Anàlisi de l'Empirisme de Hume: Causalitat, Ment i Coneixement

La nostra experiència i el futur

En aquest text, Hume afirma que l’experiència passada no pot demostrar què passarà en el futur. Per creure que el futur serà igual que el passat, suposem que la natura és regular, però aquesta idea no es pot provar racionalment. Tot i així, els humans tendim a fer aquesta suposició a causa del costum. Quan observem moltes vegades que un fet va seguit d’un altre, com en l’exemple de les boles de billar, la nostra ment anticipa l’efecte per hàbit i no per una prova racional.

Pregunta II (1 punt): Significat dels termes

a) Prova: Argument racional que permet justificar que una creença és vertadera.

b) Costum: Hàbit mental creat per la repetició d’experiències semblants en el passat.

Explicació de l’afirmació i relació amb la filosofia de Hume

L’afirmació del text diu que, encara que una cosa hagi passat moltes vegades en el passat, això no ens dona cap garantia racional que en el futur tornarà a passar igual. Aquesta idea forma part del pensament de David Hume, filòsof empirista que defensa que tot el nostre coneixement prové de l’experiència.

Hume analitza el problema de la inducció. Quan afirmem que el futur serà com el passat, estem suposant que la natura funciona sempre de manera regular, és a dir, que les mateixes causes produiran els mateixos efectes. Però aquest principi no es pot demostrar amb la raó:

• No es pot demostrar a priori perquè no és contradictori pensar que demà les coses funcionin de manera diferent. No hi ha cap impossibilitat lògica en imaginar un canvi en el curs de la natura.
• Tampoc no es pot demostrar a partir de l’experiència. Si diem que fins ara el futur sempre ha estat semblant al passat, estem utilitzant justament el que volem provar: que la natura és regular. Això és un raonament circular, perquè fem servir el passat per justificar que el futur serà igual.

Per això, Hume conclou que la nostra creença en la relació de causa i efecte no es basa en la raó, sinó en el costum o hàbit. Quan veiem repetidament que dos fets apareixen junts, ens acostumem a esperar que tornin a passar igual. Així, la connexió causal no és una necessitat que veiem en les coses, sinó una expectativa que crea la nostra ment. En conclusió, aquesta afirmació és central en el pensament de Hume perquè mostra els límits de la raó i defensa que el coneixement del futur no té una base racional segura, sinó psicològica.

Descartes i la ment segons Hume

Síntesi del text (90–130 paraules)

En el text, Hume critica la idea cartesiana que la ment sigui una substància. Segons ell, no tenim cap impressió d’una substància mental, i per tant no podem tenir-ne cap idea. El que anomenem ment no és una cosa única i permanent, sinó un conjunt de percepcions particulars que es van succeint. Aquestes percepcions no existeixen dins d’una substància, sinó que constitueixen la ment mateixa. Així, la ment no és un lloc on hi ha percepcions, sinó simplement el conjunt d’aquestes percepcions canviants que coneixem a través de l’experiència.

Significat dels termes

a) Particular: Allò concret i individual, situat en un moment i lloc determinats.

b) Percepcions: Allò que és present a la ment de manera immediata, com sensacions o idees.

Pregunta III (3 punts): La ment com a conjunt de percepcions

L’afirmació del text sosté que la ment no és una substància que existeixi per si mateixa, sinó un conjunt de percepcions. Aquesta idea s’entén dins l’empirisme de David Hume, segons el qual tot el coneixement prové de l’experiència. Per a Hume, tots els continguts de la ment són percepcions, que es divideixen en impressions (més vives i immediates) i idees (còpies més febles de les impressions).

Hume parteix del principi que tota idea ha de provenir d’una impressió prèvia. Si no tenim cap impressió d’alguna cosa, no podem tenir-ne una idea legítima. Quan analitzem la idea de “substància”, no trobem cap impressió que la correspongui. En el cas de la ment, quan mirem dins nostre no trobem cap “jo” permanent o una realitat fixa, sinó només percepcions canviants: sensacions, pensaments, emocions, records, etc. Per tant, no tenim cap impressió d’una substància mental que serveixi de suport a aquestes percepcions.

Això porta Hume a rebutjar la idea tradicional del jo com una substància estable. El que anomenem “ment” o “jo” és simplement una successió de percepcions que es relacionen entre si per semblança, contigüitat o causalitat. La unitat que atribuïm al jo no és una realitat objectiva, sinó el resultat de l’hàbit i de la manera com la imaginació connecta les percepcions.

