Anàlisi Comparativa d'Obres Mestres del Renaixement i Gòtic

DAVID (Donatello)

Modelatge: Suau i delicat del bronze. Ús de la curva praxiteliana. Lleuger contrapposto amb maluc elevat. Perfecció anatòmica i estudi del cos humà. Sensació de naturalitat i equilibri. Absència de tensió dramàtica. Expressió serena i confiada. Volum rodó i visió des de tots els angles.

Context

L’obra s’inscriu en el Quattrocento italià, moment de gran auge econòmic i cultural a Florència. La ciutat està dominada per la família Mèdici, grans mecenes de les arts. Es desenvolupa l’humanisme, que posa l’ésser humà al centre del pensament i recupera la cultura clàssica grecoromana. Florència rivalitza amb altres ciutats-estat italianes com Milà o Venècia, fet que també es reflecteix simbòlicament en l’art.

Estil

Renaixement. Recupera els valors de l’Antiguitat clàssica: l’interès per l’ésser humà, la bellesa ideal, l’equilibri i la proporció. L’artista busca representar la realitat amb fidelitat (mímesi), especialment l’anatomia humana. Donatello s’inspira clarament en els models grecs clàssics, tant en la postura com en el tractament del cos nu, convertint aquesta obra en el primer nu exempt des de l’època clàssica.

NAIXEMENT DE VENUS (Botticelli)

Característiques:

• Predomini del dibuix sobre el color.
• Contorns lineals molt marcats.
• Absència de clarobscur (llum uniforme).
• Colors clars i suaus, sense grans contrastos.
• Figures estilitzades i idealitzades.
• Anatomia no realista.
• Ús del contrapposto clàssic.
• Composició equilibrada i harmònica.
• Inspiració en l’escultura clàssica.

Composició: Composició triangular, amb Venus com a eix central. Els personatges laterals tanquen el triangle i dirigeixen la mirada cap a Venus. Ús de la proporció àuria, amb espirals que ordenen les figures. Aporta harmonia, equilibri i bellesa ideal. Venus lleugerament desplaçada del centre. El vent de Zèfir impulsa la petxina cap a la costa. Ritme ondulant en cabells, robes i onades. Postura de Venus Púdica. Inspiració en la Venus de Cnidos (Praxíteles). Ús del contrapposto clàssic.

Context

L’obra s’emmarca en la Florència del segle XV, una ciutat rica i culta sota el mecenatge de la família Mèdici. És una època d’expansió de l’humanisme, que recupera els mites clàssics i el pensament de Plató. Els artistes treballen per a una elit culta que valora la mitologia com a vehicle de valors morals, filosòfics i estètics.

Estil

Renaixement (Quattrocento italià). Recupera la cultura clàssica grecoromana i situa l’ésser humà com a centre de l’art. Botticelli mostra un estil molt personal: predomini del dibuix lineal, figures estilitzades, bellesa idealitzada i una forta càrrega simbòlica. L’obra reflecteix el pensament neoplatònic florentí, que relaciona la bellesa física amb la bellesa espiritual i la veritat.

CAPELLA SIXTINA (Miquel Àngel)

Característiques pictòriques:

• Predomini del dibuix sobre el color.
• Figures monumentals i musculoses (inspirades en l’escultura).
• Dinamisme i torsions en les figures (escorços).
• Clar-obscur per donar volum.
• Colors vius i lluminosos, especialment verds i violetes.
• Llum uniforme amb efecte de profunditat.
• Arquitectura pintada que genera perspectiva i jerarquia espacial.
• Expressivitat dramàtica i tensió plàstica en els cossos.

Composició: Escenes del Gènesi ocupen el centre de la volta, amb figures distribuïdes en arcs i seccions transversals. Les figures dels profetes i sibil·les envolten les escenes centrals, creant un ritme circular que guia la mirada. L’equilibri general es reforça amb la simetria arquitectònica i els moviments de torsió de les figures.

