Alteritat 2.0: La Societat de la Visibilitat i el Sofriment Simbòlic a l'Era Digital

Alteritat 2.0: La digitalització de l’altre

La societat de la visibilitat

De la societat de la informació a la societat de la visibilitat: existir és ser vist

Vivim en un entorn dominat per les imatges. Per parlar de la societat de la visibilitat, molts autors busquen els orígens en la televisió. Segons Imbert, el règim de visibilitat es va iniciar amb la TV, marcant la irrupció del privat en l'espai públic i la consideració de la intimitat com a espectacle. Aquestes són dues característiques que, segons Imbert, inauguren l'era de la visibilitat.

La tecnologia que inaugura aquesta era és la TV, i avui dia s'ha exponencialitzat. La lluita dins els mitjans de comunicació (MC) consisteix a atraure l'interès cap a la vida privada de les persones. El contingut que més ens impacta és el més íntim. El combat per l'audiència es basa en la lluita per l'espectador. Ens acostumem a una societat on hi ha càmeres als llocs més privats, buscant la invasió d'aquest espai. El desig de veure-ho tot i convertir-ho en espectacle penalitza públicament certes pràctiques, les jutja i les penalitza.

El sofriment simbòlic

Beccaria afirma que una societat no pot permetre's certs espectacles perquè no contribueixen a millorar-la. L'exemplificació pública en una àgora digital, on es tortura i assassina una persona cremada viva, pretén que l'acte tingui valor viral, creant una sensació de vulnerabilitat. Ens acabem acostumant a aquests espectacles. La violència no només resideix en l'acte, sinó també en mostrar-lo. Tot i que volem saber què passa al món, això col·lideix amb el dret a la dignitat de la persona. Hem passat d'execucions públiques amb violència física a formes de sofriment simbòlic? Fins a quin punt són necessàries determinades imatges? Serveixen totes per a alguna cosa?

Avui dia, quan pengem fotos íntimes que esdevenen font de burla i no es poden retirar, estem davant de formes de sofriment simbòlic. Tenim dret a l'oblit?

Fins a quin punt ha pesat més el dret a la informació o el dret a la dignitat d'una persona que mai va respectar la dignitat dels altres (Gadaffi)? A internet, el dret a l'oblit és molt difícil.

Existeix una tensió entre el dret a la informació i el dret a la intimitat de la víctima.

Locke assenyala que ningú que conservi el sentiment d'allò humà pot viure en una societat constantment menyspreat i desacreditat davant familiars i persones amb qui té tracte social. La falta d'empatia i aprovació pot fer que algunes personalitats emergeixin de la violència.

S'organitzen tres tipus de lleis:

• Llei Divina
• Llei civil i law enforcement
• La llei de l'opinió i la reputació pública (public view/opinió pública), que sorgeix de les percepcions socials, una mirada que jutja, censura o aprova.

Aquestes lleis no estan reforçades per un poder legal o autoritat, sinó que es basen en l'opinió pública, una percepció social que es va creant. Part de la seva força està reforçada pels MC.

Quins són els límits del que es pot mostrar en la comunicació audiovisual? Les fronteres del veure.

Margalit afirma que “el acto de respetar el dolor ajeno es el que confiere a los seres humanos una dignidad secular”. Els límits del que es pot mostrar sempre han de dignificar la persona.

Els codis legals, morals i ètics ens ajuden a definir el territori del que es pot mostrar o no. Per exemple, pixelar imatges de nens. A Espanya, el dret a la imatge del nen el representen els tutors legals. Hi ha un tema legal que hem de conèixer i respectar, però no ho respon tot. On posem el límit de la dignitat?

El codi ètic, en el fons, és el codi del que desitjaríem que fos. El codi moral ens ajuda perquè està lligat a un context concret. Tindríem dificultats per parlar del llindar de la tolerància de la violència.

El respecte i la humiliació són l'anvers i el revers de la dignitat, que ha d'actuar com una veritable frontera de les imatges. La dignitat és el “cantó de la moneda”, el límit que no hem de traspassar. Hi ha diverses interpretacions del límit, en una zona més permissiva o restrictiva.

