Anàlisi de 'Allò que tal vegada...': Mite, Autoritat i Inconformisme

Temes Principals de l'Obra

L'obra de Joan Oliver, Allò que tal vegada..., s'articula al voltant de tres temes principals:

• L'Autoritarisme: Autoritat Patronal i Divina

  El primer tema es representa a través de l'autoritat patronal i divina. La primera l'exerceix Adam de manera arbitrària i la seva decisió de donar la raó a Abel desencadena el fratricidi.

  Pel que fa a l'autoritat divina, són diversos els personatges que han gosat intentar sostreure-se'n, voluntàriament o involuntàriament: Llucifer, Adam i Eva, Caïm. Tots ells han estat castigats d'una manera més o menys dura, però Caïm continua aferrat a la rebel·lia i afirma que aquestes prohibicions no l'afecten i no tindrà por dels possibles càstigs que Jahvè li imposi.

• El Mite Bíblic com a Crítica Social

  El segon tema és la utilització del mite bíblic. No és l'única obra que Joan Oliver basa en la Bíblia; aquí l'autor aprofita els primers capítols del Gènesi i ens ofereix la seva particular versió del mite bíblic, que aprofita de manera simbòlica per criticar durament les relacions familiars burgeses. El personatge més negatiu és el cap de la família, Adam, que ha perdut la seva autoritat perquè no ha sabut fer-ne bon ús ni s'ha volgut enfrontar amb els problemes; el seu comportament ha acabat trencant i deixant la família. De tots, l'únic que se'n salva és Caïm, perquè mai no s'ha volgut sotmetre i s'ha plantejat la vida a la seva manera.

  Joan Oliver refusa també la visió que la moral cristiana proposa de l'home pel que fa al treball vist com a realització humana. Ell el veu com un càstig, per això l'home és presentat com un ésser creat per a patir malalties, treball, por, amenaces, fam i, al final, la mort.

• L'Inconformisme: La Rebel·lia de Caïm

  El tercer tema, l'inconformisme, ve encarnat, com hem vist, per Caïm. Els altres personatges estan més conformats o resignats a la seva vida, a l'autoritat, a les limitacions imposades. Caïm en cap moment de l'obra no es resigna a acceptar allò que no entén, tot ho analitza i raona abans d'acceptar-ho; és per això que no veu clars molts dels episodis de la creació, la lluita entre Jahvè i Llucifer, el paper de joguines que fan els homes entre aquestes dues forces, les prohibicions injustificades, l'origen de totes les coses. Aquest inconformisme, però, condemna Caïm a la soledat i el converteix en l'altaveu de l'actitud rebel i inconformista de l'autor, de Joan Oliver.

La Ubicació del Text en el seu Context

• Paròdia dels capítols 1-4 del Gènesi bíblic: el relat de la creació d’Adam i Eva, el pecat original, la pèrdua del Paradís i el fratricidi de Caïm.
• Ús, per tant, de l’humor crític, recurs comú a tota la literatura d’Oliver, esdevingut enfant terrible respecte de la seva classe social, la burgesia. Recurrència en la seva producció, també, de la manipulació irònica dels referents bíblics.
• Adscripció d’Allò que tal vegada... a l’etapa de preguerra del teatre oliverià: l’obra més reeixida del període, segons el parer de la crítica.
• Gènere: comèdia burgesa, fórmula dramàtica nascuda als escenaris francesos, a mitjan segle XIX.
• Elaboració, a Allò que tal vegada..., igual com a la resta de peces teatrals d’Oliver, d’una versió àcida de comèdia, pensada per qüestionar el model de vida i els valors burgesos, en comptes de ratificar-los i, per tant, perpetuar-los.

L'Estructura de l'Obra

• Apropiació dels cànons de gènere de la comèdia burgesa: unitats de temps, espai i acció; triangle amorós; entrades i sortides sovintejades; dinàmica de rèpliques i contrarèpliques; cops d’enginy verbal; diàlegs àgils i afinats.
• Acte únic, sense divisió en escenes.
• Partició interna en tres blocs, assimilable a la divisió clàssica en plantejament, nus i desenllaç. Se’ls encarrega, respectivament, el dibuix de caràcters i la fixació del joc de relacions, la materialització de la rebel·lia de Caïm i la resolució del conflicte.
• Final obert: vides que continuen enllà del teló i que haurem d’imaginar.