Anàlisi d'El dinar damunt l'herba de Manet: Context i Estil

1. Classificació de l’obra

Títol

El dinar damunt l'herba (Le Déjeuner sur l'herbe)

Autor

Édouard Manet

Cronologia

1863

País

França

Estil

Realisme (precursor de l'Impressionisme)

2. Descripció

2.1. Suport i procediment

Es tracta d’un oli sobre tela de 2,08 m × 2,64 m. La tècnica consisteix a barrejar pigments de color amb oli de lli.

2.2. Anàlisi formal

Aquesta obra, de composició tancada, consta de tres figures humanes que ocupen l’espai central del quadre: una dona despullada i dos homes vestits. Les dues persones de l’esquerra dirigeixen el rostre cap a l’espectador, però només un d’ells busca la seva mirada. L’altre home té el braç estès i el gest que fa amb la mà mostra que està parlant. Al fons, una dona es refresca en un rierol on també hi ha una barca. A la banda inferior esquerra, hi ha un cistell amb fruites i els vestits de les dones. L’escena està envoltada d’arbres.

Els colors predominants són els verds, que envolten els negres, blancs, ocres i blaus morats dels personatges i els vestits. La combinació de diferents tons d'aquests verds dona la sensació de transparència a l’aigua del rierol. Les figures humanes es presenten com a zones planes de color: les ombres són simples taques de color juxtaposades a les altres, sense un clarobscur tradicional.

3. Antecedents i influències posteriors

Manet mai no va accedir a formar part dels impressionistes ni a exposar amb ells, tot i que el consideraven el seu guia: tenien El dinar damunt l'herba com un model a seguir. Això va ser així perquè Manet va trencar amb l’art consagrat de l’època i pel seu estil pictòric. Els pintors espanyols com Murillo, Goya i Velázquez el van influir, especialment després del seu viatge a Espanya el 1865. Manet va reinterpretar temes de Hals, Ticià i Giorgione. També es va interessar pel realisme de Courbet. Finalment, els gravats japonesos li van ensenyar un art de colors plans i simples que marcaria les noves generacions de pintors.

Manet va convèncer uns quants pintors més joves que ell (com Monet i Renoir) per pintar a l’aire lliure, “à plein air”. A més, el quadre que estudiem va inspirar Picasso, que va fer molts olis i dibuixos basant-se en aquesta obra.

4. Relacions amb obres similars

L’obra de Manet es pot relacionar amb la de la resta d’impressionistes, com Monet, Renoir o Degas. D’altra banda, es pot comparar amb altres obres del mateix artista, com L'Olympia, de tema també revolucionari perquè trencava amb la doble moral burgesa de l'època.

5. Diferències amb l'art academicista

Aquest quadre difereix molt de l’art establert en l’època en què va ser pintat: l’academicisme. El tractament del color (sense clarobscur) i del dibuix (sense contorns definits) va fer que fos criticat per l’Acadèmia, a més del tema, considerat provocatiu. Tot i que Manet fos considerat el guia dels impressionistes, el quadre també s’allunya del que seria l’impressionisme pur, visible a Impressió, sol ixent de Monet.

6. Funció i intenció

La intenció de Manet era aconseguir exposar el quadre al Saló de París, que era la millor manera d’atraure possibles clients abans que els marxants d'art esdevinguessin habituals. La seva funció, des d'un punt de vista artístic, és investigar noves formes de pintar i explorar nous temes.

7. Interpretació

7.1. Aspectes iconogràfics

L’artista s'inspirava en obres de grans mestres per realitzar els seus quadres. En aquest cas, les seves fonts van ser El concert campestre de Ticià (atribuït en aquella època a Giorgione), exposat al Louvre, i un gravat de Marcantonio Raimondi sobre El judici de Paris de Rafael, molt conegut als tallers de pintura. Manet va fer posar els models en una actitud similar a les figures del gravat, però vestits a la moda de l’època.

Els models són el seu germà Eugène Manet, l’escultor holandès Ferdinand Leenhoff i la model Victorine Meurent. No se sap la identitat de l’altra jove. La dona nua s'ha d'interpretar com una model que està descansant i a punt de tornar-se a vestir.

7.2. Significat i recepció

L’obra no va tenir una bona acollida, com es reflecteix en opinions de l'època: “una dona ordinària, llicenciosa i completament nua descansa sense cap tipus de vergonya entre dos dandis vestits de dalt a baix”. Molts la van considerar una ofensa pels colors plans, la renúncia a utilitzar el clarobscur i el fet que les figures semblen no estar connectades per cap relació lògica.

El quadre no va ser acceptat al Saló de París de 1863, però es va exposar al “Saló dels Rebutjats”, on sí que va ser apreciat per un sector del públic i la crítica més jove, tot i que l'emperador Napoleó III va ordenar la retirada dels quadres de Manet d'aquest Saló per considerar-los immorals.

8. Context històric i artístic

Als anys 1863-1864, un grup de pintors va decidir començar a pintar “à plein air” (a l'aire lliure): són els que posteriorment s’anomenarien “impressionistes”.

Al segle XIX, París era la capital artística europea, on imperava l’academicisme i qualsevol aportació personal era rebutjada. Durant l'últim terç de segle, l'art oficial estava mancat de creativitat. Les alternatives a l'art de l’Acadèmia van aparèixer durant el segon terç del segle XIX: la primera onada la van protagonitzar els romàntics; la segona, els realistes; i la tercera, els impressionistes. Abans d'aquests últims, Manet, considerat el líder del grup, ja havia lluitat per les noves idees. El nom “impressionista” prové del quadre de Monet Impressió, sol ixent. Tot i que van ser molt criticats a Europa, a finals de segle, milionaris nord-americans van començar a comprar les seves obres i l’opinió pública va anar canviant.

Context polític

Políticament, el 1830 havia caigut Carles X, substituït per Lluís Felip d'Orleans. El 1848, es va iniciar la Segona República, però el nebot de Napoleó, Napoleó III, es va proclamar emperador, donant inici al Segon Imperi Francès.

Biografia de l'artista

Manet provenia d’una família benestant. Va rebre lliçons d’un professor retrògrad, que va decidir abandonar per viatjar i formar-se de manera autodidacta. Se’l considera l'iniciador de l'art modern i un precursor de l'impressionisme, especialment pel fet de trencar amb els temes i les tècniques tradicionals i per defensar la pràctica de pintar a l'exterior.