Susan Sontag critica la guerra del Vietnam, afirmant que va introduir la “teleintimitat de la mort” i que, des de llavors, la violència forma part de l'entreteniment domèstic de la petita pantalla, esdevenint rutinària. El Vietnam, però, també es pot llegir amb una lectura positiva per a la ciutadania, ja que tindrà un major coneixement dels horrors de la guerra. Sontag reivindica el poder de la imatge: no hi ha també un abús en la invasió de la “teleintimitat”? La TV representa tenir la intimitat de la resta del món. Quines són les bondats i prejudicis de tenir a casa nostra cada dia les imatges de la mort?

Sontag diu que la fotografia compromesa ha contribuït tant a dormir la consciència com a despertar-la. Ens acostumem tant a veure l'horror que, al final, no ens afecta. Pot servir tant per moure la ciutadania com per acomodar-nos, per no atendre a aquesta càrrega d'imatges quotidianes.

Sovint, és més important com mostrem les coses que quines mostrem. La nostra feina no és simplement transmetre dades; cal posar en context la notícia o el contingut. S'han de copsar els ingredients noticiables i ser conscients de les possibles lectures que se'n poden produir de la nostra obra. Hem de tenir clar quin és el nostre punt de vista (ideologia). Finalment, s'ha d'intentar que la nostra obra sigui entenedora o suggeridora en funció del públic al qual ens adrecem.

Funcions socials de l’audiovisual

Com necessita el públic l'alimentació contínua de notícies/pseudonotícies. Programes com “Entre todos” tenen coses bones. Volen suplir l'estat del benestar? Ajudar on l'estat no arriba? Ajudem, fem caritat, eduquem... Què fem des dels mitjans?

En comparar Esta casa es una ruina i Ajuste de cuentas: ECER és un reality de transformació externa. AJDC és una transformació de comportaments, hàbits, coneixements. En el model 1, els espectadors són com alumnes davant d'un altre que és actiu (tenen un rol). El presentador actua com a gestor en el model 1 i com a coach en el segon. En el fons, veiem la funció social dels MC.

El model de ECER és caritatiu, com els contes de fades: hi ha una vareta màgica i se't dona un regal. El model AJDC és un reality de transformació educativa, una transformació que fa més competent al concursant, li dona eines. El rol del presentador és comunicatiu.

Model Caritatiu: Esta casa es una ruina, Cambio Radical, Extreme Makeover

Model Educatiu: Desnudas, Supernanny, Hermano mayor, Operación triunfo, Fama ¡ a bailar!

“La humillación voluntaria”  Fronteres del visible. La persona protagonista és qui decideix anar al reality.

Mill afirma que “el principio de libertad no puede exigir que un hombre sea libre para dejar de serlo”. Pots fer el que vulguis, però anar en contra de la pròpia voluntat és complicat. Aquestes idees ens poden ajudar a confrontar notícies com la nena marroquina repatriada per ingressar a l'ej. Islàmic.

Distància moral: Documental d'Hitchcock sobre camps de concentració de la IIGM. Té dubtes de si ensenyar les imatges o no per la seva cruesa. Equilibri entre mostrar pel dret a saber i no equivocar-nos, o el risc de crear una distància moral perquè t'acostumes a veure-ho per una pantalla.

Distància moral (Silverstone): L'espai digital no permet trobar l'altre perquè està al davant, en la pantalla, com a representació, en una distància que fa present l'absent. La distància erosiona el sentit de responsabilitat que s'espera entre els individus.

Alteritat 2.0: La distància que posen els MC provoca més distància. Cosificació: estratègies de convertir l'altre en un objecte. Tenir l'altre al davant i només sentir la distància.

Hi ha coses que no s'han de fotografiar? Les imatges que ofendrien la dignitat (del subjecte retratat). No es poden treure les coses de context.

