Anàlisi Detallada dels Actes d'Antígona de Salvador Espriu

Anàlisi dels Actes d'Antígona de Salvador Espriu

Primer Acte: El Palau i el Conflicte Imminent

Interior del Palau. La guerra està a punt de desencadenar-se i les dones de Tebes lamenten el seu dolor. Antígona intenta aturar la guerra, però arriba a la conclusió que no hi ha res a fer amb l'expressió: «És inútil suplicar per la pau, la ciutat ha de seguir el destí.» Creont pressiona Etèocles perquè lluiti: «Ens estarem aquí com dones?» Polinices i Etèocles lluitaran a la setena porta (referència a Èsquil: Set contra Tebes). La batalla acaba amb la mort dels germans. Ismene dona la notícia de la seva mort (en l'original és un missatger) i Eumolp anuncia que Creont és rei amb l'expressió: «La seva paraula, que era consell, ara serà llei.» Al final de l'acte, Espriu introdueix un cor, com en les tragèdies gregues, compost per Astimedusa, Euriganeia i Ismene. Amb una intervenció de Creont, Espriu ressalta la realitat espanyola del moment i la repressió.

Segon Acte: La Nit Fosca i la Rebel·lió d'Antígona

Afores del Palau. És una nit fosca i plou. Hi ha un contrast entre llum i ombra, i la pluja simbolitza la purificació. Eumolp acompanya Tirèsias (incorporat per Espriu) al cos de Polinices, que està sent devorat pels corbs. Allà, Tirèsias vol fer veure a Eumolp que ha de dir a Antígona que no enterri el cadàver. Sense èxit per convèncer Antígona, Eumolp decideix ajudar-la. Tirèsias va al palau amb Ismene i Euriganeia per parlar amb Creont sobre la llei cruel que ha instaurat i la ruptura amb la tradició d'enterrar els morts. Antígona i Eumolp són descoberts pels guàrdies. Eumolp diu a Antígona que s'escapi, però ella, amb el paper d'heroïna, decideix quedar-se quieta. Al final de l'acte sorgeixen més motius en relació amb les actituds de cada personatge. Els personatges apareixen en progressió temàtica abans d'acabar l'acte.

Tercer Acte: El Consell, el Nihilisme i el Destí

Interior del Palau. Aquesta part fou escrita per a l'edició del 1967. El motiu principal va ser que Franco encara no havia mort i, per tant, no es podia publicar l'obra. En aquest acte, els consellers lloen Creont. Entre aquests consellers destaca el personatge del Lúcid Conseller, amb qui Espriu es pot sentir identificat més endavant, igual que amb Eumolp. Com el seu adjectiu indica, és un personatge que té les idees clares i és conscient de tota la situació. Actua com a contrapunt amb els altres personatges per desvetllar la foscor de les intencions humanes. Creont demana consell als consellers i decideixen castigar Antígona pels seus actes. Aquí es veu la clara influència del nihilisme, ja que la protagonista ha seguit un fatum basat en la visió negativa de la vida. Abans de ser enterrada, Antígona confirma la seva suprema dignitat i accepta la seva condemna per no pertorbar la pau de Tebes. Al final d'aquest acte, el Lúcid Conseller realitza un monòleg. Espriu diu irònicament que aquest monòleg ens el podríem estalviar, però és molt important per acabar de comprendre l'obra i la idea de l'autor amb claredat. Parla del fatum de tots els personatges. Per a aquest monòleg, s'utilitza el paper d'un conseller per no perdre el sentit de l'obra en l'explicació.