Anàlisi Comparativa: Antígona de Salvador Espriu (1955 vs 1967)

Dues versions i el Cònsol Lúcid

D’una primera comparació de les dues edicions sorgeix que l’Antígona de 1955 té dos actes, mentre que la de 1967 en té tres. Cal esmentar que, per una banda, en l’obra de 1955 hi ha un primer acte on es presenten els fets i els personatges, i un segon acte, dividit en dues parts, on es desenvolupa l’acció i es conclou la tragèdia amb la mort de la protagonista. Per l’altra banda, en l’Antígona de 1967, allò esmentat anteriorment està distribuït en tres actes ben diferenciats.

A més, entre la primera i la segona versió s’ha produït un canvi de personatges: alguns han desaparegut, altres s’han convertit en veus secundàries, alhora que també n’han aparegut de nous, i un de summament important: el cònsol lúcid. També es destaca la introducció que fa Espriu del primer acte, el qual en la segona edició comença abans que esclati la guerra entre els exèrcits d’Etèocles i Polinices, mentre que en la primera versió el primer acte comença amb la mort dels dos prínceps. Per tant, l'autor s’adreça directament al públic una vegada presentat el drama i abans de fer avançar l'acció cap al seu tràgic desenvolupament final.

El nou personatge: El Cònsol Lúcid

Tanmateix, cal destacar el nou personatge introduït: el cònsol lúcid, el qual sempre va acompanyat d’un altre conseller anònim que no diu res perquè l’escolta, i serveix a l’autor per adreçar-se directament al públic. Aquest representa el punt de vista d’Espriu 25 anys després d’haver finalitzat la guerra. Per tant, mentre que en la primera edició fa servir a Eumolp per manifestar el seu pensament, en la segona edició ha reflexionat i posa en dubte el valor del sacrifici d'Antígona, i ho fa a través d'aquest personatge (Lu cons).

Això és perquè el cònsol lúcid assenyala amb ironia i fins i tot amb un cert cinisme, la soledat de l'heroi davant dels esdeveniments, alhora que revela el veritable mòbil dels personatges. De manera que aquest personatge s’encarrega de tancar l’obra amb un llarg parlament, representant a través de les seves paraules la reflexió personal de l’autor, la qual ell mateix diu que se la poden estalviar si ho desitgen.

Context i actualitat

Antígona consisteix en una versió de la tragèdia original de Sòfocles, alhora que l’autor Espriu trasllada el mite a la Guerra Civil i la seva immediata postguerra. La protagonista, Antígona, representa tots aquells catalans republicans que van desobeir les lleis imposades per Franco, representat per Creont a l’obra, ja que les van trobar injustes, i per això van actuar seguint les seves pròpies lleis morals, trobant-se al final condemnats a mort.

Gràcies al seu coneixement del món clàssic, identifica la tràgica guerra, la qual havia suposat una batalla entre les dues Espanyes que va tenir conseqüències tant per a la població com per a la cultura catalana, amb la guerra contra Tebes. Així doncs, utilitza el mite de Sòfocles com a metàfora de la situació de la seva nació.

En definitiva, Antígona significa l'actual compromís d'Espriu amb la seva època, més que amb la generació de la guerra, amb les generacions posteriors, nosaltres i les nostres particulars circumstàncies. A més, el fet que Espriu s'hagi vist obligat a canviar el missatge de la primera Antígona, al cap de vint-i-tants anys, vol dir clarament que l'intent d'Espriu ha estat fer temporal el mite, fer-lo especialment vàlid per a la gent que vivim ara. Per això ha introduït un personatge nou, el cònsol lúcid, i ha fet que el seu parlament, l’últim, signi amb una cansada i irònica conformitat del final.

Parts de la història

Primer acte

Succeeix dins del palau, ens serveix per situar-nos dins l’acció i conèixer els personatges. La guerra està a punt d’esclatar (provoca dolor a les dones de Tebes). Antígona intenta evitar que els seus dos germans Polinices i Etèocles s’enfrontin, intenta fer-los entrar en raó. És inútil i la guerra acaba esclatant i els dos germans acaben morts. Ismene, que també és germana dels altres tres, dona la notícia de les morts. Tot seguit Eumolp anuncia que Creont és el nou rei de Tebes. Les dues germanes li supliquen que tingui pietat amb el cos de Polinices.

Segon acte

L’acció se situa als afores del palau i en una nit de tempesta. Eumolp fa anar a Tirèsies (endeví) al lloc on es troba el cos de Polinices, per tal de convèncer Antígona que no ha d’enterrar el seu germà. Aquesta no fa cas a l’endeví; finalment Eumolp decideix ajudar-la. Els guàrdies descobreixen Antígona, però ella no fuig, es queda per rebre les conseqüències. Antígona i Eumolp decideixen sacrificar-se pel que creuen que és just.