Kant afirma que “qualsevol persona és un ésser valuós que val per ella mateixa i no té perquè resultar útil per a qualsevol fi”.

Els riscos de creure que el que tenim al davant són coses, no persones: Ex: alcalde de Tarragona: usurpen la seva fotografia. A la xarxa ens podem apropiar de les imatges dels altres.

La vergonya com a càstig: Pares que prenen el mòbil de la filla i es fan fotos.

La distància 2.0: snuff movies es pot reconèixer en l'actualitat quan els jihadistes envien vídeos matant gent.

Això s'acaba amb el dret a l'oblit. El passat que no cessa: casos com Amanda Todd. Fins on i perquè no hi ha dret a dir “s'ha acabat”?

L'espai de risc cada cop més és el del cara a cara. Cada cop és més difícil comunicar-nos amb límits. Això crea dos tipus d'espais: l'espai mediàtic és una substitució del món real.

El nou espai mediàtic digital: un no lloc

Lost in Translation (LIT) va voler recrear un Tòquio del segle XXI. Com LIT, és una metàfora de la dificultat de la societat postmoderna. Tot i tenir molts MC, artefactes, xarxes socials, etc., les persones tenen dificultats per comunicar-se amb qui tenen més a prop. Ens parla del món contemporani, on hi ha un auge d'aquesta necessitat de trobar-se a un mateix i del contrast de les societats. Tot i un abisme d'un món hipercomunicat, el vidre és la metàfora de la dificultat d'entendre's.

Marc Augé defineix un lloc com un espai d'identitat, relacional i històric. Un espai que no pot definir-se ni com a espai d'identitat, ni relacional, ni històric, és un no lloc.

• Un lloc: Espai relacional, amb un marc-context històric, espai on ens podem reconèixer i interactuar.
• Un no lloc: Espai que no pot definir-se ni com a espai d'identitat, relacional o històric.

La sobremodernitat és productora de no llocs, espais que no són llocs antropològics (espais relacionals de trobada de persones). Un espai mediàtic on no es comparteix ni un passat (llocs antics), no s'acumulen, intemporalitat, on les grans dificultats són les identitàries.

Miquel Tresserras ho defineix com l'espai mediàtic (EM) i l'espai del risc (ER). L'ER no és el mediàtic, sinó l'espai del cara a cara, de la presencialitat, en el qual cada cop estem menys acostumats. L'EM és la supraestructura que construïm a través d'algun mitjà que hi ha pel mig.

• L'ER és l'espai d'interacció amb la naturalesa, la cultura, amb altres persones.
• L'EM és on té lloc la relació entre persones i fets representats.

Silverstone diu que el risc, quan parlem de l'espai del risc, és que ens enfrontem a una crisi moral i política que amenaça la nostra capacitat de mantenir un nivell raonable d'humanitat.

Gladwell afirma que l'activisme de FB i TW funciona perquè mou a fer coses que la gent fa quan no està prou motivada per fer un sacrifici real.

A l'hora de la veritat, quants d'aquests posicionaments es traslladen a la vida real? Quants sortiríem al carrer a manifestar-nos? Som conseqüents? El tema de la xarxa és força aparent. Ens movem pel que ens afecta més directament: el nostre dia a dia, la nostra família. El que m'afecta a mi, a la meva família i als meus amics. És molt més difícil, quan ens allunyem d'aquest vincle fort, expressar aquesta solidaritat. Contrast entre moviments de la xarxa i els vincles forts reals.

La digitalització de l'altre

La imatge que inspira el text de Gladwell és un manifestant que, en lloc de llançar una ampolla, llança l'ocell de Twitter. La solidaritat a través dels MC és molt fugaç, s'evapora ràpidament. El nivell de compromís personal està molt basat en les emocions; és molt instintiu. Però després, fora de l'emoció, el nivell de compromís és baix. És una relació més líquida, amb menys compromís, un nou estadi de crisi.

Carlos Ruiz diu que els llenguatges multimèdia estan construint una nova ciutat, la polis dels mitjans. Els comunicadors són arquitectes simbòlics.