Així, l’afirmació és central en el pensament de Hume perquè aplica el seu criteri empirista a la idea de substància i mostra que no podem afirmar l’existència d’un jo com a realitat permanent. La ment no és una substància, sinó un conjunt dinàmic de percepcions.

Un cop despatxat: Causa i Efecte

Explicació breu de les idees principals (60–100 paraules)

En el text, Hume analitza la relació de causa i efecte i afirma que, quan observem dos fets, només percebem que un succeeix després de l’altre. No percebem cap poder, força o energia que connecti necessàriament la causa amb l’efecte. Tot i que acostumem a pensar que la causa produeix l’efecte, aquesta idea no prové de l’experiència ni de la raó, sinó de l’hàbit. Així, la connexió causal no és necessària, sinó una creença basada en el costum.

Significat dels termes

a) Contigüitat: Proximitat entre dos fets que es produeixen junts en l’espai o en el temps.

b) Impressions: Percepcions immediates i vives que provenen directament de l’experiència.

Explicació de l’afirmació i justificació segons Hume

L’afirmació del text defensa que no tenim cap idea d’una força, energia o connexió necessària que uneixi causa i efecte. Aquesta tesi s’entén dins l’empirisme de David Hume, segons el qual totes les idees provenen d’impressions. Si no tenim una impressió corresponent, la idea no és legítima.

Quan observem dos fets que es produeixen junts —per exemple, el cop d’una bola de billar i el moviment de l’altra— només percebem successió i contigüitat, però no cap connexió necessària entre ells. No hi ha cap impressió d’una “força” que passi d’una causa a un efecte. Per tant, no podem tenir una idea clara d’aquesta connexió necessària.

Hume explica que la creença en la causalitat no es pot justificar ni a priori ni per l’experiència. No és una veritat lògica, perquè no hi ha contradicció en imaginar que un efecte no segueixi la seva causa habitual. Tampoc no es pot demostrar a partir de l’experiència, ja que només observem repeticions de fets, però mai una necessitat objectiva que els uneixi.

Així, la idea de connexió necessària neix del costum o hàbit. Després d’observar repetidament que un fet segueix un altre, la ment adquireix una expectativa i tendeix a passar mentalment de la causa a l’efecte. La necessitat no és una propietat real de les coses, sinó un sentiment intern produït per la repetició.

En conclusió, l’afirmació és central en el pensament de Hume perquè mostra que la causalitat no és una connexió objectiva que percebem en la realitat, sinó una creença basada en l’hàbit. Això reforça la seva posició empirista i els límits del coneixement racional.

L’ànima: La ment com a successió

Explicació breu de les idees principals (60–100 paraules)

En el text, Hume afirma que la ment no és una substància simple i permanent, sinó un conjunt o successió de percepcions diferents, com sensacions, emocions i pensaments. Critica la idea de Descartes segons la qual el pensament és l’essència de la ment, ja que no tenim cap impressió d’una substància mental. Segons Hume, només coneixem percepcions particulars, i aquestes no existeixen dins d’una ment com a substància, sinó que constitueixen la ment mateixa.

Significat dels termes

a) Percepcions: Allò que és present a la ment de manera immediata, com sensacions o idees.

b) Essència: Allò que defineix què és una cosa i la fa ser el que és.

Explicació de l’afirmació i justificació segons Hume

L’afirmació del text defensa que no tenim cap idea d’una força, energia o connexió necessària que uneixi causa i efecte. Aquesta tesi s’entén dins l’empirisme de David Hume, segons el qual totes les idees provenen d’impressions. Si no tenim una impressió corresponent, la idea no és legítima.

Quan observem dos fets que es produeixen junts —per exemple, el cop d’una bola de billar i el moviment de l’altra— només percebem successió i contigüitat, però no cap connexió necessària entre ells. No hi ha cap impressió d’una “força” que passi d’una causa a un efecte. Per tant, no podem tenir una idea clara d’aquesta connexió necessària.

Hume explica que la creença en la causalitat no es pot justificar ni a priori ni per l’experiència. No és una veritat lògica, perquè no hi ha contradicció en imaginar que un efecte no segueixi la seva causa habitual. Tampoc no es pot demostrar a partir de l’experiència, ja que només observem repeticions de fets, però mai una necessitat objectiva que els uneixi.

Així, la idea de connexió necessària neix del costum o hàbit. Després d’observar repetidament que un fet segueix un altre, la ment adquireix una expectativa i tendeix a passar mentalment de la causa a l’efecte. La necessitat no és una propietat real de les coses, sinó un sentiment intern produït per la repetició.

