Anàlisi del conte: La mà d'en Feliu de Pere Calders

Un home ric explica la seva història. S’havia comprat una casa blanca a la costa. Aquesta casa estava a ran de mar, amb moltes finestres i molts vidres. Ell mateix es va encarregar que fos com desitjava: “jo mateix vaig acompanyar la mà de l’arquitecte en traçar els plànols”.

Premonicions i la recerca de la placidesa

El narrador ja dóna pistes del desenllaç amb algunes premonicions: “El seu instint li deia que calia viure en una casa on no pogués ocórrer res d’extraordinari”. Aquest recurs és molt utilitzat perquè Calders l’usa en molts altres contes. Aquesta casa vora el mar, tranquil·la, blanca i neta, tenia un jardí molt gran que havia de ser cuidat amb atenció. Com que ell era ric, es podia permetre el luxe de contractar uns jardiners perquè el cuidessin. Altre cop, enmig de la narració, va fent alguna reflexió que alhora serveix com a premonició de la crònica: “Perquè algú, en un determinat moment, hi va poder entrar i deixar-hi quelcom que em va prendre la placidesa”.

Aïllament i menyspreu social

El narrador-personatge no tenia molta amistat amb el veïnat, ja que era un home sol i sembla arrogant, fins i tot tenia una mena de menyspreu a la gent més baixa socialment parlant. Només va entaular una conversa amb una veïna pobra però aquest encara li tenia rancúnia; per tant, tots els sentiments interiors que tenia envers la resta de persones era roïna. No tenia ganes que ningú l’acompanyés.

El descobriment de la mà i la cobdícia

Un dia, un dels seus criats anomenats Galsworthy, va córrer de seguida a la seva cambra per informar-lo d’una troballa peculiar dins el seu jardí: es tracta de la mà esquerra d’un humà. L’afer era greu de veres. A més, duia un anell d’or. Això el va fer pensar que potser, si seguissin excavant, trobarien riqueses, i això el va emocionar. Clarament, el narrador té cobdícia i només va en busca de diners.

La publicació al diari i les visites insòlites

El que hauria de fer en aquests casos seria avisar a la policia, però va pensar que se n’aprofitarien i no s’atrevia a anar-hi. Finalment, va decidir que el millor seria publicar un redactat en un diari: “Algú ha perdut una cosa molt important en un jardí de casa bona. El qui acrediti d’ésser-ne propietari, que es presenti en bona forma i li serà donada satisfacció”. De sobte, es va veure sorprès de totes les demandes que tenia per objectes perduts. Va rebre les visites de molts ciutadans: un que buscava un petit vis de vanadi, l’altre que havia perdut l’honradesa o la memòria, o un lladre que volia recuperar la cartera, etc. Tots acabaven trobant l’objecte o l’element que havien perdut al seu jardí, però, és clar, ell cercava l’amo d’aquella insòlita mà. El seu jardí es va convertir en el centre de la vida del país, fins que un desè visitant, quiromàntic de professió va analitzar aquella mà i va determinar que pertanyien a un filòsof petitburgès. A més, li va dir que tenia molts anys, posseïa un enteniment clar, es tractava d’un esperit superior que menyspreava la maledicència humana. L’anell d’or indicava que les seves inicials eren F.E.

El filòsof Feliu i la lliçó d'humilitat

El protagonista, ràpid, va pensar que es tractava d’en Feliu de l’Espatlleta, un ciutadà exemplar quant a no ésser carregós a la societat; a més, totes les característiques s’adequaven a a aquest insòlit personatge. Quan el va anar a veure, ell l’estava esperant i sabia que en un primer moment hagués pensat en ell. En Feliu li explicà el motiu pel qual la seva mà estava dins el seu jardí: “Ara que tens això, podries aprofitar-ho per a donar una lliçó a aquell senyor ric [...] que es creu tan per damunt de la filosofia. I podria demostrar-li que [...] puc prescindir airosament de coses que, perdudes per ell, li farien l’efecte d’una gran desgràcia”.

Havent dit això, el narrador reflexiona sobre aquestes paraules. Al cap i a la fi, tenia raó: havia de ser menys crític i més humà, més sentimental. El conte acaba amb una petita moralitat que resumeix l'essència de la crònica: en Feliu li aconsella que converteixi el seu jardí en municipal i que l'ompli de rètols que diguin que és permès fer malbé les flors perquè així no hi vindrà ningú, com era el seu propòsit inicial en el conte.

El senyor ric afirma que en aquest món no som res de res. Viu amb la solitud i no és supersticiós. Viu amb molt plaer i no té por de res ni de ningú. El filòsof petitburgès, per la seva banda, replica al protagonista.