Anàlisi dels Gèneres Cinematogràfics: Evolució i Influències

Soviètic: 22-91 Després de la revolució de Lenin, amb una gran transcendència social i un 80% d'analfabetisme, van nacionalitzar la indústria. “Un cinema revolucionari per la revolució” requeria un grau d’experimentació, una revolució expressiva d’abast mundial, implacable realisme i magistral ocupació del muntatge. Va desfer-se del realisme soviètic impulsat per Lósif Eisenstein i Pudovkin.

Surrealisme: Moviment artístic i literari a França dels anys 20, creació al marge de tot tipus d’estètica, fantasia, desaprensiu, erotisme, per escandalitzar la societat burgesa mesquina. Amb accelerats en càmera lenta, prové del cubisme i del dadaisme. Un perro andaluz.

Expressionisme: Un dels grans moviments dels anys 20, va influir en la música i la pintura de manera decisiva en gèneres posteriors. Va sorgir de la depressiva i destrossada Alemanya després de la IGM, amb atmosferes carregades, simbolisme, contrast de llum, decorats que deformen la realitat, angulació picada i contrapicada, mostrant de forma externa l’estat d’ànim interior dels protagonistes. Molts van fugir a Hollywood pel nazisme i s’estengueren, com en Metropolis.

Neorealisme: Va sorgir a Itàlia a la postguerra de la II Guerra Mundial, mostrant les condicions socials més autèntiques i humanes, allunyant-se de l’estil feixista. Era mut, per tant, les expressions facials eren vitals. La improvisació per descriure certes situacions amb actors no professionals era tot flexible i canviant, com en Roma, ciudad abierta.

Nouvelle vague: Anys 50 a Europa, superant a Hollywood. França patia canvis polítics i socials que van afavorir el moviment revolucionari, influïts per obrers nord-americans que negaven el caràcter col·lectiu del procés de creació i posaven al director al centre. Existeixen diferents corrents, més o menys experimentals, que van transgredir el llenguatge cinematogràfic tradicional, destacant la simplicitat i llibertat tècnica amb càmeres lleugeres i poc pressupost, per tant, poc estudi, amb escenaris naturals i oberts.

Free cinema: Busca acostar-se a anònims de la societat, petits equips amb poc estudi, música jazz, donant a conèixer amb la revista Sequence, amb un inconformisme social i crítica a la burgesia amb fons d’amargor i ironia. Mostra la tristesa de la vida urbana, tot mecanitzada, denunciant l’aïllament humà davant dels avenços socials, com en Al final de la escapada.

Cinema d’autor: El director dona una visió exclusivament seva, realitzant l’obra al marge de pressions i limitacions dels grans estudis comercials, amb major llibertat. Poca gent entén el seu treball, que sempre convida a la reflexió i crítica. A França, els crítics s’oposaven a les idees neorealistes italianes, que apostaven per una visió particular de la realitat, amb influència a Amèrica i Àsia, com en Amarcord.

Dogma 95: Moviment vanguardista iniciat el 95 per directors danessos, arrelat a Europa per presentar alguna cosa com la Nouvelle Vague. Inspirat en valors tradicionals, sense l’ús elaborat d’efectes especials o tecnològics, va guanyar popularitat internacional per la seva accessibilitat. Tot i les crítiques, declaren que era un nou repte, purificant el cinema sense costosos trucs tècnics, centrant-se en la veracitat històrica i la situació en llocs reals, amb càmera en mà, pel·lícules a color, va acabar el 2005 amb Celebració.

Cinema espanyol: Ja present al cinema mut, amb curts com Asesinato y entierro de don José Canalejas, va seguir durant la IIRGC i el primer franquisme sense repercussió internacional. Als anys 50, la influència del neorealisme és evident, sumada a la sensació de censura al caure la dictadura. Triomfen els nus gratuïts o trames senzilles de cels o amor. Als primers anys de democràcia, es toquen temes polèmics i es revisa la història nacional. Els anys 80, el nou cinema basc no va tenir èxit conjunt, sinó peces concretes, com Bienvenido, Mr. Marshall.

Premis Gaudí: Atorgats per l’Acadèmia de Cinema Català per a les millors produccions catalanes, poden premiar la millor pel·lícula, producció o amb talent català, com en El payaso y el Führer.

Fantàstic: Element de fantasia, inclou màgia, mons exòtics i personatges irreals. Destaca el Festival de Cinema de Sitges, que no ha de ser sempre amb animals parlants, com en King Kong.

Terror: Voluntat de crear terror, por, disgust, horror i incomoditat amb una intrusió sobtada, personatges malignes. A partir de 1900 a Alemanya, influenciat per l’expressionisme. A Europa, a partir del 40, entra en decadència. Als anys 50, substituït pel terror de la Guerra Freda, aliens, mutacions radioactives, juntament amb clàssics com vampirs, homes llop i zombies. Als anys 60, el terror paranormal, fantasmes i dimonis, actualment terror psicològic, com en Frankenstein.

