Al·lòfon: Variacions fonètiques del sistema fonològic

Al·lòfon és qualsevol realització fonètica del sistema d’un fonema. Aquestes variacions depenen de diversos factors:

• Context

  : segons les condicions que l’envolten, el so experimenta canvis.

  Exemples:

  1) batre i abatre. [b] -> [β], [d] -> [ð], [g] -> [g]. 2) ambició, canvi, benparlat: [m]; amfibi, enfilar: [ɱ]; sanglot, sang [ŋ].

• Grups geogràfics

  : segons la pertinença a una o altra zona dialectal és motiu de realitzacions fonètiques diferents:

  Exemples:

  1) Els parlars occidentals no neutralitzen en posició tònica mentre que els parlars occidentals sí ho fan. 2) Hi ha zones on el fonema /ʎ/ es pronuncia [j]: iodització. 3) En alguns territoris es perd la distinció fonemàtica entre /b/ i /v/.

• Característiques individuals

  : la disposició i el volum dels òrgans articulatoris fan que les emissions dels sons siguin molt diverses segons la edat, el sexe i les característiques pròpiament dites. Exemple: dificultats en pronunciar sons com ara [r/rr], [s] i [ʎ]. La neutralització explica la pèrdua de diferenciació de dos fonemes en un context determinat. Els fonemes oclusius /p/ i /b/, /t/ i /d/, /k/ i /g/, s’oposen en la major part de contextos: 1) pala/bala, renta/renda, col/gol. En canvi, en situació final de mot absoluta perden la diferenciació i tan sols apareix la variant sorda: cub[p], fred[t], pedagog[k]. 2) la reducció de sons vocàlics en situació àtona s’explica, també, per aquest fenomen. Els fonemes /o/ i /u/ es neutralitzen en [u] en posició àtona i els fonemes /a/, /e/ i /ɛ/ es neutralitzen en [ə] quan perden la intensitat (vocal neutre).

2. Trets suprasegmentals

2. Trets suprasegmentals: en la cadena fònica apareixen uns elements anomenats “suprasegmentals” (pauses, accents i l’entonació) perquè actuen en el discurs i tenen valor funcional. Les pauses possibiliten la respiració i posen de manifest l’estructura sintàctica de la llengua. Els sons s’articulen en síl·labes, que s’ajunten en grups fònics –conjunts de síl·labes entre dues pauses- i al seu torn formen tires fonètiques. El grup fònic: és una unitat d’anàlisi important perquè és on s’esdevenen les possibles variants contextuals. Els accents situen la intensitat (major o menor) amb què pronunciem les síl·labes. Tenen valor significatiu perquè permeten diferenciar mots amb significats diferents: màquina, maquina, maquinà. L’entonació: configura les diferents corbes melòdiques que posen de manifest la intenció del parlant: modalitat enunciativa, interrogativa, exclamativa...

3. Sons vocàlics i sons consonàntics:

3. Sons vocàlics i sons consonàntics: Mode d’articulació Sons vocàlics: sortida lliure de l’aire per la cavitat bucal. Sons consonàntics: sortida de l’aire amb obstacles per la cavitat bucal. Sonoritat Sons vocàlics: sonors. Sons consonàntics: sords/sonors. Funció sil·làbica: Sons vocàlics: nucli de la síl·laba. Sons consonàntics: element marginal.