Tercer acte

Succeeix dins del palau. L’endeví anuncia un mal futur per a Tebes si Creont no enterra el cos de Polinices tal com diu la tradició. El poble es posa de part d’Antígona i l’acompanyen cap al palau, juntament amb Eumolp. Antígona i Creont mantenen una conversa i finalment Eumolp és exculpat, però ella és condemnada a partir la pena màxima. Ella i Eumolp finalment acaben morint.

Personatges

Antígona

És la protagonista. És un personatge superior als altres i per això el públic s'hi identifica; té una elevada moralitat. Representa la llei natural que s'enfrontarà inexorablement a la llei civil de Creont. Ella respecta els codis naturals i per això no entén l'edicte de Creont i decideix desafiar-lo.

Ismene

Germana d'Antígona. Al principi es manté al marge del conflicte entre els dos germans, però quan veu que Antígona es preocupa tant, s'hi implica al màxim. Decideix fer costat a la germana i desafiar la llei de Creont, però en l'últim moment defalleix. Simbolitza la indecisió i l'oblit. La seva personalitat equival a la gent contrària a Franco que no gosava a rebel·lar-se per por a les conseqüències.

Euriganeia

Nodrissa també dels fills d'Edip. És la vessant pessimista. Ha perdut els seus fills en la guerra.

Astimedusa

Nodrissa dels fills d'Edip. Representa l'esperit positiu. Té esperança en la salvació de la ciutat.

Eurídice

Esposa de Creont. Té una actitud neutral, ni pessimista ni optimista.

Tirèsies

És un endeví cec. Aquests personatges cecs són habituals a les obres d'Espriu; tenen una visió interior que els permet predir el futur.

Creont

Oncle d'Antígona. Simbolitza el tirà, l'hipòcrita. És un personatge que obté el menyspreu d'Espriu, manifestat entre altres coses en la seva descripció física molt semblant a la de Franco. Es comporta com una obra sinistra que s'amaga esperant el moment oportú per aconseguir el poder. Ell és el culpable de desencadenar la tragèdia, i la seva crueltat és magnífica amb el seu nebot Polinices, a qui castiga sense honres fúnebres ni enterrament. No fa més que imposar la seva autoritat.

Eumolp

Esclau geperut que ocupa un dels nivells més baixos de la societat. No és respectat per ningú, excepte per Antígona. Representa la rebel·lió contra l'ordre de Creont. Decideix ajudar Antígona perquè és l'única que sempre l'ha tractat bé i també perquè no vol acceptar les decisions tiràniques de Creont i prefereix la mort a l'esclavatge. És un personatge que Espriu introdueix de nou en la tragèdia d'Antígona. Representa el pensament de l'escriptor just en el moment quan escrivia l'obra (faltava poc per acabar la guerra).

Comentari del primer acte

Aquest fragment correspon a la part final del primer acte de l'Antígona de Salvador Espriu. Els germans Polinices i Etèocles han mort al camp de batalla, sota la setena porta de la ciutat de Tebes. Sense saber que són ells, la seva germana Ismene ha presenciat la lluita aferrissada i la mort dels seus germans, i corre a explicar el que ha vist a les altres dones que esperen al palau. Antígona li confirma que els que ha vist morir són els seus germans i Ismene s'horroritza.

Les altres dones exclamen el seu dolor, cadascuna des de la seva pròpia història. Eurídice no dóna crèdit al que ha passat. Euriganeia recorda el triomf dels déus damunt dels homes, l'oracle que preveia aquest final tràgic per a la nissaga del rei Edip. I recorda també la mort dels seus propis fills, esdevinguda també a la guerra, «un corrent on es varen negar els seus fills», és a dir, un fluir continu, perquè els homes sempre fan la guerra. I fa tants anys d'això que el dolor acaba enterbolint l'enteniment de la mare fins al punt que gairebé no recorda que ha tingut fills. Astimedusa, que va criar els joves prínceps, donaria la vida per ells si fos possible. Antígona confirma que els dos germans han corregut la mateixa sort. I, finalment, Ismene qualifica l'acció de crim: els germans han comès el pitjor dels crims possibles, s'han mort entre ells.

Aquest fragment és especialment revelador perquè el públic coneix els fets que passen fora de palau a través de la conversa entre les dones. El decurs de la guerra és explicat per Ismene, i el punt culminant, la mort dels dos prínceps, és el que farà avançar l'acció quan Creont dicti la seva injusta llei sobre els cossos dels guerrers.

