Anàlisi de l'Ària de Papageno i la Simfonia Júpiter de Mozart

Introducció

Ens trobem amb una ària de l'última òpera de W.A. Mozart (La flauta màgica), l'exemple més cèlebre de singspiel (òpera popular típicament alemanya semblant a l'opéra comique i a la sarsuela espanyola amb estructura més senzilla, les àries ho solen ser). Fou composta en 3 setmanes encarregada per Emmanuel Schikaneder. És l'ària de la presentació de Papageno, un personatge amb aspiracions com menjar, beure, casar-se amb Papagena i tenir fills amb ella. El personatge, sense voler, s'acaba convertint en heroi.

Característiques

Ritme binari en 2/4, pulsació igual excepte al compàs 40, tempo andante. El ritme de les semifrases de la melodia principal és molt semblant i sorgeix del mateix esquema rítmic. L'acompanyament rítmic destaca amb el seu violí II i la viola que fan semicorxeres. El contrabaix i violoncel fan un ritme de negres i semicorxeres que es repeteix igual a la intro que a l'estrofa. Els altres instruments reforcen el ritme melòdic principal. El timbre vocal-instrumental tracta d'una òpera, on no sempre intervenen tots els músics, per això ho dividim en part vocal (veu masculina de tessitura greu, segons la partitura, en alemany amb estil predominant sil·làbic) i instrumental (orquestra clàssica formada per corda fregada, vent fusta i trompes). Afegim a aquesta agrupació la flauta de pan de cinc tubs similars a les dels esmoladors.

Forma Musical i Harmonia

Forma ària estròfica (es repeteix la mateixa música a les tres estrofes i es presenta gairebé igual que una introducció orquestral). Es forma pels elements principals de l'ària: frases, semifrases i motius. Melòdicament i harmònicament té un àmbit vocal reduït, gairebé una novena (re2-mi3) amb perfil melòdic conjunt (predominen graus conjunts). Melodia en forma d'arc (principis amb final ascendent i finals amb final descendent). Es reforça la interpretació de petits crescendo i decrescendo. Frase de tipus binària asimètrica amb extensió de les semifrases distinta. Trobem inicis anacrúsics, finals femenins a les frases, semifrases i motius. A partir dels motius 1 i 2 sorgeixen els altres, on les variacions van a partir de: la tonalitat principal (Sol M) amb harmonia senzilla que va entre la tònica, la dominant i subdominant modulant a Re M (7-8)(35-36) i a Do M (14-15)(43-44). Tipus d'acord triades amb algun de 7a de dominant i cadències autèntiques a finals de frases, i motius semicadències. Hi ha notes estranyes com notes de pas, brodadures i apoggiatures. Hi ha notes d'ornament, un mordent c.12 i 41.

Textura

Polifònica fent melodia acompanyada.

Dinàmica

Indicada a la partitura per Mozart, destacant el crescendo (19-21) influït possiblement per l'escola de Mannheim.

Conclusió

És una audició de música clàssica molt coneguda amb grans elements característics de simetria, proporció i equilibri.

Introducció

W.A. Mozart va escriure unes 50 simfonies de les quals 41 s'enumeren per sèries. La simfonia són composicions per a orquestra simfònica en forma sonata. Sorgeix a la segona meitat del s. XVIII i arriba al seu màxim en les obres madures de Mozart i Haydn. La simfonia és una sonata per a orquestra. Aquest és un 3r moviment en forma de minuet amb trio, essent un exemple de música instrumental exemplar.

Característiques

Ritme regular, no mecànic, natural i senzill. Compàs ternari simple de 3/4, característic dels minuets. Ventall rítmic de blanques amb punt a corxeres. Tempo allegretto, diminutiu d'allegro sense indicació metronòmica. Mozart va usar els valors més llargs pel tema i més curts per l'acompanyament. No hi ha síncopes, però sí notes a contratemps (18, 20, 21, 66, 86).

Timbre

Orquestra clàssica que duplica els instruments de corda, incorpora de nous de vent fusta i metall com el clarinet i les trompes. Trobem: vent metall, vent fusta, corda i percussió.

Forma Musical i Harmonia

El 3r moviment d'una sonata o simfonia es diu Minuet al classicisme i Scherzo a la segona època de Beethoven. El discurs musical sorgeix amb l'elaboració de la temàtica motívica. Els motius que fan els temes són la base del desenvolupament de les obres clàssiques, amb una estructura de A (exposició de tema A, breu episodi B, repetició de tema A i coda), B (trio) (exposició de tema C, breu episodi D i repetició de C) i A' (reexposició de A sense repeticions). La seva forma s'estructura ternàriament ABA, essent un minuet amb trio. Hi ha indicacions d'agògica (tempo i dinàmica). Aquest 3r moviment va en 3 parts:

• Presentació de tema A: amb un disseny de cèl·lules cromàtiques i descendents que exposen els violins amb intensitat suau. L'acompanyament és la 1a part del tema un recolzament de les cordes (violí II) i les trompes a les cadències i la 2a part (F) amb tutti. La frase a té inici tètric i final masculí amb les seves repeticions. Tonalitat de Do M acabant amb el to del V grau. Hi ha semicadències (3-4, 11-12) i cadències perfectes (7-8, 15-16). Té 16 compassos dividits en 2 períodes (a8-b8) que a la vegada es pot dividir en subperíodes de 4 compassos.
• El tema B: Evolució del tema A, per oboès i violins, amb tutti, amb trompes amb 1 nota repetida amb ritme ternari. Principi tètric i final masculí. Té una exposició de 8 compassos en Sol M. El compàs 24-27 interromp bruscament el 1r discurs amb les cordes i després en vent i els timbals que enllacen amb cadència perfecta en Do M (25-26).
• Repetició del tema A (28-43) en forte amb canvis al disseny melòdic i orquestració, fent una major tensió musical en anar imaginant els greus, la melodia de violins i fustes i acabant en cadència autèntica en Do M. Per concloure la secció A, la coda de 44-59 on l'oboè s'aferra amb soldadura amb la coda que comença amb un fugato a les fustes. Al compàs 52 hi ha un ritme molt marcat pels timbals i acabant amb cadència autèntica en Do M.
• La secció B té un tema C de 8 compassos, de 2 parts similars amb cadència suspensiva (63) i conclusiva (67). Comença amb 2 acords enllaçats (llarg i curt) al vent, contestant amb un disseny de corxeres descendents als violins i oboès en staccato. El tema D s'interpreta pel tutti (F) i es basa en l'esquema rítmic (negra, 2 corxeres, negra) on els violins i fustes fan notes llargues introduint el motiu principal de la simfonia. La corda fa un breu fragment que fa d'enllaç amb un ritme de 3 negres i notes llargues als violins acabant amb una semicadència. A la repetició de C, és gairebé igual que el punt 5 acabant en cadència autèntica en Do M. Després es repeteix tota la secció A però sense repeticions.

Textura

Polifònica amb predomini de fragments on trobem ritme gairebé igual homofònica, sobretot pels grups d'instruments i moments on el ritme és diferent.

Conclusió

Les obres instrumentals d'aquesta època, que inclouen sonates per a piano, quartets de corda i les seves 4 darreres simfonies, sobretot aquesta per la seva majestuositat que forma el punt culminant de la seva música orquestral.