Context

L’encàrrec va ser realitzat pel papa Juli II, qui volia decorar la volta de la Capella Sixtina amb escenes del Gènesi i figures de profetes i sibil·les. Miquel Àngel hi va treballar durant quatre anys, dedicant-se exclusivament a l’obra. L’època és el Renaixement, caracteritzada per l’antropocentrisme, l’humanisme i la recuperació dels ideals clàssics.

Estil

Renaixement clàssic amb influència escultòrica: figures robustes, amb musculatura definida i clar-obscur que genera volum. L’obra combina realisme anatòmic amb idealització clàssica i expressivitat dramàtica.

Iconografia

• Escenes centrals del Gènesi: Creació d’Adam, Creació d’Eva, Pecat Original, Diluvi, Embriaguesa de Noè.
• Profetes: Jeremies, Isaïes, Daniel, Zacaries, Joel, Ezequiel.
• Sibil·les: Cumes, Delfos, Líbbia, Pèrsica.
• Ignudi: Nus masculins sostenint medallons, simbolitzen la força i la bellesa humana.
• Altres episodis bíblics: Judit i Holofernes, David i Goliat, Martiri d’Aman, Serp de bronze.

ESCOLA D'ATENES (Rafael)

Característiques:

• Pintura al fresc sobre mur.
• Predomini del color gris de l’arquitectura.
• Gran varietat de colors als vestits.
• Color uniforme i bastant pla.
• Predomini del dibuix sobre la taca de color.
• Llum natural, amb diverses entrades. Primer terme més il·luminat que el fons.
• Ús de la perspectiva lineal. Creació d’un espai tridimensional profund.
• Figures amb tractament individualitzat.
• Expressivitat serena i equilibrada. Sensació d’ordre, claredat i harmonia.

Composició: Les línies compositives convergeixen cap al centre de la imatge, on conversen Plató i Aristòtil, que constitueixen el centre temàtic i geomètric del quadre. El ritme de la composició és diagonal, aportant dinamisme a l’escena malgrat l’ordre general.

Context

L’obra forma part de l’encàrrec del papa Juli II a Rafael per decorar les estances del Palau Apostòlic del Vaticà, conegudes com les Estances de Rafael. La Sala de la Signatura havia de servir com a biblioteca privada del papa i com a espai per a signar i segellar els documents més importants (Signatura Gratiae). El programa iconogràfic de la sala es basa en la idea que fe i raó poden conviure, i es divideix en quatre grans àmbits: Teologia, Filosofia, Poesia, Justícia.

Estil

Renaixentista: Rafael té un estil molt estructural, clar i dibuixístic. Destaca per les composicions geomètriques, l’ordre i la claredat visual. En aquesta etapa, el dibuix predomina sobre el color, tot i que progressivament el color va guanyant importància en la seva obra.

Iconografia

Al centre i en el punt de fuga hi apareixen:

• Plató: assenyalant cap al cel i sostenint el Timeu.
• Aristòtil: assenyalant cap a la terra i sostenint l’Ètica a Nicòmac.

Els seus gestos simbolitzen el diàleg entre el món de les idees i l’observació empírica. Altres figures destacades:

• Sòcrates: dialogant.
• Diògenes: aïllat i amb aspecte descuidat.
• Heràclit: pensatiu, amb el rostre de Miquel Àngel.
• Euclides o Arquimedes: demostrant un teorema (amb el rostre de Bramante).
• Ptolemeu: amb l’esfera terrestre.
• Zoroastre o Estrabó: amb l’esfera celeste.
• Rafael: autoretrat discret.

Tots els personatges són filòsofs de l’Antiguitat; no n’hi ha de contemporanis.

