Anàlisi d'Apol·lo i Dafne de Bernini

Forma i línia

Forma: Volumètrica, orgànica.

Línia: Contorns precisos i detallats (dibuixisme).

Color

Obra monocroma.

Composició

Oberta. Grup escultòric. El tractament de l’obra és unifacial, ja que està pensat per a ser vist des d’un sol punt de vista privilegiat (influència del Renaixement). Bernini treballa tots els detalls; les anatomies de l’obra es basen en la sensualitat. Hi ha un joc entre buits i plens, que es pot veure en els cabells de Dafne i en els buits entre les cames.

La composició capta un instant: la noia, completament nua, fuig i té una part del cos coberta per una mena d’escorça. Aquesta forma una corba des del cap fins als peus, que es troben sobre una elevació rocallosa. Composició dinàmica i helicoïdal. Els cossos van cap a una direcció, però els caps giren cap a un altre costat. La línia compositiva és com una aspa i dóna dinamisme a l’obra.

Llum

Llum al servei de la composició. Bernini treballa el potencial dramàtic de la llum amb grans zones de clarobscurs (contrastos entre llums i ombres) com, per exemple, al clot dels ulls.

Moviment

Moviment al servei de la composició. Molt de dinamisme, moviments forts, composició dinàmica (curvatura de l’anatomia de Dafne en el moment de la transformació). Gran tensió i moviment. Les línies diagonals i en aspa que creen els dos cossos aporten dinamisme a l’obra.

Expressió

Gran expressivitat dels rostres, sobretot el de Dafne. L'emoció del seu rostre concentra el dinamisme de l’escultura. Podríem parlar de pathos (patiment, drama). Fa un buidatge de la boca (expressió de sorpresa d’Apol·lo).

Temps

L’obra és temporal, ja que representa el moment exacte de la transformació de Dafne, el moment concret de la seva metamorfosi en llorer. La temporalitat està potenciada per les expressions i els moviments dels personatges.

Textura

Hi ha un gran treball de les textures: aspres i rugoses per tal de representar les roques i el llorer que creix, i molt suaus i polides per tal de reforçar la sensualitat de l’anatomia dels dos personatges.

Relació amb l’estil

El Barroc té molt d’interès per mostrar sentiments d’incertesa i de provisionalitat, derivats de les contradiccions i les fortes crisis. Cerca el moviment, el dinamisme; el moviment és una constant en el Barroc. Hi ha un gran interès pel treball de llums en l’estil, els contrastos entre llums i ombres (clarobscurs). El Barroc és l’art de l’aparença, on es té en compte el sentiment abans que la raó.

Iconografia

La font és Les Metamorfosis d’Ovidi: Eros, enfadat amb Apol·lo perquè aquest s'havia burlat de la seva perícia amb l’arc, va disparar al déu una sageta d’amor amb la punta d’or i a la nimfa Dafne una sageta de rebuig amb la punta de plom. Apol·lo, colpit d’amor per Dafne, va perseguir la nimfa pels boscos fins que aquesta va demanar ajuda al seu pare (el riu Peneu), que la va transformar en llorer. Apol·lo, obligat a renunciar a la jove, va teixir una corona de llorer amb les fulles de l’arbre i va decidir portar-la sempre amb ell per coronar els poetes i els militars gloriosos. La nimfa vol ser lliure i, si no pot tenir llibertat, es transforma en llorer.

Iconologia

Durant l’Edat Mitjana, el mite pagà va ser interpretat com a símbol de castedat, i aquesta simbologia es va mantenir fins al segle XVII. A causa de les crítiques de religiosos més puritans, el cardenal va afegir a la base de l’escultura un dístic: “L’amant que cerca el plaer de la bellesa fugissera, s’omple les mans de fullaraca o cull fruits d’amarguesa”, com a consell sobre les desgràcies derivades de l’ímpetu amorós.

La funció de l’obra era eminentment decorativa. La jerarquia eclesiàstica tenia gustos refinats i grans coneixements del món clàssic.