Àmbits professionals de l'educador/a social

Explica els àmbits professionals del educador/a

El i la educadora social són professionals de l’educació i, per tant, treballadors socials ja que actuen en els àmbits de l’educació no formal, educació per adults, inserció socio-laboral i acció sociocultural.

Si mirem cap arrere, es pot observar que des de el principi es van distingir tres tipus d’àmbits:

• Educació Social Especialitzada (EE): Persones o col·lectius que presenten necessitats singulars, les quals afecten negativament el desenvolupament de socialització, al mateix temps que dificulten l’articulació singular.
• Animació sociocultural (ASC): Afavorir el desenvolupament comunitari i la creació o l’enfortiment de les xarxes relacionals i associatives.
• Educació persones adultes (EPA): Facilitar el desenvolupament d’un conjunt d’aprenentatges bàsics per a la correcta articulació del subjecte en el context d’època en el qual viu.

Formació bàsica compensatòria, formació cívica, formació per al desenvolupament personal i social, formació relacionada amb el món de treball.

Formació Laboral (FL)

• Formació laboral inicial que pretén facilitar l’accés a una primera ocupació.
• Formació laboral dirigida a persones desocupades que volen inserir-se en el mercat de treball.
• Formació laboral dirigida a persones ocupades que volen millorar la seua qualificació i les seues condicions laborals.

L’actuació de l'educador està dirigida a individus, grups o col·lectius específics, aconseguir el procés de socialització i desenvolupament personal de la seua intervenció.

Les funcions i feines es deuen realitzar dins dels àmbits i amb els destinataris adequats. L’educador està capacitat per a la observació i l’anàlisi dels processos educatius vigents, d’observar i analitzar la realitat i característiques dels destinataris i per tant, la seua intervenció, planificació, programació i gestió de les institucions i programes així com servicis. Elaborar plans de treball i projectes, ajudar a la intervenció, negociar i consensuar, desenvolupar la seua pràctica professional de manera autònoma, a més d’elaborar e innovar en cada pràctica.

Indica quines són les funcions del educador o educadora social.

Formación e información: Identifica los problemas y las causas, da soporte y mediación de los aprendizajes, ayuda a desarrollar las capacidades de aprendizajes y habilidades de las personas y da información sociocultural.

Promoción y desarrollo: Promoción personal, grupal y comunitaria, dinamización laboral, ocupacional y sociocultural.

Mediación y relación: Coordinación entre personas o grupos y sus actividades y programas, mediación y la relación entre los sujetos del aprendizaje y derivación a especialistas.

Orientación y asesoramiento: Orientación, seguimiento y facilitación de programas socioeducativos, orientados a personas colectivos con necesidades específicas.

Análisis, planificación y evaluación: Detección, programación e investigación de proyectos, programas socioeducativos y culturales y participación en el diseño y programas de acciones educativas de personas y grupos en situaciones específicas.

Organización y administración: Gestión de actividades, programas, centros y recursos socioeducativos y participación y soporte organizado en las actividades socioeducativas y culturales.

A més a més, els professionals han d’actualitzar-se de manera formativa permanent en tots els aspectes pedagògics, socioculturals, tècnics i humans.

Ha de tenir capacitat de comunicació, respecte, receptivitat, tolerància, adaptació, flexibilitat, de transmissió d’actituds positives...

Trobar-nos amb un enorme varietat de funcions a exercir pels educadors i educadores socials.

Defineix els conceptes següents: pobresa, indigència, misèria i pauperisme.

Pobresa: La pobresa és la falta o carència de allò necessari per a viure, ja sigui material o emocional i es considerat un estat. Pot ser de forma permanent o temporal, això succeeix quan la persona es troba en una situació de debilitat caracteritzada per un estar privat de mitjans (diners, poder, relacions. Viu al dia i no té cap possibilitat de ajudes de aixecar-se.

Indigència: L’estat en el qual les necessitats essencials de forma intermitents no poden ser satisfetes.

Misèria: És la indigència permanent.

Pauperisme: Quan la misèria afecta a un conjunt d’individus, a una part de la població, és a dir, de pobresa general o epidèmia de misèria.

La extensió de la misèria a grans masses de individus, classes senceres de la societat.