TEMPLE DE SANT PIETRO IN MONTORIO (Bramante)

Estructura: Divideix en 2 pisos. El primer comença amb una escalinata circular que limita el peristil de setze columnes d'ordre toscà damunt de les quals s'aixeca un entaulament clàssic format per un arquitrau, un fris dividit en tríglifs i mètopes decorades amb les imatges dels instruments del martiri de Sant Pere i objectes de la litúrgia cristiana, i una cornisa.

Estil

Renaixentista. Recupera els models clàssics romans. Té planta circular, símbol de perfecció i equilibri. Busca proporció i harmonia matemàtica. Reflecteix l’humanisme.

Iconografia

En el fris hi ha imatges amb instruments del martiri i amb objectes de la litúrgia cristiana. La forma circular és símbol platònic que Marsilio Ficino relaciona amb la figura còsmica de Déu.

Funció

Temple finançat pels Reis Catòlics. Es va edificar per commemorar el martiri de Sant Pere al lloc on la tradició situa la roca del mont Janícul on l'Apòstol va ser crucificat i mort. La tipologia circular de l'edifici va ser elegida per l'arquitecte d'acord amb la creença neoplatònica expressada pel filòsof i teòleg Marsilio Ficino, que afirmava que a Déu li correspon la forma geomètrica més perfecta. Es considera el temple platònic ideal i la seva cúpula simbolitza el trànsit del món terrenal al celestial.

Context

Es va crear en un context de poder papal intens, humanisme i renaixement cultural. Els Reis Catòlics i després els conflictes entre Carles V i Francesc I van marcar la política europea, influenciant el mecenatge i el desenvolupament d'obres artístiques renaixentistes.

VILLA CAPRA (Palladio)

Descripció: Palau campestre de planta central situat sobre un turó. Té quatre façanes idèntiques orientades als punts cardinals, amb pòrtics jònics i frontons triangulars inspirats en temples clàssics, i una cúpula central que cobreix la sala circular. La planta és simètrica en forma de creu grega, amb les estances distribuïdes al voltant de l’espai central.

Context

Itàlia, 1527. Els artistes es traslladen a Florència o Venècia (gran centre artístic del Manierisme). El papa Pau III restaurà la Inquisició (1542), Concili de Trent i posteriorment la Contrareforma (època del Barroc).

Estil

Ruptura amb la normativa clàssica, alternant la morfologia dels ordres arquitectònics establerts. Es perd la claredat compositiva clàssica; es rebutja l’equilibri i l’harmonia clàssics. Es multipliquen els elements arquitectònics sense complir una funció constructiva. Arquitectura experimental. Es reivindica la llibertat de creació. A nivell decoratiu adquireix importància el grotesc. Art aristocràtic. Va coexistir amb el classicisme al llarg del segle XVI.

Funció

Ús particular del seu propietari, el poderós clergue Marius Capra Gabrielis, el nom del qual es troba escrit en els frisos dels quatre pòrtics.

DÀNAE (Ticià)

Característiques: Simultaneïtat del llenguatge clàssic i l'anticlàssic. Moment del paragone de les arts: pintura versus escultura; dibuix versus color. Auge de la temàtica mitològica i al·legòrica. Nova tipologia arquitectònica: la vil·la. Domini del traç obert, la llum i el color sobre el dibuix.

L'obra està dividida en dues parts mitjançant una forta diagonal. S'aconsegueix un gran efectisme atmosfèric gràcies a l'aplicació del sfumato, apreciable en els contorns de la jove, i l'ús d'una gamma cromàtica de tonalitats càlides, com el vermell o el groc.

L'artista ens presenta a dos personatges: una dona nua, Dànae, estirada al llit, amb les cames doblegades, i recolzada en uns coixins, i en l'extrem oposat, una altra dona, que porta un joc de claus penjant del seu cinturó, podria ser la serventa de la princesa, que aixeca amb les mans un davantal per recollir les monedes. Del cel arriben uns núvols que, primer es ennegreixen i després es tornen daurats. D'aquesta massa vaporosa cauen monedes. Pel títol i per l'acció del quadre sabem que es tracta del moment en què la princesa Dànae rep el diví Zeus, que s'ha transformat en pluja d'or. Al costat de Venus apareix un gos petit.

