Anàlisi de les Causes de la Guerra Civil Espanyola

CAUSAS G. CIVIL: La Guerra Civil Espanyola va ser el resultat d’una profunda crisi política, social i econòmica que va desembocar en un enfrontament armat entre dues Espanyes. La reacció conservadora a les reformes de la II República va ser una de les principals causes del conflicte. La República va impulsar reformes importants com la reforma agrària, la reforma de l’exèrcit, la millora de l’educació i l’ampliació de drets com el vot femení. Aquestes mesures van generar un fort rebuig entre els sectors més conservadors, que consideraven que es posava en perill l’ordre tradicional. La victòria del Front Popular el 1936 va accelerar la radicalització dels grups opositors, que van veure en un cop d’estat l’única opció per frenar els canvis.

Dins dels enemics de la II República hi havia un conjunt divers de forces polítiques i socials. Els sectors més conservadors de l’exèrcit, la jerarquia eclesiàstica, els grans propietaris i els empresaris industrials van considerar que la República amenaçava els seus interessos. També hi havia organitzacions feixistes i monàrquiques que s’oposaven a la democràcia republicana i volien instaurar un règim autoritari.

La conflictivitat social va ser un altre factor clau. Els sectors obrers i d’esquerra exigien reformes encara més profundes, mentre que els grups conservadors volien mantenir l’ordre. L’augment de les vagues, els atemptats i els actes de violència van portar la República a utilitzar la força per intentar mantenir l’estabilitat. Tot plegat va augmentar la tensió i va fer més probable un desenllaç violent.

Les causes profundes i immediates es troben en la forta polarització política i social. La República no va aconseguir establir un equilibri estable entre reformes i ordre, i això va portar a un desgast progressiu del sistema. A partir de 1936, la situació es va deteriorar ràpidament fins a l’alçament militar del juliol.

La rebel·lia militar contra l’ordre constitucional va ser planificada per un grup de militars liderats pel general Mola. Comptava amb el suport de part de l’exèrcit, la UME (Unión Militar Española) i forces polítiques d’extrema dreta. Inicialment, el cop d’estat estava previst que el liderés el general Sanjurjo, però la seva mort va deixar Franco com a figura principal.

El plantejament del cop d’estat i l’inici de la revolta van començar el 17 de juliol de 1936 a Melilla i es van estendre l’endemà a la Península. La revolta va triomfar a zones com Galícia, Castella i Lleó, Aragó, les Balears i Canàries, mentre que a altres regions, com Catalunya i gran part del País Valencià i Madrid, va fracassar gràcies a la resistència de les forces republicanes i organitzacions d’esquerra.

Després del fracàs parcial del cop, es va passar del cop d’estat a la guerra civil. La República va aconseguir mantenir el control de les zones més poblades, així com de la flota i l’aviació. Mentrestant, els revoltats van traslladar les tropes nord-africanes a la Península amb l’ajuda de l’Alemanya nazi i la Itàlia feixista.

L’ajuda exterior va jugar un paper determinant. Els insurrectes van rebre suport directe de Hitler i Mussolini, que els van proporcionar armes, avions i tropes. Per contra, la República va rebre una ajuda molt més limitada, principalment de l’URSS i de les Brigades Internacionals. Les democràcies occidentals, com França i el Regne Unit, van optar per la no-intervenció, cosa que va debilitar encara més la República.

Amb la guerra ja en marxa, Espanya va quedar dividida en dues zones. L’Espanya revoltada estava dominada pels militars revoltats, els falangistes, carlins i sectors conservadors, incloent-hi la jerarquia eclesiàstica i els grans propietaris. Per altra banda, l’Espanya republicana estava formada per les classes populars, la petita burgesia, les classes mitjanes urbanes i un gran nombre d’intel·lectuals, que eren coneguts com a ''Rojos'' de manera despectiva. Aquestes dues Espanyes es van enfrontar en una guerra que no només es jugava en el camp de batalla, sinó també en l’àmbit ideològic i social.

GOVERN JOSÉ GIRAL (Milícies i govern paral·lel): Durant els primers mesos de la Guerra Civil, la República es va enfrontar no només als insurrectes, sinó també a una revolució social que es va estendre a la rereguarda. Catalunya va ser un dels territoris on aquest procés va ser més intens, amb la creació del Comitè de Milícies Antifeixistes de Catalunya el 20 de juliol del 1936. Aquest organisme, format per anarquistes, socialistes, comunistes i republicans, va anar contra els revoltats i va impulsar les primeres col·lectivitzacions de fàbriques i terres. També va organitzar columnes de milicians voluntaris per lluitar al front d’Aragó. Tot i el seu poder inicial, el Comitè va ser dissolt el setembre del 1936, quan la Generalitat va recuperar el control de la situació.

