Anàlisi del Palau de la Música de Domènech i Montaner

El Palau de la Música Catalana

Identificació de l'obra

• Nom: Palau de la Música Catalana
• Autor: Lluís Domènech i Montaner
• Cronologia: 1905 - 1908
• Estil: Modernista
• Materials principals: Ferro (estructura), vidre (vitralls i claraboia), ceràmica i maó.

Context històric i cultural

La nova societat industrial, burgesa i liberal que es configura a Europa al llarg del segle XIX té a l'Estat espanyol el seu principal exponent a Catalunya. A finals del segle XIX, la burgesia industrial catalana, pròspera, culta i nacionalista, encapçala un moviment polític que s'enfronta als interessos centralistes, conservadors i rurals del govern central d'Espanya, amb l'objectiu de crear una Catalunya autònoma, liberal, culta i cosmopolita.

Ens trobem en el moment de la Renaixença, un moviment cultural de caràcter nacionalista que fomenta el redescobriment dels valors històrics i tradicionals catalans. Aquest ressorgir, juntament amb l'aparició del catalanisme polític, va fomentar un nacionalisme que s'estengué a tots els àmbits.

És també el moment en què Barcelona creix, impulsada per la indústria i el comerç, i en què l'Ajuntament emprèn grans transformacions urbanístiques. L'estil de l'edifici pertany al Modernisme, que neix al voltant del canvi de segle (1890-1910) com un nou moviment arquitectònic que reacciona contra l'historicisme acadèmic i proposa una arquitectura decorativista inspirada en la natura.

Característiques de l'estil modernista

• Trencament amb la tradició: Rebuig de l'historicisme acadèmic.
• Noves tècniques i materials: Aprofitament dels avantatges de la indústria, com l'ús d'estructures de ferro i grans superfícies de vidre.
• Integració de les arts: L'arquitectura integra escultura, ceràmica, vitralls i forja, creant una obra d'art total.
• Reivindicació de l'artesania: Es recupera i valora el treball artesà tradicional.

Anàlisi formal de l'edifici

Estructura i materials

Els elements de suport són un entramat metàl·lic i columnes de ferro que formen l'estructura, una solució revolucionària que permet crear espais interiors amplis i diàfans. Aquesta estructura es combina amb materials tradicionals com la ceràmica, els maons i la terrissa. Els murs exteriors són de tancament (mur cortina), sense funció de suport, i bona part són grans vitralls que inunden l'interior de llum.

Exterior

L'edifici presenta dues façanes de maó vermell vist, amb arcades a la planta baixa. Destaca la tribuna de la cantonada, decorada amb columnes cobertes de mosaics amb motius florals i busts de compositors. A la mateixa cantonada, trobem el grup escultòric "La cançó popular catalana" de Miquel Blay. Una balconada contínua envolta l'edifici, amb arcs sustentats per robustes columnes. L'edifici es tanca amb un àtic decorat amb mosaics i una cúpula que corona la cantonada.

Interior: La sala de concerts

L'espai intern s'estructura entorn de l'auditori o sala de concerts. És un espai diàfan que dona una gran sensació d'unitat. Al fons de l'escenari, sobre el trencadís que recobreix el mur, destaquen les escultures de les muses de la Música. El sostre de la sala és una obra mestra, amb una espectacular claraboia central de vidres policromats en forma de gota invertida. Aquesta, juntament amb els vitralls laterals, confereix a la sala una lluminositat màgica i natural.

Funció i significat

El Palau de la Música Catalana és un clar manifest de l'orgull nacionalista i cultural de l'època. Fou erigit per ser la seu de l'Orfeó Català i, alhora, per dotar la ciutat d'una sala de concerts de primer nivell. Per tant, la seva funció és pública i cultural, dedicada a la promoció de la música.