L'escena té lloc, segons el mite de Dànae, a la torre on el seu pare l'havia tancat. La seva habitació és, aquí, un espai fosc, amb cortinatges vermells fent de dosser del llit. A la dreta s'observa el mur del lloc on està empresonada la princesa. Dànae ocupa el terç esquerre de la tela i la serventa el terç dret. En aquesta divisió en tres franges verticals, la central correspon a la pluja, a l'espai de trobada, i la línia central és el genoll doblegat. Sobre aquest punt es troba el centre del quadre, encara que el centre de l'espai representat estigui situat una mica més amunt. El mateix cos de Dànae traça una diagonal, del cap als peus, que gairebé segueix la divisió en diagonal del quadre. Hi ha un ús molt intencionat del color fosc dels cortinatges vermellosos amb decoracions daurades que emmarquen la figura clara de la princesa, il·luminada probablement en alguns punts amb veladures que doten a la pell d'una lluminositat molt seductora.

Context

Importància de la República de Venècia. Comerç marítim. Lluita contra el turc. Concili de Trento contra la Reforma Protestant. Lluites catòlics versus protestants. Venècia té un caràcter diferenciat de la resta d'Itàlia: el seu poder econòmic, i les seves extenses relacions amb altres cultures llunyanes, especialment orientals. Marco Polo era venecià, i ja en el segle XIV es van establir relacions comercials amb la Xina, amb el consegüent enriquiment en objectes exòtics, pintures, dissenys, invents i avenços científics. A través de les rutes cap a Orient també van tenir contacte ocasional amb l'Índia i, per descomptat, amb l'Imperi bizantí. Després de la caiguda de Constantinoble, Venècia va saber mantenir les bones relacions amb els turcs, per tal de conservar les rutes de la seda obertes per als seus vaixells i caravanes.

Estil

Renaixement (Manierisme): és la fase final del Renaixement (segle XVI). Es caracteritza per figures allargades, postures artificioses i composicions complexes, buscant més expressivitat i sofisticació que equilibri.

CATEDRAL DE NOSTRA SENYORA DE CHARTRES

Espai interior: Es divideix en 3 nivells: inferior (les arcades gòtiques), intermedi (el trifori amb trams formats per quatre arcs) i superior (grans finestrals).

Espai exterior: Destaquen les dues torres de la façana occidental que ajuden a crear una sensació de verticalitat. Les façanes s'articulen a partir de l'esquerra amb tres portes. Façana occidental: portalada reial, trifori amb 3 obertures.

Estil

Gòtic, període de plenitud (segle XIII i XIV). Arquitectura: arc apuntat, volta de creueria, vitralls, arcbotants. Importància de l'arquitectura civil.

Iconografia

Es centra en la Mare de Déu, representada com a tron de la saviesa amb el nen Jesús. Els portals i vitralls contenen escenes bíbliques de l'Antic i Nou Testament, la vida de Crist i el Judici Final.

Funció

Edifici de culte, església de pelegrinatge situada en una de les rutes del Camí de Sant Jaume i un dels principals punts d'aturada. Aculliment de pelegrins.

Context

El segle XII va ser una etapa d'expansió marcada pel creixement demogràfic, el progrés agrícola i la revitalització del comerç, que va afavorir el naixement de ciutats i l'ascens de la burgesia amb paper econòmic i polític municipal. En política es van enfrontar les monarquies, l'església i la burgesia en detriment del feudalism, destacant la monarquia capeta vinculada al gòtic. L'església mantingué un paper central amb nous ordres franciscans i dominics i amb la reforma cistercenca.