La democràcia requereix coneixement i una actitud crítica necessària del ciutadà. Kant sintetitzà que la il·lustració és pensar per un mateix.

Hi ha una crisi dels models familiars (La tormenta de hielo, descobreixen coses familiars xungues, es trenca la confiança amb el model parental; desencant amb els herois nacionals: Lost without heroes).

Lost without parents: Elephant (Gus Van Sant): Dos joves gais cada cop més tancats en si mateixos, matança de Columbine. Connectats amb moltes pantalles, però amb una gran dificultat de comunicar-se amb el seu entorn més immediat.

Mai veiem els pares, amb un nivell de càmera intencionadament baix. Els pares hi són, però no són una presència d'afecte.

Necessitat d'evasió de la vida real buida, trista, plana, a través de la pantalla.

Gus Van Sant: To die for  Qui atrapa a qui: jove presentadora del temps que aconsegueix que dos nens matin el seu marit. Com manipula els adolescents.

Es parla de la dependència: Screenagers (Screen + Teenager). Vídeos de nadons a internet: fins a quin punt el nou entorn mediàtic canvia els nostres valors i les nostres capacitats cognitives. Els mitjans tecnològics ens modifiquen.

Silverstone explica com els mitjans transformen el nostre medi ambient. D'això, Marshall McLuhan també ens parla: “El medi condiciona el missatge.” El propi medi condiciona més les persones que el propi contingut. Ex: Senyals de fum: perill, festa, etc., però no la filosofia de Kant (quina pena ☹). Els mitjans canvien la manera de pensar.

Cronenberg se centra també en la relació entre els mitjans electrònics i els humans.

McLuhan ens diu que poder veure què passa a l'habitació del costat, la prolongació dels sentits, les nostres percepcions sensorials de proporcions úniques.

Mitjans i democràcia, el nou subjecte (moral) de la comunicació, democràcia i ciberespai

Mitjans i democràcia – nou subjecte moral de la comunicació i concepte de llibertat. Des del present oblidem la importància del valor de la democràcia. Costa de reconèixer la importància de la llibertat d'expressió, pensament i creació.

Robert Dahl parla de 3 grans transformacions democràtiques:

1. Grècia antiga: Pas de l'ús de la força al combat de les paraules a l'àgora. Dins la Polis s'articula un sistema en què tot aquell que es considera ciutadà pot intervenir i expressar la seva opinió i la seva veu en un espai físic. Democràcia de tamany modest perquè tots els ciutadans es coneguessin entre si i poguessin congregar-se a l'assemblea i actuar com a cogovernants de la ciutat.

Arendt diu que no hi ha democràcia sense conversa social. A Atenes es descobreix que el nucli de la democràcia és la llibertat de parlar, però que només existeix en la conversa, perquè aquesta llibertat només es pot entendre i és possible com la llibertat de parlar els uns amb els altres (concepte d'alteritat, parlar del que no és com tu o no pensa com tu, però que és imprescindible).

1. Quasi finals s. XVIII al naixement dels EUA com a estat nació: S'allibera del poder colonial, que interessa utilitzar com a exemple de la teoria liberal: pas de la democràcia directa a la democràcia representativa. Fenomen de construcció de la teoria liberal. L'àgora necessita altres instruments com els primers diaris, la premsa escrita com a element de difusió. El diari era un mitjà indispensable per parlar-se a distància i marxar junts sense reunir-se. La impremta va enfortir la conversa com a MC. L'antic règim va intentar prohibir els llibres i controlar el que es deia als cafès, perquè en la conversa es gestava la demolició del dogma. Arendt diu que de la paraula brolla la política, és el seu fonament; només podem ser éssers polítics si som capaços de situar-nos en el punt de vista dels altres, com diu Kant.

Formulació kantiana del fi en si mateix: obra de tal manera que tractis a la humanitat, tant en la teva persona com en la de qualsevol altre, sempre com un fi al mateix temps i mai només com un mitjà.