COLECTIVITZACIONS I ECONOMIA DE GUERRA (marc legal i realitzacions): Un dels aspectes clau d’aquesta etapa va ser la col·lectivització de l’economia, que va suposar una transformació radical de la propietat industrial i agrària. A Catalunya, aquest procés va ser impulsat principalment per la CNT i la UGT, que van prendre el control de moltes fàbriques i terres. El marc legal d’aquestes col·lectivitzacions es va establir amb la creació del Consell d’Economia de Catalunya l’11 d’agost del 1936 i el Decret de Col·lectivitzacions aprovat a l’octubre del mateix any, que legalitzava la gestió obrera de les empreses i establia mecanismes per organitzar-les. Les realitzacions van ser importants en el sector industrial, on els treballadors organitzats en comitès van assumir la direcció de més de 4.500 empreses. També es va regular la banca, es van crear entitats de crèdit públic i es van convertir els terrenys urbans en propietat pública. No obstant això, la col·lectivització agrària no va tenir tant d’impacte a Catalunya com en altres regions, ja que la propietat estava més fragmentada i la resistència pagesa era més forta.

GOVERN LARGO CABALLERO (Govern de coalició, centralització del poder i supressió de juntes): Al setembre del 1936 es va formar el govern de Largo Caballero. Es decideix que s’ha de canviar de govern quan la guerra està anant malament i creuen que s’ha de triar una altra persona. Triaran a Largo Caballero, ja que la seva trajectòria és en sindicats, per tant ell podrà controlar les milícies (als obrers). En el segon govern de la República, hi haurà majoritàriament socialistes, a més de republicans, comunistes i nacionalistes bascos. Com que la situació és tan extrema i va molt malament, es farà un govern de coalició de manera desesperada amb la CNT (tot i que era apolítica, li van demanar ajuda a la CNT per controlar les milícies). La CNT ho accepta amb una condició, que posessin a 4 ministres de la CNT al govern de Largo Caballero. La seva principal acció va ser la centralització del poder per posar fi a la dispersió de les autoritats i dels grups armats autònoms. Es van suprimir les juntes i els comitès revolucionaris que havien sorgit espontàniament en els primers mesos de guerra. També es van crear els Tribunals Populars, encarregats de controlar la justícia i frenar la repressió descontrolada. Lluís Companys farà exactament el mateix però a Catalunya, dissoldrà el Comitè de Milícies Antifeixistes i, a més, crearà un govern d’unitat on estaran tots els partits d’esquerra i Josep Tarradellas com a cap.

FETS MAIG 37: tensions antifeixistes i lluita armada a Barcelona: L’edifici de la Telefònica va ser col·lectivitzat i va passar a les mans de la CNT i la FAI. El ministre Indalecio Prieto va trucar preguntant pel govern el dia 2, i un milicià anarquista li diu que a Barcelona no hi ha govern, que només hi ha un Comitè de Defensa. Azaña finalment aconsegueix parlar amb Lluís Companys i li diu que és això de que la CNT tingui el control de totes les comunicacions, i just en aquell instant, es talla la trucada ja que la CNT estava vigilant/controlant la trucada. Van desallotjar a la CNT i la FAI de Telefònica, ja que el control de les comunicacions en un moment de guerra l’ha de tenir el govern, i no s’ho prenen bé. Aquest fet va desencadenar una lluita armada a Barcelona, que es va estendre durant diversos dies i va causar més de 200 morts. Finalment, el govern republicà va recuperar el control amb el suport de reforços enviats des de València. Les conseqüències van ser la derrota del moviment revolucionari i la caiguda del govern de Largo Caballero, que va ser substituït per Juan Negrín.

Evolució dels fronts (primer objectiu: presa de Madrid, resistència a Madrid “No passaran” i creació de les Brigades Mixtes): Mentrestant, als fronts de batalla, l’objectiu inicial dels insurrectes era la presa de Madrid. A finals de 1936, Franco va intentar conquerir la capital, però es va trobar amb una resistència inesperada. La mobilització republicana, basada en l’organització popular i l’arribada de reforços, va permetre aturar l’avenç feixista. El lema “No passaran” es va convertir en el símbol de la resistència madrilenya. Davant d’aquesta situació, el govern republicà va impulsar la creació de les Brigades Mixtes, unes unitats militars que combinaven soldats professionals amb milicians, per a que hi hagués més organització.