CAPELLA SCROVEGNI (Giotto)

Tècnica i estat de conservació: Formes tancades o dibuixístiques. Algunes escenes estan destruïdes, altres han perdut el seu color primitiu. S'han trobat poques sinòpies (dibuixos en vermell sobre el revestiment del mur com a preparació prèvia a l'execució del fresc). Les pinzellades són homogènies, tot i que Giotto va estar ajudat per deixebles que van seguir fidelment les indicacions del mestre.

Es pot apreciar la representació dels vels transparents i dels cabells, amb magnífiques graduacions i encertades tonalitats. Giotto manté les aurèoles daurades a l'entorn dels personatges sants, però les seves figures tenen un tractament de la llum i dels contorns que permeten percebre els volums individualitzats de cada un dels cossos; les robes cauen amb una naturalitat que fa que cada personatge sembli sorgir clarament del fons.

Estil

Italogòtic. Preeminència de la temàtica religiosa, incipient temàtica profana, simetria i hieratisme. Volumetria de les figures.

Iconografia

Giotto representa escenes religioses amb un fort realisme emocional: Sants, Crist i la Mare de Déu mostren gestos i expressions que transmeten sentiments i estats d'ànim, combinant la tradició bizantina de les aureoles daurades amb una humanització dels personatges i les narratives.

Funció

Obra dedicada a Santa Maria de la Caritat, va ser encarregada per Enrico Scrovegni entre 1304 i 1306 per acollir les restes del seu pare, que havia fet fortuna amb la usura. L'encàrrec tenia com a objectiu explicar aquest pecat, ja que la usura estava prohibida per l'església.

Context

Entre els segles XIII i XIV, les ciutats i la burgesia van guanyar protagonisme; les universitats van difondre el coneixement i els franciscans i dominics van expandir la religiositat urbana. La Pesta Negra va provocar un daltabaix demogràfic, mentre sorgia l'humanisme amb una nova visió de l'Home.

SANTA MARIA DEL MAR (Barcelona)

Planta i Espai: Planta de saló de tres naus cobertes amb volta de creueria separades per columnes octagonals, amb un presbiteri amb girola i capelles radials. La diferència d'alçada entre les naus crea un espai ampli, vertical i diàfan.

Exterior: Destaca l'aspecte robust i la façana esglaonada amb portalada, rosassa i campanars, reforçada per contraforts i pinacles. Els vitralls i les rosasses aporten una gran lluminositat a l'interior.

Estil

Gòtic català, període de plenitud (segle XII-XIV). Arquitectura: arc apuntat, volta de creueria, vitralls, arcbotants. Importància de l'arquitectura civil.

Iconografia

Es basa en mosaics de fons daurats que simbolitzen la llum divina. Hi apareixen Crist Pantocràtor, la Mare de Déu amb el Nen, àngels i emperadors, mostrant la unió entre el poder religiós i l'imperial. Les imatges no busquen realisme sinó transmetre espiritualitat i la presència de Déu.

Funció

Simbolitza el creixement econòmic i urbà de Barcelona i la devoció dels mercadèrs i gremis marítims que es van finançar la construcció, així com la protecció de la Mare de Déu vinculada al mar. Litúrgia i religiosa, dedicada a la Mare de Déu com a protectora del mar i de les activitats marítimes.

Context

Des de finals del segle XII Europa va viure un profund canvi social, econòmic i cultural marcat pel creixement del comerç, les ciutats i la burgesia, així com la formació de gremis i universitats. Va sorgir una nova visió més humanista de l'home i de la relació amb Déu, basada en l'amor i no en la por, impulsada també per les ordres mendicants. En aquest context urbà i dinàmic es va desenvolupar l'art gòtic, diferenciat del romànic rural i monàstic, amb la catedral com a centre de la vida ciutadana, tot i les crisis provocades per guerres i epidèmies com la Pesta Negra.

