Anàlisi de l'Absurd i la Ironia en Bontempelli

Anàlisi de "Una ànima en un bar"

De Massimo Bontempelli, dins La dona dels meus somnis

Introducció a l'Absurd i la Ironia Literària

Aquest fragment d’un conte, Una ànima en un bar, introdueix l’absurd com a element literari central. L’absurd es presenta com un component paradoxal, lluny de ser un impediment per a la comprensió del text; al contrari, ens convida a reflexionar sobre altres qüestions. Malgrat que el títol pugui semblar romàntic, la seva intencionalitat és clarament irònica: "ànima" fa referència a una persona, mentre que "bar" no evoca cap lloc sublim. Aquesta contraposició en el títol ja ens anticipa una paròdia de tipus clàssic, que es veurà accentuada per la descripció inicial del bar. L’estil utilitzat per descriure l’escena és el típic de l’època, però el fet d’aplicar un to i un estil que no s’adiuen amb la situació augmenta l’element paròdic. El joc de narrar quelcom convencional amb un to sublim és el que predomina en el fragment. No obstant això, aquesta combinació amb l’absurd és el que ens permetrà trobar el component paradoxal al qual fèiem referència al principi.

Canvi de Ritme i Intenció Satírica

De sobte, el ritme de la frase es transforma, passant d’un to èpic a un de més col·loquial i sintàcticament relaxat. Aquesta transició suggereix una intenció satírica, que podria remetre als problemes minúsculs de la vida quotidiana. L’autor utilitza l’obvietat per subratllar la seva intencionalitat irònica.

L'Emergència de l'Absurd en la Narrativa

L’absurd emergeix precisament quan es combina el registre èpic amb la descripció de l’obvietat. D’alguna manera, el protagonista reprèn la frase de "l’home del bolet". La paradoxa adquireix un caràcter de western, ja que les dones s’enamoren cronològicament dels dos homes. L’últim element absurd es manifesta quan el protagonista ofereix la tassa que prèviament havia provat a l’home del bolet, tot això expressat mitjançant un llenguatge particular. El text retorna al registre èpic, generant un efecte còmic perquè ens sentim al·ludits. Aquest fragment permet establir la caracterització de l’element absurd: l’activació i el sistema de raonament dels personatges són intrínsecament absurds. És un absurd que, malgrat tot, hem comprès. Es pot interpretar com una reacció de nen petit; des del punt de vista adult, això és completament irracional. Tanmateix, tot i que aquesta interpretació és vàlida, potser no és la més completa, ja que no aprofundeix en altres actituds de tipus infantil.

L'Absurd com a Element Corrosiu i Crític

Si el text fos únicament una sàtira, només hi trobaríem una crítica a l’absència d’elements èpics i una certa nostàlgia envers ells. No obstant això, l’absurd impedeix interpretar-ho com una simple crítica a la desaparició dels elements èpics de la vida quotidiana. L’absurd actua com un element corrosiu que s’encarrega d’impregnar la història. Aquesta crítica és profundament contemporània. L’element absurd desacredita el present i impedeix que es percebi l’aspecte èpic que hi ha en el text. Eliminar l’absurd seria un error, ja que ens planteja la qüestió que les èpoques heroiques potser mai no han existit.

La Destrucció de l'Obra i la Crítica del Subjecte

En essència, l’obra es destrueix a si mateixa. Un autor contemporani a Bontempelli amb qui es podria establir un paral·lelisme seria Pere Calders. Si eliminéssim l’absurd, no ens implicaríem en la lectura i el text perdria la seva gràcia intrínseca. El contacte entre allò sublim i allò absurd és inherentment perillós, ja que pot conduir a la destrucció. En darrera instància, la literatura, a través d’aquests elements, critica la construcció del subjecte.