Anàlisi de l'Antígona d'Espriu: El conflicte de Creont
Creont i els consellers: Anàlisi de l'acte tercer
Aquest fragment, objecte d'anàlisi que comentarem a continuació, se situa al final del tercer acte, que té lloc a l'interior del palau de Tebes i davant del govern de Creont. En aquest punt, Antígona ha estat conduïda pels guardes després que, desobeint la llei i els consells de Tirèsias, sepultés de nit, al bosc de Tebes, el seu germà Polinices amb l'ajut d'Eumolp.
El duel dialèctic i la condemna
Davant Creont es produeix un duel dialèctic entre el rei i Antígona. Com apunta el Lúcid Conseller, el parer dels altres consellers és que Antígona ha de complir la pena màxima. Finalment, la princesa és condemnada i marxa cap al seu destí amb Eumolp.
Antígona s'ofereix en sacrifici, en un acte heroic, pel bé del seu poble, perquè la seva actitud de perdó i tolerància és una lliçó moral contra la tirania, que entén el poder com la venjança i la manifestació de l'odi. La mort d'Antígona ja és inevitable, malgrat els vaticinis de Tirèsias i les paraules de rebuig que aquest llança contra l'autòcrata. Antígona es converteix en l'heroïna serena que camina amb dignitat cap a la mort. Eumolp serà qui compartirà una noblesa d'esperit amb Antígona i qui l'acompanyarà en el seu tràgic final.
El paper del Lúcid Conseller i la solitud del poder
En aquest acte apareix un nou personatge, un lúcid conseller, que fa un paper similar al d'Eumolp: el de contrapunt als altres personatges en desvetllar la part més fosca de les intencions humanes. Espriu incorpora aquest personatge a la darrera versió de la tragèdia grega i representa el punt de vista de l'autor, vint-i-cinc anys després de finalitzar la guerra.
Apareixen també aquí els primers problemes de Creont:
- La solitud del poder, que comparteix també la seva dona, Eurídice.
- Les desavinences amb l'endeví, Tirèsias, que pronostica futurs mals a la ciutat de Tebes si Creont no ordena enterrar el cos de Polinices com mana la tradició.
Conclusió: Els dos perfils dels consellers
En conclusió, Espriu defineix dos perfils bàsics dels consellers del rei:
- Els que segueixen els mandats del rei tirà sense contradir-lo.
- El Lúcid Conseller, que és crític i irònic, el qual expressa la seva visió dels fets i converteix l'acte tràgic d'Antígona en un sacrifici estèril que no té salvació possible.