POU DE MOISÈS (Claus Sluter)

Escultura: Fet de pedra calcària. Sensació de pesadesa i rugositat. Volums tancats però ja independents del marc arquitectònic. Originalment policromada. La llum reforça efectes de clarobscur (rostres i plecs de roba). Figures robustes, ritundes i molt realistes amb trets individualitzats. Vestides amb plecs grans, pesats i angulosos. Molt de tall. Les figures d'àngels són més suaus i dolces, amb molta expressió.

Estil

Gòtic tardà propi de la Borgonya, caracteritzada per un naturalisme molt marcat, figures voluminoses, rostres expressius i detalls molt realistes. Tot i ser gòtic, ja mostra una clara tendència cap al realisme amb una forta càrrega simbòlica i emocional.

Funció

Temàtica religiosa. Vol transmetre missatges per fer reflexionar el visitant. Vol establir un vincle entre l'Antic Testament i el Nou, ja que la passió i la mort de Jesús havien estat profetitzades pels grans patriarques i profetes. Vol mostrar el canvi religiós de l'època on es vol transmetre un humanisme més accentuat.

Context

L'obra se situa a finals del segle XIV i començaments del XV. Europa comença a recuperar-se de la crisi provocada per l'epidèmia de pesta negra que va assolar el territori; encara continua la Guerra dels Cent Anys. Època de recuperació econòmica. Ressorgiment del comerç a les ciutats flamenques i també en algunes ciutats del nord d'Itàlia. La regió de Borgonya es troba en la ruta de Flandes i del nord d'Itàlia. És una zona agrícola molt desenvolupada on se celebraven fires importants. Al segle XV va ser gran potència europea que va incorporar el comtat de Flandes. Duc Felip l'Atrevit, fill del rei de França Joan II, va construir la Cartoixa de Champmol destinada a panteó reial.

Iconografia

Moisès es representa amb unes banyes o raigs i la barba crespa. Porta en una mà les Taules de la Llei i en l'altra una cartel·la amb un text que diu: "A la nit, la multitud d'Israel ho matarà al fill de xai".

• David: Amb corona de rei i portant l'arpa a la seva mà dreta gairebé amagada. Vesteix túnica de color blau i un mantell daurat. En la cartel·la està escrit un text d'un salm: "Ells traspassessin les meves mans i els meus peus. Ells trencaran els meus ossos".
• Jeremies: Vesteix un mantell. Porta a la seva mà el Llibre de les Lamentacions i en la cartel·la un text que tant es pot aplicar a Crist com a Maria o qui vulgui empatitzar amb la Passió de Crist ("Oh tots vosaltres que passeu pel camí, mireu i vegeu si hi ha un dolor com el meu").
• Zacaries: Porta túnica coberta amb un abric cobrint el seu cap amb un turbant. En una mà porta una ploma i un tinter i en l'altra una cartel·la en la qual anuncia que Judes vendrà Jesús per trenta monedes de plata: "Appenderunt mercedem triginta argenteos meam".
• Daniel: Dirigeix la seva mirada a Isaïes i sembla parlar-li perquè té la boca lleugerament oberta. Es cobreix amb una caputxa i amb un mantell brodat d'or i folrat de blau. Als peus unes sandàlies. La figura de Daniel, que invocant a Déu va amansir els lleons, ofereix una profecia: "Després de seixanta-dues setmanes morirà".
• Isaïes: Es presenta calb i sense cobrir, s'inclina cap a Daniel com per a escoltar portant sota el braç un llibre. Se cenyeix amb un cinturó adornat amb una bossa amb sis glans. En la seva cartel·la profetitza com Jesús serà portat al seu sacrifici: "Se'l van emportar a la mort com a un xai, i com a ovella davant l'esquilador, que estarà en silenci i no obrirà la boca".

MATRIMONI ARNOLFINI (Jan van Eyck)

Composició i Moviment: La composició és tancada. El moviment escènic és nul, l’escena és rígida, teatral i poc espontània. La composició és simètrica, amb els dos personatges centrats en el quadre. Predomini de la verticalitat de les figures que es combina amb les línies horitzontals dels mobles.