Persones que han de ser munteses per l’assistència caritativa en un període considerable, ja sigui públic o privat.

Front de la idea relativa de manca que expressa la pobresa, la indigència equival a l’estat en el qual les necessitats essencials, de forma intermitent, no poden ser satisfetes, i la misèria és la indigència permanent. Quan aquesta misèria afecta a un conjunt d’individus, a una part de la població, podem parlar de pauperisme, de pobresa general o “epidèmia de misèria”.

La riquesa d’avui és molt major que en cap moment en la història, quan tots eren pobres, en l’Edat Mitjana hi havia fam per a tothom, i no es parlava d’això.

La civilització moderna dóna noves formes de pauperisme, l’ha fet transitori i menys intens i es preocupa per ell.

Avui en dia, el pobre és el que té poc, l’indigent el que no té res i el pauperisme és l’existència de col·lectivitats molt nombroses que els falten béns econòmics i de la possibilitat d’adquirir-los o que es troben exposats a caure en aquesta situació.

Explica los primeros conceptos sobre pobreza y caridad en la Edad Medieval.

Com hem vist al llarg de grau, la intervenció educativa que s’hi feia a l’Edat Medieval era purament assistencialista.

Durant els S-XI-XIV, es planteja com una urgència, és el resultat de l’estructura social, i el sistema feudal d’aquella època, a més, les riqueses es repartien segons la classe social de cadascú. A més, s’hi va anant incrementant la pobresa per la pujada de la natalitat, les guerres, malalties, desastres naturals...

A més a més, la pobresa era vista com un component de l’orde feudal, com un resultat de l’estructura social. És a dir, la pobresa era una eina de diferenciació per fer l’estructura jerarquitzada i la piràmide estamental.

Les causes d’aquesta pobresa eren, per una part, la relació amb els sistemes socioeconòmics generats de diferències en el repartiment d’excedents i pel feudalisme, com a sistema social i econòmic. (El senyor proporcionava protecció als seus vassalls a canvi de tributs i de treball a les seues terres). El feudalisme es va portar fins a l’Edat Moderna.

Per tant, diem que la pobresa ha estat sempre vinculada a l’estructura social.

Com bé hem dit, hem de tenir en compte que van haver diferents factors que van agreujar la pobresa a l’Edat Mitjana o Medieval, entre aquests es troben els ascensos demogràfics, les guerres, malalties i desastres naturals com les inundacions o sequeres que feien una crisi agrícola.

El terme de pobresa apareix al S.VI per Gregorio de Tours pobra i treballador de camp. Es diu que, les arrels més profundes del pauperisme es troben en el camp encara que els drames es desenvolupament en les ciutats.

Per una altra part, es diu que les actituds humanes tenen una tremenda importància en quant al terme i acció de la pobresa. Tant és així que la malícia dels homes, més capritxosos, va augmentar de mica en mica els costos i per tant l’economia, cosa que feia que moltes famílies es trobaren en penúria i no pogueren permetre's accedir a moltes coses i per tant es creaven noves formes de pobresa i es plantejaven nous problemes d’assistència.

Tot això va provocar noves formes de pobrea i es van plantejar nous problemes socials.

EN LA ACTUALITAT...

Explica las diferentes clases de pobres en la Edad Medieval.

Pobreza laboriosa: Pobres que sentint-se vàlids per al treball, coneixent i practicant un ofici, el salari obtingut insuficient o precari, no els donava per assegurar la subsistència. Es van tornar reivindicatius.

Pobres de solemnitat: Els desemparats per raó de l’edat, els vells, els xiquets, les dones (viudes), per raó de salut, malalts (leprosos), orfandat i desemparament.

Pobres vergonyats: Havien posseït béns, els havien perdut. Reben ajuda silenciosa, van ser un dels més atesos.

Marginals: Són aquelles persones no acceptades per la Societat, rebaixades. Es mantenen mitjançant petits robatoris i vivint fora de la llei.

“Més que un grup diferent, es parlaria d'una fase que es situa més enllà de la mendicitat en el moment en el qual aquesta no soluciona la subsistència”.

Parlem de guerres, de la mala distribució de la propietat privada, que havia portat a un empobriment de gran part de la població.