, una altra influència de Velázquez. L'ús d'una línia de l’horitzó alta fa que l’espectador es converteixi en un protagonista més i aporta realisme al tema.

Goya mostra una gran expressivitat dels personatges a partir d’escorços violents i combina diferents actituds davant la mort: horror, por, heroisme, rostres coberts, etc. En canvi, els soldats representen màquines de matar, i per això són representats sense rostre.

Interpretació i simbolisme

Els personatges representats en aquest quadre simbolitzen tres etapes: el passat, el present i el futur.

• El passat: els morts que jeuen a terra.
• El present: els homes que estan sent afusellats en aquest moment.
• El futur: la gent que està esperant per ser afusellada.

En el segon pla del quadre, a l’esquerra, es pot observar una dona amb un nen als braços, en una clara al·lusió a la Verge.

La funció d’aquest quadre, a més de la decorativa, és principalment simbòlica i commemorativa, ja que mostra els fets de la lluita contra la invasió francesa i denuncia els horrors de la guerra.

Valoració i influència

Aquesta obra representa la maduresa de l'autor, que no realitza una simple representació d’uns fets, sinó que crea una obra compromesa amb la defensa de la llibertat i l’heroisme. Goya va ser un dels precursors del Romanticisme i és considerat l’iniciador de la pintura moderna.

Amb aquesta obra va influir fortament en autors com Manet i Picasso, i també en Delacroix. Una de les obres on es pot veure clarament aquesta influència és en el quadre de Manet 'L'afusellament de Maximilià' (1867-1868).