Detall i Llum: Representació minuciosa i detallada en la reproducció d’objectes. La llum és natural i delicada. Hi ha dos focus de llum: un que entra suaument per la finestra de l’habitació, i l’altre que enfoca el rostre dels dos personatges, tot i que il·lumina notablement a l’esposa i deixa més fosca la part esquerra.

Tècnica i Color: Pinzellada curta i precisa, de textura llisa. Predomini de la línia sobre el color, que perfila els contorns de les figures i els objectes. Colors càlids. Predomini de tres taques cromàtiques: marró de la túnica, verd del vestit de la núvia i vermell de les cortines i sofà. La degradació dels colors dóna volum a les figures. Tot i que abunden els colors càlids – vermell, marró, ocre – ressalta el verd del vestit de la noia.

Perspectiva: Ús de la perspectiva lineal. El punt de fuga està situat al centre, al mirall, per tant una mica desplaçat a la part alta del quadre. Es creen diferents plànols i aporta profunditat a l’escena. També s’utilitza una certa perspectiva aèria amb el tractament de la llum i el color que creen una atmosfera difuminada –peus i vestit de l’home, gos – que aporta volum i corporeïtat a les figures i les separa del fons.

En el mirall es representen els dos testimonis, que en la realitat estan davant dels nuvis. Un d’ells és el propi autor, tal com indica la inscripció en llatí “Johannes van Eyck va ser-hi”.

Context

Correspon a l’art gòtic (segle XIII-XV). A partir del segle XIII hi ha un gran desenvolupament comercial i econòmic, a més del creixement de les ciutats i la burgesia. L’art gòtic flamenc s’origina a Flandes al segle XV, zona de gran interès comercial per la producció de teixits de llana, conquerint així mercats pel Mediterrani. Aquest comerç va produir l'enriquiment de la burgesia, que es va convertir en el principal demandant d'obres d'art. La ciutat de Bruges es converteix en el principal centre comercial de l’Europa occidental. Al segle XV algunes ciutats de Flandes es converteixen en seus d’una important i extraordinària escola pictòrica, l’escola primitiva flamenca. Els Germans Van Eyck van ser els iniciadors de la pintura flamenca.

Estil

Gòtic flamenc (segle XV, Països Baixos i Flandes). Aquesta escola va derivar del Gòtic Internacional. El perfeccionament de la pintura a l’oli va permetre als artistes flamencs:

• Representar la realitat amb gran detallisme i obtenir lluminositats inèdites.
• Absència de moviment.
• Simbolisme (els objectes tenen un significat simbòlic).
• Obres de reduïdes dimensions (per tal de poder decorar les estances domèstiques de la burgesia, que era la clientela que demanava aquestes obres).
• Temes: religiosos, profans, retrats.
• Artistes destacats: Jan Van Eyck, Hubert Van Eyck, Rogier Van Der Weyden.

Iconografia

Al quadre podem observar la imatge de les noces d’un ric mercader italià, Giovanni Arnolfini, i la seva dona, Jeanne Cenami, establerts a la ciutat de Bruges entre 1420 i 1472, on van prosperar econòmicament. Home i dona estan agafats de la mà per simbolitzar la seva unió.

• La presència del gos és un símbol de fidelitat i de l’amor terrenal.
• Una única espelma encesa a la làmpada del sostre és la representació de la presència de Déu, i la flama de l’amor.
• Els personatges van descalços per indicar que ens trobem davant d’un acte sagrat, una cerimònia religiosa (altres crítics interpreten el gest com un símbol de la fertilitat).
• El ventre de la dona és arrodonit com a desig de fertilitat, un embaràs que seria la seva culminació com a dona.
• Les taronges simbolitzen la riquesa de la família i la prosperitat econòmica que els espera.
• Un mirall convex permet al pintor mostrar-nos l’espai que hi ha davant dels esposos i la presència dels dos testimonis.