Formulació kantiana del regne dels fins: obra de tal manera que la màxima de la teva acció pugui formar part d'una legislació universal en un universal regne dels fins.

L'ètica de mínims de Cortina es relaciona, es correspon, amb la idea del regne dels fins, del que tu facis es constitueixi com a llei universal.

1. No està constatada històricament. Dahl es pregunta si està a punt d'arribar. La visualitza com una comunitat política transnacional democràtica.

Walton situa al segle XIX com el segle de la revolució de la informació amb la conquesta de les llibertats. El segle XX és el de la victòria de la informació i les tècniques, com l'emergència de la comunicació oberta a tothom.

El segle XXI és el de la convivència, en el sentit de les condicions d'una coexistència possible entre pobles diferents en un món molt petit, en el qual els individus ho saben tot i del qual és impossible escapar.

Quan parlem d'algú, l'estem representant. Si no el tractem amb respecte, si elB humilem, si l'insultem, l'estem digitalitzant (introduir distància en la qual no pots crear empatia, sinó comprensió de l'altre).

Síntesi curs

Dificultats i virtuts de construir una conversa 2.0: l'actual àgora mediàtica, en la qual se suposa que tot ciutadà ha de poder participar. Risc d'erosionar l'altre. Donar veu sobre un altre. A través de la imatge, text, veu, auscultar la conversa 2.0, aproximar-nos empíricament al que els ciutadans diuen i com ho diuen. Escoltar, en definitiva, la conversa social que s'estén imparable per la xarxa (C. Ruiz).

La imatge de la xarxa és la més actual. Sota la idea de la dificultat de construir la conversa, s'hi han d'afegir tots els mitjans de comunicació tradicionals.

L'humor és una manera de digitalitzar l'altre; la veritat més dura diu les grans veritats de manera desenfadada, però és necessari dir-ho en democràcia. L'humor pot ser més light, més empàtic. De vegades, l'humor busca destruir l'altre (erosionar).

Una de les dificultats és analitzar dels moviments socials com es trasllada en activisme.

La xarxa facilita el Daily Me. Sunstein denomina així els riscos de la personalització de la informació. La xarxa com a emblema del que pot estar passant a la TV i premsa: molts dels comentaris són personalitzacions de la informació. La majoria de continguts són com un exercici narcisista: parlem de nosaltres i del que ens passa a nosaltres.

Quan Google accepta la Xina, accepta que hi hagi unes restriccions del govern xinès que estiguin en el dret a censurar els dissidents del règim. “La sobirania del consumidor compromet la sobirania política”.

Ens movem en el territori de la incredulitat i la veracitat. Ens ho creiem tot o no?

Arendt fa un esquema:

Llibertat de pensament (Kant):

• Pensament no lliure si no es pot comunicar.
• Pensament ha de ser crític, capaç d'enfrontar-se amb altres punts de vista (no només opinions, crítica, capaç d'enfrontar-se amb altres punts de vista).
• L'ús públic de la raó implica estar disposat a justificar el que es pensa (donar compte) (capaç de donar les raons a l'argument).

Funcions Premsa (teoria liberal):

• Funció àgora mediàtica (Crear espais per construir la conversa social).
• Funció contrapoder (donar poder).
• Funció d’instrucció (No és cridar molt).

Hi ha molta gent que té com a referent de conversa social els talk shows. Es construeix un imaginari del que és la gent, el país, a partir del programa.

Els TS aborden:

• Temes d'interès públic vs. privacitat/intimitat.
• Experts i especialistes vs. participants seleccionats per la capacitat d'escàndol.
• Diàleg i argumentació vs. enfrontaments, interrupcions, freqüents descortesies verbals.

Programes d'estructura tetragonal en què participen: tertulià, convidat, públic, moderador – excitador.

Aquesta nova figura incorpora dues noves funcions: abandonament del caràcter imparcial que se li exigia tradicionalment a la instància arbitral i el foment de l'enfrontament i l'escàndol que regna al plató de TV.