Arribada de les Brigades Internacionals: La defensa de Madrid va comptar amb un suport fonamental: les Brigades Internacionals. Aquestes unitats estaven formades per voluntaris antifeixistes vinguts de diferents països (França, Alemanya, Itàlia, Estats Units, etc.) i van jugar un paper clau en la resistència contra Franco. Tot i la seva valentia i compromís, les Brigades Internacionals van patir grans pèrdues i van dependre de l’ajuda soviètica per obtenir armes i equipament.

Batalla de Jarama i Guadalajara: La guerra es va intensificar amb dues grans batalles que van marcar un punt d’inflexió en el conflicte. La batalla de Jarama, al febrer de 1937, va ser un intent dels insurrectes de tallar la comunicació entre Madrid i València, però les forces republicanes, amb l’ajuda de les Brigades Internacionals, van aconseguir resistir. Un mes més tard, al març, es va produir la batalla de Guadalajara, en la qual les tropes italianes enviades per Mussolini van ser derrotades per les forces republicanes. Aquesta victòria va impedir l’encerclament de Madrid i va demostrar la debilitat de les tropes feixistes italianes en combats de llarga durada.

Govern de Juan Negrín (maig 1937 - març 1939) Amb la caiguda de Largo Caballero, Juan Negrín va assumir el lideratge del govern republicà el maig de 1937. La seva política es va centrar en intentar mantenir la resistència de la República el màxim temps possible amb l’esperança que l’esclat d’una guerra a escala europea obligués les democràcies occidentals a intervenir contra el feixisme. El seu govern va excloure els sindicats i va donar una rellevància especial als comunistes, que es van convertir en un dels pilars del seu projecte polític. Amb el suport de la Unió Soviètica, Negrín va buscar donar una imatge de solidesa a la República per guanyar el reconeixement internacional i atraure ajuda estrangera. Tanmateix, aquesta estreta vinculació amb l’URSS va generar una gran oposició interna, especialment entre els sectors anarquistes i republicans moderats, que el veien com un titella del Partit Comunista. Per intentar reforçar la seva posició, el 1938 Negrín va presentar el seu Programa dels 13 Punts, on proposava una República com a democràcia liberal, l’eliminació de qualsevol ingerència estrangera i una amnistia per intentar negociar amb Franco. No obstant això, aquest programa va ser rebutjat per Franco, que exigia una rendició sense condicions. La seva estratègia es basava en la idea que "Resistir és vèncer", amb l’esperança que l’esclat d’una guerra mundial portés suport a la República. Tot i això, amb el Pacte de Munic de 1938, on França i el Regne Unit van cedir davant Hitler i Mussolini, aquesta esperança es va esfondrar. Les democràcies occidentals van mostrar clarament que no estaven disposades a intervenir en el conflicte espanyol.

Conseqüències de la guerra El conflicte va tenir un impacte devastador per a Espanya, amb greus conseqüències a nivell demogràfic, econòmic i polític. Les conseqüències demogràfiques van ser enormes, amb més de 600.000 morts com a resultat directe de la guerra. A més, la repressió franquista va provocar milers d’afusellaments i empresonaments. Mig milió de persones van haver d’exiliar-se, fugint de la persecució política. A nivell econòmic, el país va quedar destruït. Les infraestructures, les comunicacions i moltes ciutats van quedar arrasades per la guerra. Els camps de conreu van ser abandonats i l’activitat industrial va quedar paralitzada. A més, Espanya va quedar fortament endeutada amb les potències feixistes (Alemanya i Itàlia) per l’ajuda rebuda pels franquistes. Finalment, les conseqüències polítiques van ser la fi del sistema democràtic republicà i la instauració d’una dictadura totalitària liderada per Franco. Tots els partits polítics i sindicats van ser prohibits, i es va instaurar un règim basat en la repressió, el nacionalisme espanyolista i el suport de l’Església catòlica. Aquesta dictadura es mantindria fins a la mort de Franco el 1975, deixant un país devastat i aïllat internacionalment durant dècades.

Un nou poder: Franco, Caudillo únic: Des del principi de la guerra, els generals revoltats van exercir un control absolut sobre les zones que dominaven. Inicialment, la direcció del moviment estava en mans d’una Junta de Defensa Nacional, presidida per Miguel Cabanellas. No obstant això, a mesura que avançava el conflicte, Franco es va consolidar com a líder indiscutible. Franco va ser nomenat Generalíssim dels exèrcits i Cap de l’Estat el 1 d’octubre de 1936. Aquest fet li va permetre assumir tots els poders polítics i militars, eliminant qualsevol oposició interna dins del bàndol franquista. L’any 1937, amb el Decret d’Unificació, es va imposar un partit únic, la Falange Española Tradicionalista y de las JONS, sota la seva direcció, reforçant encara més el seu control sobre l’Estat.

