Anàlisi d'Actors i Implementació de Polítiques Públiques

Definició d'Actors

Participació en les PP. Tipus d'actors:

Des del punt de vista de la "naturalesa":

• Públics: Govern, Parlament, Burocràcia: "Street Level Bureaucrats".
• Privats: partits, grups d'interès, empreses, tercer sector, experts, mitjans de comunicació...

Des del punt de vista del "rol":

Paper que juguen els actors en el procés de negociació. Exemples:

• Porter: control i validació de la política i els resultats.
• Director: responsable de dirigir el procés i obtenir resultats.
• Promotor: empra recursos per obtenir resultats.
• Filtrador: selecciona propostes i solucions segons els recursos.
• Opositor: frena l'acció impulsada pels promotors.
• Mediador: busca vies per a la negociació i el consens.

Objectius

Què pretenen aconseguir els actors? En infinitiu. Exemples:

• Objectius globals: direcció que l'actor pretén imprimir a l'evolució de la política. Orienten la política i expressen un logro ampli i complex.
• Objectius específics: aplicació dels objectius globals.

Com interaccionen els actors entre si?

Pluralisme:

• Poder polític no monopolitzat, dispers en una pluralitat de grups.
• Ampla autonomia de la ciutadania.
• Competència per la influència.

Neocorporatisme:

• Sistema de participació formal.
• Origen: dictadures feixistes.
• Actualment: nou corporatisme democràtic.
• Característiques:
  • Principals grups econòmics formen grans grups d'interessos.
  • Líders es reuneixen regularment amb el govern.
  • Negocien temes socioeconòmics.
  • Informació a les bases dels grups.
  • Transposició d'acords a la legislació.

Neocorporatisme vs. Pluralisme

• Procés més ordenat i regularitzat en el neocorporatisme.
• És més pactat i opac en el neocorporatisme.
• El pluralisme és més competitiu.
• Pot proporcionar al govern mecanismes que eviten grans sobresalts en l'economia gràcies a la negociació constant (pluralisme: el govern exerceix poca influència sobre treballadors i empresaris).

Rodes polítiques

Teixit estratègic on interactuen, al marge de les institucions formals, actors públics i privats, en diferents fases d'una PP, i on l'administració no és l'actor jeràrquic dominant, a pesar de mantenir un paper prominent. Normalment es centren en un determinat problema, i en elles els actors:

• Intercanvien informació.
• Defineixen el problema.
• Elaboran i discuteixen propostes.
• Negocien.
• Perfilen i implementen la PP.

Tipus de rodes polítiques

• Comunitats polítiques: nombre reduït d'actors, estables i resistents a canvis.
• Rodes temàtiques: gran nombre d'actors, fràgils i vulnerables a canvis.

Conseqüències de la generalització de rodes

• Diferent forma de governar i administrar.
• El govern ja no actua des d'una perspectiva jeràrquica, és a dir: la política és dissenyada des de "dalt" cap a "baix".
• Al contrari, el govern es converteix en un àmbit on el procés polític es redueix a "jocs d'interacció" entre diferents actors que busquen cooperació i consens.
• Es passa de Govern a governança (govern interactiu on els actors públics i privats busquen resoldre problemes socials i formular acords).

Agenda política: problema social en assumpte polític

Quan es converteix un problema públic?

Quan aconsegueix prou rellevància per ser considerat "problema" pels poders públics. El tema assoleix percepcions de crisi i no pot continuar sent ignorat, mostra clares possibilitats d'agreujament en el futur, adquireix característiques peculiars que el diferencien d'una problemàtica general (capa d'ozó), provoca una situació emotiva que atreu l'atenció dels mitjans de comunicació, connecta amb tendències de moda.

Factors que contribueixen a la formació de l'agenda pública

• Competència de temes.
• Canvi cultural.
• Establiment de l'agenda: mitjans de comunicació.
• Sofisticació de l'opinió pública: evolució en funció dels canvis en el problema.
• El públic del tema.

Perquè un problema accedeixi a l'agenda pública, cal la interacció de:

• Partits polítics.
• Grups d'interès.
• Moviments socials.
• Accions de protesta.
• Sectors influents de la burocràcia.
• "Creadors d'opinió".

Construcció del problema polític

No existeixen problemes objectius, ja que en realitat és:

• Polièdric.
• Interdependent: gairebé sempre existeix un conjunt de factors que fan la "situació indesitjable".

Els problemes "no existeixen": es construeixen. Per què?

Són els actors que participen en una PP els que "construeixen" el problema a través de processos de negociació per arribar a un consens. No tenen vida pròpia al marge dels individus o grups que els defineixen.

Avantatges de considerar un problema com a construcció d'actors

• Heterogeneïtat de definició, que els fa complexos, conjunt de causes i conseqüències.
• Evitem receptes simplistes.
• Evitem caure en fal·làcies lògiques.
• Convertim el problema en instrument de cerca de solucions (si no hi ha problema, hi ha desgràcia).

Implementació de la PP

Posada en pràctica d'una política per aconseguir els objectius dissenyats. Per tant: posar en marxa i assolir els objectius.

Top-down

Implementació perfecta, procés que va de dalt (nivell polític) cap a baix (administració): els decisors elaboren la PP que transmeten als subordinats perquè l'executin. Hi ha dos esforços esperats:

• Polític: elaborar i decidir.
• Administratiu: posar en marxa.

La clau està en el disseny i la decisió: si són correctes, la política assolirà els objectius, sobretot si la decisió és acatada pels subordinats. Es tenen que complir:

• Circumstàncies externes a l'agència no imposen limitacions paralitzants.
• El programa disposa de temps i recursos suficients.
• Combinació de recursos estigui disponible a temps.
• La política a implementar estigui basada en una vàlida teoria causa-efecte i sigui directa.
• Un únic i clar agent executor, amb plena llibertat de moviments.
• Entenguin els objectius i els respectin.
• Les tasques estiguin completament especificades.
• Existeixi correcta comunicació i coordinació.
• L'autoritat obtingui perfecta obediència.

Èxit de la implementació radica en:

• Objectius clars.
• Quantitat adequada de recursos.
• Mandat i control per part del decisor.
• Coordinació i comunicació.
• Reducció del nombre d'actors.

Bottom-up

Centrada en els "responsables a peu de carrer" i en l'impacte de la política. Implica l'adaptació de la decisió a les característiques locals i l'entorn. No existeix separació entre centre polític i centre administratiu. Els governs posseeixen una capacitat de control molt limitada sobre els executors. El control deriva en:

• Acceptació de la discrecionalitat dels funcionaris per definir i modificar objectius.
• Negociació i cerca de consens amb els funcionaris.
• Acceptació de l'ambigüitat de la política: millor adaptació al context.

La separació polític-administrativa deriva en una divisió entre formulació i implementació no gaire clara, sobretot en circumstàncies en què:

• Els conflictes no poden resoldre's en la fase decisòria.
• Els implementadors disposen d'informació rellevant i millors recursos.
• La negociació entre les parts sigui essencial per arribar a un acord.

Clau per a una bona implementació:

• Concurs d'actors: com més participació dels actors implicats, més qualitat de la presa de decisió.
• Control de les demandes dels ciutadans.
• Adaptació mútua entre la política generada al centre i les condicions i capacitats de les agències locals.