Anàlisi del text de Fuster sobre la cadira: Confort i evolució

Anàlisi del text de Joan Fuster sobre la cadira

Fuster utilitza el tema de la cadira per a desplegar la seua opinió al voltant d’aquest moble utilitzat des de fa segles. L’evolució d’aquest moble ha estat marcada, paradoxalment, per qüestions no relacionades amb el confort. En el nostre comentari abordarem les idees principals de l’entrada i els recursos estilístics predominants.

La tesi principal: La manca d'inventiva en el confort

Des de les primeres línies, l’autor presenta la idea principal que desenvoluparà en les línies posteriors: l’ésser humà és ric en inventiva, excepte per a millorar el confort immediat. Fuster utilitza la cadira com a indici especialment visible de la seua tesi, ja que afirma que durant segles ha tingut un format inhòspit (gens còmode).

Idees secundàries i arguments de Fuster

Altres idees que s’escampen en el text són les següents:

• Cal adonar-se que l’acte d’asseure’s respon a la necessitat de descans, cosa que no es contemplava en els dissenys de les cadires antigues.
• La lenta millora d’aquest moble va provenir del costat de l’ornamentació i la sumptuositat, no de la comoditat.
• Fuster s’alegra que avui els seients són admirables.

La qüestió de la demanda de confort

Les seues reflexions no acaben ací. Tot seguit, Fuster llança una nova pregunta que contestarà en la segona part del text: per què no s’havien construït abans així, si només es tracta d’una qüestió d’enginy, i no de pressupostos científics? La resposta que hi dona és que no devia existir una veritable demanda de confort. I justifica la idea basant-se en el fet que tradicionalment la virtut de l’ésser humà s’entenia sota formes inconfortables i austeres.

Conclou dient que en l’actualitat ha canviat aquest pensament i, en conseqüència, les cadires i altres coses han esdevingut més còmodes.

Anàlisi estilística: Els recursos de Fuster

Quant a l’estil de Fuster, els recursos són nombrosos, i sobre aquesta entrada podríem omplir-ne un full d’exemples. Ens limitarem als més recurrents del text.

La modalització del discurs

El seu discurs és molt modalitzat, amb elements que expressen el punt de vista subjectiu:

• Substantius, adjectius, verbs, adverbis, quantificadors i fraseologia (exemples: «constatació, fàcil, fullejar, de seguida, moltíssimes, de mica en mica»).
• La varietat de modalitats oracionals no assertives és freqüent per a expressar exhortació al lector, dubte, sorpresa o desig: «o potser no tant dels usuaris; ¿com és que a ningú se li havia acudit...?; seure en una cadira gòtica degué ser un turment.»

La dixi personal reiterada

La dixi personal és reiterada: l’autor s’hi fa present amb l’ús de la forma verbal de primera persona, ja siga en singular («torno a dir-ho»), com en plural, forma en què inclou el lector («rectificaríem, trobarem»).