Anàlisi d'À bout de souffle: Revolució del Cinema Francès

À bout de souffle: Una Revolució Cinematogràfica

À bout de souffle, dirigida per Jean-Luc Godard, va ser definida pel mateix director com una història convencional rodada d'una manera completament diferent. Godard agafa un guió de François Truffaut, cosa poc convencional, que pretenia ser una seqüela dels 400 cops de Truffaut. Explica la vida adulta d'un nen delinqüent, barrejant-la amb un crim real. La simplicitat del guió permet a Godard incorporar tot allò que li agradava: una banda sonora de jazz, un actor que imita Humphrey Bogart (Jean-Paul Belmondo) i una rossa americana, Jean Seberg, que havia treballat amb un dels directors fetitxe de Godard i s'assemblava a les noies de les pel·lícules de Hitchcock. També li permet incloure escenes intimistes, com una innovadora escena en un lavabo. Tota la pel·lícula té un blanc i negre molt peculiar, amb gra, degut a que està rodada amb càmeres de 16 mm a partir de pel·lícula feta per ells mateixos. Van fer servir rotlles de fotografia de 800 ASA, empalmant-los per aconseguir gravar amb molta qualitat.

Un Muntatge Innovador

El que més va sorprendre de la pel·lícula va ser el muntatge, perquè la càmera continua rodant quan els personatges estan fora de pla, per donar una sensació d'espontaneïtat. Hi ha talls constants per evitar fosos o encadenats. S'elimina tota seqüència innecessària, creant un ritme molt ràpid.

Homenatge al Cinema de Sèrie B

Només començar el film, apareix una dedicatòria a Monogram Pictures, una productora americana de pel·lícules de sèrie B on van col·laborar actors en decadència com Boris Karloff o Bela Lugosi. És un homenatge irreverent a aquell cinema fet amb sentiment i no tant amb diners, amb el qual se sentien identificats. Un dels elements fonamentals és la música de jazz, molt pròpia del cinema americà dels anys 40-50 i, sobretot, dels films d'Otto Preminger, com L'home del braç d'or. Preminger era un dels grans referents de Godard, i per això no és estrany que Jean Seberg acabés de rodar l'última pel·lícula de Preminger. La música domina la primera escena del film, gairebé com si es tractés d'una pel·lícula de cinema mut. Ens fa una presentació ràpida del personatge, amb una frase i el seu vestuari. Apareix un personatge darrere d'una revista d'entreteniment, fora de lloc, vestit com un gàngster dels anys 30. És una mena d'heroi romàntic que viu del passat, imitant Humphrey Bogart, i es passa la mà pel llavi de manera exagerada.

Una Narrativa Fragmentada

És com una pel·lícula muda: ella mira, li fa un senyal. De sobte, hi ha un salt en l'acció. No veiem com ell s'apropa al cotxe ni què fan els propietaris. Això és molt normal en la nouvelle vague: fan el·lipsis d'allò superflu o insubstancial. En un primer moment, sembla un tipus dur, però després veurem que no ho és. Veurem l'únic fos de la pel·lícula quan ell fa marxa enrere i, de cop, ens trobem a la carretera. És una el·lipsis molt gran, perquè saltem de la ciutat al camp. A partir d'aquí, trobarem talls sense cap mena de fos, encara que sigui un altre fons. La pel·lícula es converteix en un monòleg del personatge, insubstancial però que el defineix. Són importants les visions subjectives i les indiscretes des del seient del darrere, molt pròximes. Això ho veurem en tota la pel·lícula, amb un intrusisme tal que ell fa una broma sobre el tema, mirant a la càmera. Mentre la veu continua amb un discurs, les imatges van saltant. És estrany, perquè tenim la sensació que la veu marca el temps i les imatges l'espai, però no van a l'hora. No té por de trencar la línia de grisos, enfocant els personatges a contrallum per donar-li dinamisme.

Autoparòdia i Joc de Llenguatges

Arriba fins a l'autoparòdia: en un moment, mira a la pantalla i ens insulta. Hi ha un joc de llenguatges, introduint el llenguatge publicitari. Veiem el punt infantil del personatge quan troba la pistola i comença a disparar a tothom. Introduir aquests trets de debò li dona contrast. Tot és improvisar, jugar.

La Persecució i el Muntatge d'Atraccions

Quan el director comença a dirigir és a partir que la policia el comença a perseguir. Hi ha molts canvis de direcció de plans. Ens indica que el personatge ha despistat la policia amb un contrallum que no ens permet veure com entra en escena, indicant que ells tampoc l'han vist. Són plans molt narratius. Ell fica el cap dins del cotxe i, amb el muntatge, ens explica el que passa. És un muntatge d'atraccions: la mirada de perfil, la pistola i, seguidament, cau el policia. I, de nou, una gran el·lipsis: ell corrent enmig del camp. Això és el que fa atractiva la nouvelle vague: joc visual i molt d'ofici quan s'ha d'explicar alguna cosa. Va sorprendre molt a la crítica, perquè semblen fetes improvisant, però estan molt ben pensades.

Els Camps Elisis i la Reinventada Femme Fatale

Una de les escenes memorables és la dels Camps Elisis. Després de prendre-li el pèl a una noia, el protagonista va a buscar la protagonista. Ens apareix un no-perfil del noi, que en el fons és un romàntic. En canvi, ella serà una fresca. Reinventen el rol de detectiu i femme fatale, modernitzant-los. L'escena està rodada amb cadira de rodes perquè no tenien carret per fer tràveling.

Intimitat i Contrast entre Personatges

És una escena molt fresca. Sorprèn perquè, després de veure tot el moviment, veiem un pla seqüència molt llarg. Quan entren en l'àmbit íntim, la pel·lícula fa parades i se centra en els personatges. És interessant com fa aparèixer els personatges: ella surt entre els cotxes i ell apareix de fora de camp, cosa que li dona un aspecte casual. El que reforça aquesta trobada anecdòtica i poc prevista és que la meitat de l'escena ells estan d'esquena, els seguim indiscretament. Aquest pla americà ens va molt bé per veure el contrast entre els dos personatges: ell és un galant dels anys 30 i ella una noia moderna dels anys 50. Si ells paren, la càmera para. Sembla una persecució. Això és molt típic. Té frases molt introspectives per demostrar que els personatges no estan tan buits com sembla. El contingut de la conversa és clarament lliberal, va xocar molt i va fer que es parlés molt de la nouvelle vague.

Ruptura entre Temps i Espai

A part del final, hi ha una escena molt petita pel que diu ell, on veiem que ell és el romàntic i ella passa de tot. Aquí veiem les dives de la nouvelle vague. Pugem al cotxe, enfoquem un moment a ell, però després tot l'estona està enfocada ella, encara que ell parli molt més. Retratem el personatge només perquè és bonic. Aquí veiem la ruptura entre el temps i l'espai quan comença el monòleg d"Una noia molt bonica..". Ens talla 9 cops i veiem la noia amb diferents llums, mostrant que ha passat molt de temps. Això va sorprendre molt.

Un Final Espectacular

El final és molt espectacular a nivell de muntatge.