Ambit d'us d'una llengua

La lingüística

És la ciencia del llenguatge.El camp específic de la lingüística és l`estudi de les unitats i regles de combinació dels diversos aspectos de la llengua i un objectiu central és la costrucció d´una teoría general del llenguatge.
La sociolingüística és un camp interdisciplinari que comprèn l´ estudi de les interrelacions entre el fenomen lingüístic i el fenomen sociocultural. Estudia l´ús de la llengua entre els parlants; és a dir, les relaciones entre llengua i societat.
Va néixer a l´inici de la década del 1950 per tal d´estudiar l´ús lingüístic a les societats i sobretot explorar el contex social de la diversitat lingüística.

Pespestives de la sociolingüística

Els lligams entre la llengua i societat s´estuiden a partir de tres pols:el pol social i col·lectiu, el pol psicològic i individual i el pol lingüístic i estructural.
El pol social col·lectiu de la sociolingüística comprèn l´estudi de la sociología de la llengua posant de èmfasi especial en el multilingüisme, el contacte de llegües i la substitució lingüístuca, els estudis jurídics (estatus legal de la llengua)i la planificació lingüística(normalització lingüística)i els estudis centrats en l´anàlisi antropològic.
El pol psicològic i individual inclou l´estudi de les ideologuies, l´estudi de les actituds englobat dins la psicología social de la llengua i l´analisi de la relació entre llengua i ensenyament.
El pol lingüístic i estructural inclou l´estudi de la variació lingüística, el dels fenòmens d´interferència pel contacte entre llengües i la planificació del corpus.
Entenem con a sociolingüística catalana les recerques sobre la llebgua catalana i sobre les relacions que aquesta estableix amb les llengües amb les quals esà en contacte.
Els temes principals de què s´ha ocupat deriven de les situcions particulars que ha hagut de pasar el català: fixació de la normativa i les relacions entre aquesta i les diverses varietats lingüísiques, el fenomen de llengües en contacte, el bilingüísme, la diglòssia, els procesos de subtitució lingüística, la inmigració, la integració lingüística i la funció de l´enssenyament en el manteniment i l´extensió de la llengua
·

La variació lingüística.Definició i clases de variació

El conjunt de totes les formes diferents d´una llengua constitueix el que s´anomena variació lingüística. La variació dialectal es relaciona amb les característiques personal dels parlant. Hi ha tres clases de variació dialectal, segons quin es el factor que determina el conjunt de formes diferents que utilitzen els diversos parlants:Geogràfic, Temporal i Social. Parlam d´una varietat geográfica, temporal o social per referir-nos al conjunt de formes lingüístiques que utilitza un grup d´usuaris que comparteixen l´origen territorial, que pertanyen a la mateix época o que són del mateix grup social. La variació estilística o funcional es relaciona amb la situación específica en què es produeix la comunicaió que aquesta té Les varietats línguistiques s´anomenen registres.

Varietat estandart i l´estadardització:

L´estándar d´una llengua és una varietat molt codificada que serveix de model de referencia a tots els membres d´una comunitat lingüística, especialmente en els àmbits formals, tant orals com escrits. És la varietat que s´ensenya i s´utilitza a l´escola, en la majoria de documents i en els mitjans de comunicación. El domini d´aquesta varietat és imprescindible per a la promoció personal dins de la societat. De vegades es fa referencia la varietat estàndart amb la denominació llengua estàndart, però cal tenir clar que només és una part del conjunt de la llengua. La varietat estàndard no és fixa ni inmutable.
La varietat estàndart és supradialectal, no es pot incloure en la classificació dels diversos dialectes que formen la llengua. L´estandardització és el procés que té com a objectiu assolir una varietat estàndart ben definida d´una llengua i amb plenitud de funcions. Aquest procés és llarg i té dos vessants: la codificació, o normativització, que consisteix a establir les normes per a l´ús de la varietat estàndart, i la planificaió de l´estatus, o implementació social, que consisteis a ensenyar la llengua codificada a tota la población i a implantar-ne l´ús en tots els àmbits de comunicación. A l´hora d´iniciar un procés d´estandardització jhi ha diverses opcions: establir un estàndart unitari apartir, bàsicament, d´una sola varietat geográfica(model unitari)constituir-lo a partir de l´aportació de diverses varietat geogràfiques o, com passa en algunes llengües molt estenses geogràficament, establir models estàndards diferents per als distints territoris(model d´estardards autonoms). La codificació inclou tese tapes:l´establiment d´unes normes ortogràfiques, la fixació de la morfología i de les normes de la sintaxi i la lexicalitzaciö, és a dir, fixar l´inventari de les paraules d´una llengua amb el significat corresponent.

