Anàlisi Comparativa: Teatre d'Epidaure i Colosseu Romà

FITXA TÈCNICA: TEATRE D'EPIDAURE

Títol: Teatre d’Epidaure. Autor: Policlet de Sició, anomenat el Jove. Cronologia: Circa 350–330 aC. Localització: Epidaure, a l’Argòlida, Peloponnès (Grècia). Situat al sud-est del santuari d’Asclepi, dedicat a oferir representacions dramàtiques d’origen dionisíac. Material: Pedra tallada aprofitant el desnivell natural del terreny. Estil: Transició del grec clàssic al grec hel·lenístic. Tècnica constructiva: Construcció a partir del vessant d’una muntanya; ús de murs de contenció i estructura semicircular. Forma: Arquitectura exenta integrada al paisatge. Tipologia: Teatre grec. Cromatisme: Pedra natural.

2. DESCRIPCIÓ FORMAL DEL TEATRE D'EPIDAURE

Descripció general: El teatre d’Epidaure aprofunda en el pendent d’una muntanya per construir la càvea (graderies), disposada en forma de ferradura més gran que un semicercle, amb més de 20 metres de diàmetre. Consta de càvea, orquestra, prosceni (espai de representació) i escena (edifici del fons).

Composició i Estructura

L’edifici de l’escena està format per dos nivells decorats amb dotze columnes separades per una porta central. El sostre servia d’escenari, fet que obligava a situar els seients d’honor a la primera fila. Disposava d’un primitiu mecanisme de teló que s’aixecava des del terra, i de murs laterals de contenció pel desnivell del terreny.

L’estructura general segueix un esquema geomètric basat en un pentàgon regular inscrit dins el cercle de l’orquestra. Darrere del prosceni hi havia un pòrtic d’ordre jònic, avui desaparegut. L’escena mesurava aproximadament 4 m d’alçada i 2 m de fondària.

Càvea, Orquestra i Acústica

• Càvea i aforament: Originalment comptava amb 30 grades, ampliades posteriorment fins a 50, separades per un passadís horitzontal. L’aforament era d’uns 14.000 espectadors. Les graderies es divideixen en dotze sectors radials que convergeixen al centre de l’orquestra.
• Orquestra: De forma circular i 20,30 metres de diàmetre. Era de terra batuda i acollia el cor, els cants i les danses rituals. Al centre hi havia l’altar dedicat a Dionís.
• Acústica: Destaca per la seva acústica excepcional: qualsevol paraula dita a l’escenari pot escoltar-se perfectament des de les grades més altes.

Estil i Característiques

Mostra la transició del classicisme a l’hel·lenisme: harmonia i proporció heretades de l’art clàssic, però amb una major monumentalitat i complexitat tècnica.

INTERPRETACIÓ DEL TEATRE D'EPIDAURE

Context històric i cultural: Pertany al període hel·lenístic, època de màxim esplendor cultural grec posterior a les conquestes d’Alexandre el Gran. Les polis gregues s’unifiquen i la cultura s’expandeix cap a Orient. És un moment de grans avenços científics (Euclides, Arquímedes), filosòfics (Epicur, Zenó) i literaris (Teòcrit, Cal·límac, Menandre).

En arquitectura, és una etapa de projectes grandiloqüents i d’urbanisme racional (Hipòdam de Milet).

Significat: El teatre formava part del Santuari d’Asclepi, déu de la medicina, i estava destinat a les festivitats en honor a Dionís, déu del vi i del teatre. L’altar central de l’orquestra recorda els orígens religiosos i rituals del drama grec.

Funció: Espai per a la representació de tragèdies (Sòfocles, Eurípides, Èsquil) i comèdies (Aristòfanes). Servia tant per a l’entreteniment com per a la catarsi col·lectiva. Avui dia continua en ús com a seu del Festival de Teatre d’Epidaure, el més important de Grècia.

4. INFLUÈNCIES DEL TEATRE GREC

• Antecedents: Teatres grecs arcaics vinculats als rituals dionisíacs.
• Influències posteriors: El teatre romà, que adapta el model grec però introdueix innovacions:
  • Construcció independent del relleu natural.
  • Escena monumental com a decorat principal.
  • Ús del sistema voltat i materials com el maó, el formigó i la pedra.
  • Orquestra semicircular (no circular com la grega).
• Exemples a Hispània: Mèrida, Tarragona i Sagunt.

FITXA TÈCNICA: COLOSSEU O AMPFITEATRE FLAVI

Títol: Colosseu o Amfiteatre Flavi. Autor: Desconegut (encàrrec de l’emperador Flavi Vespasià). Cronologia: 72–80 dC. Estil: Romà imperial.

Tècnica / Materials: Blocs de marbre travertí, formigó, maons, pedra i estuc. Localització: Roma, Itàlia. Tipologia: Amfiteatre.

2. DESCRIPCIÓ FORMAL DEL COLOSSEU

Descripció genèrica: Edifici monumental de planta el·líptica, format per quatre pisos superposats amb arcs i columnes d’ordres diferents (toscà, jònic, corinti i compost).

Línia i composició: Línies horitzontals i verticals molt equilibrades; composició simètrica i ordenada.

Color i material: Predomini de tons ocres i clars del travertí; contrast amb les ombres dels arcs.

Realisme / naturalisme: Arquitectura funcional, no decorativa, amb una forta racionalitat estructural.

Moviment i expressivitat: Tot i ser un edifici estàtic, transmet grandiositat i dinamisme per la repetició d’arcs i el joc de llums i ombres.

INTERPRETACIÓ DEL COLOSSEU

Context: Construït durant la dinastia Flàvia, en el període de màxima expansió de l’Imperi Romà. Representa el poder i la magnificència de Roma després del govern de Neró.

Funció: Espai d’entreteniment públic on se celebraven lluites de gladiadors, caceres de feres i espectacles massius.

Contingut i significat: Simbolitza la força de l’Imperi, la seva jerarquia social i la importància del poble com a espectador dins de la política de “pa i circ”.

4. INFLUÈNCIES DEL COLOSSEU

• Durant el Renaixement, arquitectes com Alberti o Bramante van estudiar la seva estructura d’arcs i ordres superposats.
• També és model per a estadis i amfiteatres moderns.