En conclusió, l’afirmació és central en el pensament de Hume perquè mostra que la causalitat no és una connexió objectiva que percebem en la realitat, sinó una creença basada en l’hàbit. Això reforça la seva posició empirista i els límits del coneixement racional.

Estem determinats pel costum

Explicació breu de les idees principals (60–100 paraules)

En el text, Hume afirma que estem determinats pel costum a pensar que el futur serà igual que el passat. Quan veiem que un fet va seguit d’un altre, com en l’exemple de les boles de billar, la ment anticipa l’efecte per hàbit. No obstant això, no hi ha res en els objectes, considerats de manera independent de l’experiència, que permeti arribar a aquesta conclusió. Encara que una relació s’hagi repetit moltes vegades, no existeix cap argument racional que garanteixi que l’efecte es produirà de la mateixa manera en el futur.

Significat dels termes

a) Efecte: Allò que succeeix després d’una causa en una relació observada.

b) Conclusió: Judici o idea a la qual arriba la ment després d’un raonament o observació.

Explicació del sentit i justificació segons Hume

L’afirmació del text sosté que no hi ha cap argument racional que ens permeti afirmar que el futur serà conforme al passat, i que aquesta creença es basa en el costum. Aquesta idea forma part del pensament de David Hume, filòsof empirista que defensa que tot el coneixement prové de l’experiència.

Quan observem que un fet s’ha repetit moltes vegades (per exemple, que el foc crema), tendim a creure que continuarà passant igual en el futur. Però, segons Hume, aquesta inferència no es pot justificar racionalment:

• No es pot demostrar a priori, perquè no hi ha cap contradicció en imaginar que el futur sigui diferent del passat. És possible concebre que les lleis de la natura canviïn, i per tant no és una veritat necessària.
• Tampoc no es pot justificar a partir de l’experiència. Per afirmar que el futur serà com el passat, ens basem en el fet que fins ara sempre ha estat així. Però aquest raonament és circular, perquè pressuposa justament el que vol demostrar: que la natura és regular.

Per això, Hume conclou que la nostra creença en la uniformitat de la natura no prové de la raó, sinó del costum o hàbit. Després d’observar repetidament que dos fets apareixen junts, la ment s’acostuma a esperar que tornin a produir-se de la mateixa manera. Aquesta expectativa és un mecanisme psicològic, no una demostració racional.

Així, aquesta afirmació és central en el pensament de Hume perquè mostra els límits de la raó i posa en qüestió el fonament racional del coneixement causal i científic. El nostre coneixement del futur no es basa en una prova lògica, sinó en l’hàbit.

Exemple de la Bola de Billar

El text defensa que quan veiem un fet, com una bola de billar que en colpeja una altra, esperem l’efecte per costum i no per raó. No percebem cap connexió necessària entre causa i efecte, sinó només qualitats sensibles. Tot i haver observat molts casos semblants, no tenim cap argument racional que garanteixi que el futur serà com el passat. La creença en la causalitat no es fonamenta en la raó, sinó en l’hàbit, que ens porta a anticipar el mateix resultat.

a) «Qualitats sensibles»: Propietats percebudes pels sentits (color, forma, moviment).

b) «La raó»: Facultat racional que estableix demostracions lògiques.

3. Explicació de la frase (Resposta de 10)

La frase significa que, encara que ens sembli natural passar de la causa a l’efecte i esperar que el futur sigui com el passat, aquest pas no es pot justificar racionalment. Segons David Hume, la nostra ment associa dos fets perquè els ha vist repetidament junts, però no percep cap connexió necessària entre ells.

Hume defensa que tot coneixement prové de l’experiència i que totes les idees han de derivar d’impressions. Quan observem una causa i el seu efecte, només percebem successió i contigüitat, però no cap “poder” ocult que obligui l’efecte a produir-se. Per tant, no hi ha cap impressió que justifiqui la idea de connexió necessària.

A més, la uniformitat de la natura —la creença que el futur serà com el passat— no es pot demostrar ni a priori ni per experiència. No hi ha contradicció en imaginar que demà les coses funcionin de manera diferent. I intentar justificar-ho per experiència seria circular, perquè pressuposa allò que vol provar.

Per això, Hume conclou que no és la raó la que ens porta a fer aquest pas, sinó el costum o hàbit. Després de moltes repeticions, la ment adquireix una expectativa automàtica. Així, la causalitat no és una connexió objectiva que descobrim en la realitat, sinó una creença psicològica basada en l’experiència repetida.