Multilingüisme i contacte de les llengües

El contacte de llengües ha provocat i continua provocant en totes les llengües :en l´estructura o en els usos que fa la comunitat.Una de les manifestacions més evidents d´aquest canvis en l´estructura són els malleus lèxics, però, si el contacte és intens, se´n produeixen també que afecten la fonética, la morfología i la sintaxi.

Bilingüisme:

Dues llengües implicades aixo es Déu al ús alternatiu de dues llengües en un parlant. Més de dues (plurilingïsme) .La bilingüització els parlant de una llengua aprenguin la llengua de l´altre grup perquè abandonin la seva, el resulta tés el que s´anomenabilingüisme unilateral. En aquesta situación es por parlar de llengües, de llengües en contacte o de conflicto lingüístic.
·El conflicte Lingüístic: El concepte de conflicto lingüístic, que es produix entre dues comunitats lingüístiques per fer que les seves llengües respectives ocupin progressivament nous àmbits d´ús a costa d ´altra. S´anomena subtitució lingüística la pèrdua de funcions i de parlants d´una llengua determinada a favor d´una altra llengua.
Diglòssia per designar aquelles situacions en què una llengua determinada (A)ocupa les funcions i àmbits prestigiats, mentre que una altra (B)era la que s´usava en les situacions informals.

Llengües minoritàries i llengües minoritzades:

Llengua minoritària és la llengua usada en un territorio per persones q contitueixen un grp numèricament inferior a la resta del territorio. Minorització lingüística és un procés de redució de usos i de nombre de parlants d´una comunitat.

·Els valors, les actius i les normes d´ús:

Les persones atribueixen valors als trets d´identitat cultural i social propia i de les altres.L´actitud lingüística que és la predisposició a valorar favorablement o desfavorablement una varietat lingüística, es basen en judicis de valors generats per la ignorancia o la malvolença: són els prejudicis lingüístics.
Entenem per normes d´ús lingüístic les prescripcions de conducta social que limiten I orienten el comportamen lingüístic dels parlants, determinen l´idioma, la varietat i el reguistre que el parlant ha d´usar en cada ocasió.

·La normalització lingüística:

Normalització lingüística té com a finalitat deturar la subtitució lingüística en tots els camps:polític, ideològic, jurídic, administratui, econòmic, educatiu i estricatamen lingüístic.L´aspecte lingüisticosocial, que consisteix a adequar l ´estructura lingüística a les necessitats socials.I l´aspecte socioplolitic, que té com a objjjectiu incrementar els usos en tots els àmbits i situciaos per a satisfer els parlants.

·Política lingüística i planificació lingüística:

El conjunt de mesures que els poders públics prenen per intervenir en les comunicacions lingüístiques d´una comunitat.La llengua oficial la ha estat establerta jurídicament com a instrument principal de relació en tre l´Administració pública i els ciutadans.
La planificació lingüística és l´activitat organitzada i sacionada per l´autoritat política d´una comunitat per mitjà d´una sèrie de programes i projectes que té per finalitat incidir sobre el procés de camvi lingüístic, aquesta es feta per experts el lingüística i altres diciplines. Molts estat del mon son plurilingües, ni ha de monolingües(fraça y gracia) models desigualitari(Espanya, Itàlia Regne Unit)model igualitari(Fines i el sueC a Finlàndia).

La normativització del català:

Es va començar a promoure l´any 1860. L´any 1901 el mmalorqui Antoní M Alcover publica la lletra de convit que significava l´inici dels trablalls per a l´elaboració d´un diccionari de la llengua catalana referit a tots els territoris on es parla: el Diccionari català-valencíà- balear.L´any 1991 l´Institut d´estudis Catalans va crear la Secció Fiològica, que s´encarregà de dur a terme la normativització del català. El 1913l´Institut d´estudis catalans va publicar les Normes ortogràfiques,sota la dirrecció de Pompeu Fabra, amb la publicació del Diccionari ortogràfic(1917), la gramatica catalana(1918)i el diccionari general de la llengua ctalana (1932). La normativització impulsada per Fbra es basava en els principis de modernitat, unitat, genuïnitat, universalitati funcionalitat , el objectiu era asolir una llengua adaptada als temps moderns.