Detall important: L'acotació d'Antígona

Un detall important del text és una acotació de l'autor. Una acotació que ens revela l'estat d'Antígona, que pregunta a Ismene «amb molta angúnia» què passava al camp de batalla, sota la setena porta de la ciutat de Tebes. L'angúnia d'Antígona respon, òbviament, al fet que ella té una informació que Ismene no coneix. Antígona sap qui són els guerrers que lluiten a la setena porta perquè ha estat present en una conversa entre Etèocles i Creont, quan Etèocles va prendre la decisió de lluitar contra el seu germà, Polinices. Per tant, amb aquesta acotació l'autor està recordant al públic la informació que li cal en aquell moment, i que Antígona és la protagonista que farà avançar l'acció quan reveli la identitat dels guerrers.

El paper de les dones

Destaca també en aquest text el paper de les dones de Tebes, que han de restar a 'l'espera, patint des del palau la sort dels seus marits, dels seus fills, dels seus germans, però també per la sort de la ciutat, que els afectarà a elles per igual que als homes, malgrat que no intervinguin en la batalla. Les dones són, doncs, les portadores del dolor de la humanitat, les que assumeixen les conseqüències del que fan els homes, sense poder intervenir ni opinar. Precisament els problemes d'Antígona vindran perquè contravé la llei dels homes, perquè opina i actua.

Comentari del tercer acte

Aquest fragment correspon a la part final del tercer acte de l'Antígona de Salvador Espriu. L'endeví, Tirèsies, està recomanant a Creont que l'escolti, que rectifiqui les seves ordres. Eurídice, la dona de Creont, se suma al prec del vell Tirèsies. Però Creont, implacable, els recorda que el rei ha parlat i la seva paraula és llei i s'ha de complir.

Un missatger arriba amb la nova que Antígona, ajudada per Eumolp, ha donat sepultura al cadàver de Polinices i que, immediatament després, s'ha lliurat als guàrdies de Creont. Aleshores entra en escena el cònsol lúcid, que té un apunt sobre els fets per fer notar que Antígona hauria pogut fugir, o com a mínim intentar-ho. Per tant, està remarcant l'actitud de l'heroïna que avança decidida cap al seu destí.

El Missatger, en una nova intervenció, comenta l'actitud del poble, que acompanya en multitud la princesa davant el rei. El cònsol lúcid intervé novament i explica al seu amic la seva particular visió dels fets que vindran i, com si fos ell mateix un endeví, avança el que succeirà i destaca de manera irònica i distant que Antígona haurà d'assumir les conseqüències de les seves accions, sense que ningú l'ajudi, i que Creont començarà a patir la soledat del qui mana.

Confrontació i Sacrifici

Apareixen, doncs, Antígona i Eumolp en escena, i Antígona discuteix amb Creont, que li demana explicacions sobre la seva actitud, sobre per què ha contravingut les seves ordres. Antígona respon sense embuts i l'acusa d'haver intrigat per aconseguir el tron, d'haver provocat així la mort dels seus germans. Creont s'excusa esgrimint el mateix oracle, la maledicció que pesa damunt la nissaga del rei Edip, i es considera un instrument més perquè s'acompleixi allò que havia estat predit per l'oracle. Li retreu a Antígona la seva actitud, se sent sol perquè ni tan sols ella, princesa, filla de reis que sap què és el govern, no el pot entendre. L'acusa finalment de pertànyer a una família sense mesura. Antígona recorda que la seva família no ha pogut viure mai segons les lleis humanes, que el destí imposat pels déus ha pesat sobre les seves vides.

La funció del Cònsol Lúcid

En aquest fragment, com en l'anterior, els fets ocorren fora del palau, i el públic s'assabenta del que ha passat indirectament, per boca del missatger. Antígona ha violat la llei de Creont i ha estat presa. Eumolp se sacrifica amb ella i l'acompanya. Però els fets narrats per aquest missatger són objectius, i l'autor ens vol fer veure les veritats ocultes, les motivacions íntimes dels personatges, per això fa entrar en escena el Cònsol Lúcid, que ens dóna un punt de vista més perspicaç i profund sobre els fets.

És especialment interessant un comentari que fa el Cònsol Lúcid tenint en compte el sistema de govern, la monarquia. El personatge fa esment de la soledat del qui governa, la repulsió que desperta en el poble l'acompliment del poder executiu (el que executa les ordres) en contra del legislador (qui legisla, és a dir, qui fa les lleis), i que en aquest cas és el mateix Creont. La unió dels poders legislatiu i executiu en la mateixa persona és el que possibilita la tirania del rei. I és també el que justifica la rebel·lió d'Antígona, perquè la llei dictada per Creont és injusta, és un atemptat contra la moral i l'ètica humanes. Per això Antígona menysprea el rei i el desobeeix, alhora que, assumint el seu destí, se sacrifica i accepta la mort com una heroïna. Eumolp, l'esclau cansat de viure una vida de la qual han disposat els altres, un home al qual han negat la voluntat, es rebel·la també i se sacrifica igualment, acceptant la mateixa sort que Antígona.