El sistema repressiu: Un cop consolidat el seu poder, el règim franquista va iniciar una política de repressió sistemàtica contra els republicans i qualsevol opositor polític. Es van establir consells de guerra, que eren judicis ràpids sense garanties legals, on els acusats eren condemnats per delictes de rebel·lia militar o sedició. Molts opositors van ser afusellats, mentre que altres van ser empresonats o enviats a camps de concentració, on eren sotmesos a treballs forçats. A les presons, les condicions eren extremes, amb amuntegament, violència sistemàtica i una forta disciplina repressiva. A més, la repressió va afectar especialment les dones republicanes, moltes de les quals van ser violades, maltractades i humiliades com a càstig pel seu paper durant la guerra.

Els catalans partidaris dels rebels: Malgrat que el catalanisme polític es va identificar majoritàriament amb la República, hi va haver sectors conservadors catalans que van donar suport al cop d’estat franquista. Molts d’ells eren catòlics, conservadors i membres de la burgesia catalana, que temien la revolució social i la violència a la rereguarda republicana. Un dels personatges més destacats va ser Francesc Cambó, líder de la Lliga Catalana, que va donar suport financer als franquistes i va organitzar un servei de propaganda a favor del règim. Al voltant de 50.000-60.000 catalans van fugir cap a la zona franquista, però mai van ser plenament acceptats pels sublevats i se’ls va mantenir al marge de càrrecs importants dins del règim.

La imposició de l’Espanya única: Franco va establir un estat unitari i centralista, eliminant qualsevol forma de descentralització. Es va abolir l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, i es van suprimir totes les institucions catalanes, incloent-hi la Generalitat. A més, es va prohibir l’ús de la llengua catalana en l’administració, l’educació i els mitjans de comunicació. Els símbols de la cultura catalana van ser persegits, i es va imposar una política d’assimilació basada en els valors de la unitat d’Espanya, la religió catòlica i l’imperialisme espanyol.

La guerra, una croada: L’Església catòlica va jugar un paper fonamental en el suport a Franco. Des del començament de la guerra, la jerarquia eclesiàstica va donar suport a l’alçament, ja que veia la República com una amenaça per als seus privilegis i rebutjava la seva legislació laica. A la rereguarda republicana, la persecució religiosa i la crema d’esglésies van reforçar aquest posicionament. L’any 1937, els bisbes espanyols van publicar una carta pastoral col·lectiva en la qual justificaven l’alçament com una lluita contra el comunisme i en defensa de la religió catòlica. A partir d’aquell moment, Franco va presentar la seva guerra com una croada religiosa per la salvació d’Espanya, donant a l’Església un paper central en el nou règim.

El partit únic: el Decret d’Unificació: Un dels aspectes fonamentals del nou estat franquista va ser la imposició d’un partit únic. El Decret d’Unificació de 1937 va fusionar Falange Española de las JONS amb Comunión Tradicionalista (carlins) per crear la Falange Española Tradicionalista y de las JONS, dirigida directament per Franco. Aquest partit es va convertir en l’únic legal, i tots els ciutadans havien de mostrar lleialtat al Movimiento Nacional. Els símbols del règim es van inspirar en el feixisme europeu, incloent-hi la camisa blava falangista, la boina vermella carlina i la salutació amb el braç aixecat.

El govern de Burgos: Durant la guerra, els franquistes van establir una administració pròpia a la ciutat de Burgos, que actuava com el govern provisional del nou estat. Es van aprovar diverses lleis repressives per consolidar el control del règim. La Llei de Depuració de Funcionaris Públics va expulsar de l’administració tots aquells que havien donat suport a la República. La Llei de Responsabilitats Polítiques, aprovada el 1939, va permetre multar i castigar tots els antics militants republicans. També es va instaurar un fort control sobre els mitjans de comunicació amb la Llei de Premsa, que establia una censura prèvia per evitar qualsevol crítica al règim. A nivell laboral, es va aprovar el Fuero del Trabajo, que establia un sistema de sindicat únic controlat per l’Estat, eliminant qualsevol reivindicació obrera independent.

La imposició de la Victòria: El 1 d’abril de 1939, Franco va proclamar la victòria i es va iniciar una nova etapa de repressió i control absolut. Els vencedors van imposar un estat totalitari basat en la idea d’una Espanya nacional, catòlica i militaritzada. Els antics republicans van ser considerats enemics de l’Estat i van quedar exclosos de la societat, amb molts d’ells empresonats, exiliats o sotmesos a treballs forçats. La dictadura franquista es va consolidar com un règim autoritari inspirat en el feixisme europeu, que es mantindria durant quatre dècades, fins a la mort de Franco el 1975.