Anàlisi de la Corba de Phillips, el Dilema de Trílemma i Crítiques a la Macroeconomia Keynesiana

La Corba de Phillips: Relació entre Inflació i Atur

La Corba de Phillips il·lustra la relació entre la inflació i l'atur. Tradicionalment, es considera que té un pendent decreixent, suggerint que un augment de l'atur comporta una disminució dels salaris i, per tant, de la inflació, mentre que una disminució de l'atur s'associa a un augment dels salaris i de la inflació.

Aquesta observació va donar lloc a la idea keynesiana de la relació negativa entre inflació i atur, assimilant l'augment dels salaris amb la inflació. Segons aquesta perspectiva, els governs poden optar per diferents polítiques:

• Política expansiva: busca reduir l'atur a costa d'un augment de la inflació.
• Política contractiva: pretén controlar la inflació, però pot comportar un augment de l'atur.

No obstant això, la relació negativa entre atur i salaris no sempre es compleix a mitjà i llarg termini. En certs contextos, s'observa un augment simultani de la inflació i de la desocupació, amb un pendent positiu en la corba.

El Dilema del Trílemma: Estabilitat, Mobilitat i Autonomia

El Trílemma econòmic planteja la impossibilitat d'aconseguir simultàniament tres objectius clau:

• L'estabilitat del tipus de canvi.
• La perfecta mobilitat de capitals.
• L'autonomia de la política monetària.

Això obliga els països a sacrificar un d'aquests tres objectius per poder assolir els altres dos.

• Estabilitat del tipus de canvi: És desitjable perquè aporta estabilitat, seguretat en les transaccions internacionals i ajuda a controlar la inflació.
• Mobilitat de capitals: Permet que els diners es moguin lliurement, millorant l'assignació de recursos.
• Autonomia de la política monetària: Facilita la capacitat d'un país per respondre a problemes econòmics específics mitjançant la seva pròpia política monetària.

Incompatibilitat de la Macroeconomia Keynesiana amb l'Estanflació

La macroeconomia keynesiana clàssica presenta una incompatibilitat fonamental amb el fenomen de l'estanflació (combinació d'alta inflació, alt atur i estancament econòmic). Els supòsits i mecanismes d'ajust del model keynesià no s'alineen amb les característiques d'aquest escenari econòmic.

En resum, la incompatibilitat es deu principalment a:

• L'enfocament keynesià en la demanda agregada i les polítiques a curt termini.
• La suposició de rigidesa de preus i salaris, que no sempre es manté en contextos d'estanflació.
• La ineficàcia de les seves eines tradicionals quan la inflació i l'atur coexisteixen de manera persistent.

Tipus de Canvi: Fix vs. Flexible

La interacció entre la política monetària (PM), la política fiscal (PF) i el tipus de canvi té implicacions diferents segons si aquest és fix o flexible.

Tipus d'Interès i Efectivitat de les Polítiques

• Tipus de Canvi Flexible:
  • PM expansiva: Efectiva a curt termini, ja que genera inflació i desplaça la corba LM cap a l'esquerra. No obstant això, no és una solució a llarg termini.
  • PF expansiva: Inefectiva per a estimular l'economia a llarg termini.
• Tipus de Canvi Fix:
  • PM expansiva: Inefectiva, ja que el banc central ha d'intervenir per mantenir el tipus de canvi, anul·lant els efectes expansius.
  • PF expansiva: Efectiva, ja que permet l'ajust del tipus d'interès i la moneda, impulsant l'economia.

Funcionament del Tipus de Canvi Flexible

En un entorn de llibertat de capitals, un tipus de canvi flexible pot portar a la depreciació de la moneda nacional si els tipus d'interès són baixos, ja que el capital tendeix a moure's cap a mercats amb millors rendiments.

Funcionament del Tipus de Canvi Fix

Amb un tipus de canvi fix, el valor de la moneda no pot fluctuar lliurement. Si una política fiscal expansiva provoca un augment del tipus d'interès (punt B), la moneda tendiria a apreciar-se. Per mantenir el tipus de canvi fix, el banc central ha de vendre moneda nacional (pesetes, en l'exemple) i comprar divises estrangeres (dòlars). Això redueix l'oferta monetària i pot contrarestar l'impuls inicial de la política fiscal, portant l'economia cap a un punt A amb menor PIB, més atur i possible crisi.

La inversió depèn de la comparació entre el tipus d'interès real (r) i el tipus d'interès del mercat. Si r és superior, la inversió es realitza; si és inferior, no.

Deu Crítiques a la Teoria Keynesiana

1. Visió a curt termini: La famosa frase "a llarg termini, tots estem morts" reflecteix una preocupació per l'impacte immediat de les polítiques. Tanmateix, el consum depèn de la renda disponible, i si aquesta és baixa, el consum també ho serà. La fórmula del consum a curt termini és: Consum = Co + c * Yd, on Co és el consum autònom, c és la propensió marginal a consumir i Yd és la renda disponible.
2. Agregats matemàtics i preus relatius: La teoria keynesiana sovint utilitza agregats macroeconòmics sense considerar adequadament els preus relatius (el preu d'un bé o servei en relació amb un altre), centrant-se en índexs generals.
3. Tergiiversació de la Llei de Say: La crítica a la Llei de Say ("tota oferta crea la seva demanda") és complexa. Mentre que la visió clàssica defensa aquesta llei, Keynes argumentava que la demanda crea l'oferta. Ambdues afirmacions extremes poden ser falses; la relació és més complexa.
4. Volatilitat de la inversió: La inversió empresarial és inherentment volàtil. Keynes argumentava que aquesta irregularitat requereix la intervenció governamental per estabilitzar l'economia.
5. Desincentiu a l'estalvi: Keynes considerava que l'excés d'estalvi podia portar a l'estancament i al desocupació. Defensava qualsevol tipus de despesa, incloent la despesa pública, com a motor econòmic.
6. El multiplicador keynesià: El concepte del multiplicador suggereix que un augment de la despesa genera un increment més gran en el PIB (Y = 1/(1-c) * A, on A és la despesa autònoma).
7. Polítiques inflacionistes: Les polítiques macroeconòmiques keynesianes sovint s'associen amb la inflació. La discussió sobre el salari real (W/P) mostra diferències: la via clàssica busca reduir el salari nominal (W), mentre que la via keynesiana pot augmentar el nivell general de preus (P), resultant en un salari real potencialment massa alt.
8. Proteccionisme i devaluació: Les polítiques keynesianes poden portar a la devaluació de la moneda per ajustar l'economia, sovint associades a tipus de canvi flexibles i polítiques proteccionistes.
9. Tipus d'interès, expansió monetària i crisis: Keynes considerava el tipus d'interès com un fenomen principalment monetari (preferència per la liquiditat). Crítics argumenten que és un fenomen real que reflecteix la preferència temporal entre consum present i futur. Això té implicacions per a la comprensió de les crisis financeres i l'efectivitat de la política monetària.
10. Keynes i el feixisme: Una crítica radical associa les polítiques keynesianes amb un model autoritari on l'Estat controla preus, costos i producció, limitant la llibertat individual i la sobirania del consumidor, amb potencial per a la misèria i la pèrdua de llibertats.