Cienciaficció: Ciència-ficció per fonamentar narracions especulatives com extraterrestres, viatges en el temps i elements tecnològics. Utilitzada per criticar la societat i la política, proposant utopies i distopies filosòfiques, amb realisme i efectes visuals innovadors. Als anys 70, amb alt pressupost i grans efectes populars, als anys 90, amb Internet, va néixer el cyberpunk i el 2000 va ressorgir amb Star Wars i Una odisea en el espacio.

Negre/thriller: A Europa, entre els anys 30 i 50, entorn de fets criminals i delictius, amb un llenguatge metafòric, llum tenebrosa, clarobscur i ombres. Societat violenta i corrupta, amb un ambient pesimista. Els finals solen ser agredolços, com en Pulp Fiction.

Bel·lic: Arribar a un gran públic ràpidament, amb un relat senzill com a instrument informatiu privilegiat amb intencions polítiques. De la IGM a la IIGM, per transmetre les tropes i l’habitant la necessitat de victòria. Hollywood com a agència publicitària, tot i que també hi ha alguna pel·lícula realista on la guerra és dramàtica. Després de la guerra, entra en una espiral crítica i antimilitarista. Als anys 60, torna amb el desembarcament de Normandia amb herois segurs dels seus valors per salvar el món. Als anys 70, decau a causa del pacifisme hippy i el desastre de Vietnam. Als anys 80 i 90, se centra en el soldat com a persona amb sentiments i temors, amb dubtes morals, com en Senderos de gloria.

Comèdia: Situacions d’humor que provoquen riure a l’audiència. A partir de 1900, gènere popular amb gags de caràcter visual. Amb el so als anys 30, els costos es van elevar, amb frases i jocs de paraules. Va suposar un fi per a molts autors, menys per a Chaplin i els germans Marx, unint dues èpoques. L’alta comèdia, amb arguments sofisticats per evadir el crack del 27, com en Una noche en la ópera.

Melodrama: Alta càrrega emocional, el més realista possible. El protagonista rep patiments, angoixa i fracàs, oposat als herois nacionals. L’espectador pot veure’s reconegut i emocionar-se, sempre sent sincer amb el públic. Al ser passat, es combina amb escenes disteses i agradables, com en Casablanca.

Westerns: Típic gènere europeu ambientat al Vell Oest, amb exploració de territoris inexplorats sota l’amenaça dels indis o ciutats sense llei on viuen bandits. A Europa, al XIX, va derivar en un gènere més psicològic, amb viatges utòpics i la il·lusió de tenir llar, i altres amb el costat malvat. L’època daurada va ser entre els anys 40 i 60, i ara gairebé ha desaparegut, com en Centauros del desierto.

Musical: Aquelles produccions amb cançons ballables com a part elemental de l’argument, amb coreografies i melodies inoblidables. Als anys 30, gran qualitat musical, sent el gènere preferit. Kelly va dominar el gènere com a actor, ballarí, coreògraf, productor i director. Els anys 50 van ser la millor època, i als anys 60, amb Elvis Presley, cada vegada els gustos eren més luxosos i va decaure. Tres dècades gairebé perdudes, fins que el 2012 Els Miserables van tornar a les masses, com en Cantando bajo la lluvia.

Documental: Fets succeïts independentment que es faci pel·lícula o no, amb personatges reals fora del film. Va néixer el 1922 per registrar accions quotidianes, inicialment a llocs remots, passant al cinema social i de natura. Actualment, és molt ampli i polivalent, treballant amb material d’arxiu, com en Nanuk, el esquimal.

D’animació: Sense imatges reals, dibuixos plans en 2 dimensions o animació amb volum, titelles, i ara també ordinador, com en Blancanieves de Walt Disney, i ara també anime japonès com Dragon Ball.

Històric: Ambientat en una època concreta, tant si són reals com si no. També poden ser biogràfics. La història pot servir com a marc d’ambientació o narrar esdeveniments històrics, utilitzada com a crítica ideològica. Hollywood fa que la seva història sigui la més tractada, influïnt en maquillatge, vestuari, perruqueria i escenaris, com en El acorazado de Potemkin.

Acció/Aventura: Inventat a Itàlia com a exaltació del seu passat i els valors cavallerescs, posteriorment usat pels soviètics per la seva revolució. A Europa, al 75, prima la espectacularitat de la imatge amb efectes especials, amb elements freqüents com persecucions, tirotejos i enfrontaments. Les trames són lineals, també definides en altres gèneres, amb una trama basada en un heroi o antiheroi, un jove desvalgut, un actor secundari, i un final feliç on el personatge pateix una transformació, com en Desde Rusia con amor.