Al-Àndalus: De la Conquesta a la Fragmentació

L'Espanya Musulmana: Problemes Interpretatius

Orient

- Abū Bakr (632-634): Ridda (guerra contra l'apostasia), primers atacs contra Bizanci i l'Imperi Sassànida.

- Umar (634-644): Bizanci: Síria (635), Palestina (636), Egipte (641-642). Sassànides: Mesopotàmia (636-637), est de Pèrsia (642).

- Alī (656-661): Guerra civil.

- Muawiya: Dinastia Omeia, conquesta efectiva del Magreb.

Magreb

- Uqba ibn Nafi: Kairuan (670), suport dels primers mawāli (clients). 681: Costa atlàntica, revolta bereber.

- Hassan ibn an-Numan (686): Derrota de Kusayla, Dihya (la Kahina). 698: Derrota de la Kahina i els bizantins.

- Musa ibn Nusayr: (704-709), pactes, integració dels mawāli. Tariq.

La Invasió de 711

- 711: Tariq ibn Ziyad (bereber), batalla de Guadalete.

- 712: Musa ibn Nusayr (àrab).

El Paper dels Visigots

- 710: Mort de Vitiza (702-710).

- Divisió de la península:

• Rodrigo (710-711), nou rei i els seus defensors.
• Akhila (710-713), Tarraconense i Septimània.

- Guerra civil.

La teoria dels fills de Vitiza es descarta, ja que si hagués estat així, en vèncer a Guadalete, Tariq o les autoritats pertinents els haurien retornat les terres i el comandament, cosa que no va ocórrer. Van recuperar les terres que Rodrigo els havia pres, però només això. La crònica mozárabe del segle VIII no ho menciona. La teoria més moderna afirma que la invasió va ser premeditada com a continuació de l'expansió de l'islam pel nord d'Àfrica.

Problemes Interpretatius

• Incoherències cronològiques.
• El rol de Tariq i Musa.
• L'actitud dels visigots a Damasc.
• Omissió del procés expansiu de l'islam altmedieval.

L'Ocupació de l'Espai i la Política de Pactes

- Sulh (resistència/rendició): Jizya (tribut personal), dhimmis (protegits).

- Ahd (capitulació): Anwiyya (conquesta).

- Umma / Fay / Waqf.

- Harag o Jaray (tribut territorial).

Inicialment, l'objectiu de la conquesta sembla l'explotació fiscal, almenys per als àrabs. Els berebers, en canvi, s'assenten. L'Alcorà prohibeix als musulmans pagar impostos, per això graven els no musulmans amb la jizya i el jaray (capitatio i iugum romans), adoptats dels territoris bizantins. No s'expulsa ni s'obliga a la conversió, cosa que explicaria que Hispània fos una colònia d'explotació i no de poblament.

L'estatus de les terres depenia de com havien estat conquerides. Si ho eren per capitulació (sulh), eren terres suthiyya. Els antics propietaris les conservaven i pagaven la jizya, el jaray i altres taxes. Les terres preses per la força (anwiyya) passaven a la umma com a botí de guerra (waqf). Hi havia dos tipus de capitulació: sulh (conversió massiva a l'islam i protecció) i ahd (el territori conservava l'autonomia, com el cas de Tudmir i Teodomiro). Les capitulacions visigodes els deixaven com a propietaris de la majoria de les terres, cosa que no creava conflictes per l'abundància de terres abandonades, on s'assentaven principalment els berebers. Les terres de la umma eren indivisibles i inalienables, però el valí les repartia com a botí (béns mobles, immobles i semovients). Una cinquena part (khums) es reservava a l'estat.

L'Evolució Política d'Al-Àndalus

711-756: Valiat (Emirat Dependent)

Al-Àndalus era una província governada per un valí, delegat del califa de Damasc.

• Abd al-Aziz: Casat amb la vídua de Rodrigo, fort control tributari.
• Al-Hurr (716-719): Conquesta més enllà dels Pirineus.
• Al-Gafiqi: Batalla de Poitiers (732).

Assentament i repartiment de terres:

• Béns mobles: Ganima.
• Semimobles (persones i animals).
• Béns immobles: Fay.

Dualitat ètnica: Àrabs (qaysís i yemenís – baladiyyūn) amb mentalitat expedicionària, i berebers (imazigen) més proclius a l'assentament. L'estructura tribal es fonamentava en l'asabiyya.

Les Revoltes Berebers (740-741)

739: Revolta al nord d'Àfrica. Ideologia jariyisme: igualtat de tots els creients davant Al·là.

Arribada d'un contingent sirià (aš-šamiyyūn) des de Ceuta, encapçalat per Balj ibn Bisr (qaysí).

Els sirians es convertirien en una facció més del conflicte.

743: Abu-l-Jattar (yemenita) és nomenat valí. Assentament dels sirians, concessió d'impostos.

745: Al-Sumayl (qaysí) derrota Abu-l-Jattar. Yusuf ibn Abd al-Rahman al-Fihri (qaysí) és nomenat valí.

756-929: L'Arribada d'Abd ar-Rahman I i l'Emirat Independent

750: Assassinat de Marwan II.

755: Arribada d'Abd al-Rahman I a la península.

756: Proclamació d'Abd al-Rahman I com a emir i malik.

761: Fundació de Bagdad.

Abd ar-Rahman ibn Muawiya ibn Hisham (ad-Dahil): Estada al Magreb (Ifriqiyya amb Abd ar-Rahman ibn Habib al-Fihri, Tahart amb Abd al-Wahhab ibn Rustum, refugi amb els Maghila).

Suports d'Abd al-Rahman I: Aš-šamiyyūn, mawālī i imazigen.

Nou emirat independent de Bagdad: organització administrativa i militar, cort, moneda pròpia, alcàsser i mesquita de Còrdova.

768-776: Revoltes Yemenís i Berebers

Expansió dels primers nuclis cristians. Carlemany ataca Saragossa (Roncesvalles, 778). Lluís el Piadós conquesta Girona (785) i Barcelona (801), Pamplona.

La Construcció d'un Estat Islàmic

Abd al-Rahman II (822-852): Modernització i orientalització, visirats, ciutats de nova fundació, successió del seu fill Muhammad I. Període d'inestabilitat.

929-1009: El Califat de Còrdova

Abd al-Rahman III (929-961)

929: Abd al-Rahman III, 8è emir omeia, s'autoproclama califa. Sotmet Badajoz (930), Toledo (932) i Saragossa.

Al-Àndalus adquireix noves característiques: poder, representació, paper integrador sociocultural, fortificació del territori (hisn/husun).

Al-Hakam II (961-976)

Pressió a la frontera: Alfons III, Ordoño II, Sancho Garcés. Batalla de Simancas (939), derrota andalusina.

Estabilitat política interna, garanteix la política exterior, territoris vassalls: Melilla (926), Ceuta (931) i Tànger (952). Medina Azahara.

Hisham II (976-1009)

Al-Mansur: Acumula poder, dinastia paral·lela, relegació de l'aristocràcia àrab, militarització, mercenaris, obra pública, consolida posicions al nord d'Àfrica, recupera la iniciativa militar.

1009: Cop d'estat. Hisham II és destronat i Al-Mahdi es proclama califa.

1031: Deposició de l'últim califa omeia, Hisham III.

La Crisi del Califat i els Regnes de Taifes

Mulūk aṭ-ṭawā'if: Incògnites sobre el seu origen: decadència omeia, absència de classe mitjana, triomf de governs locals, paper d'Al-Mansur.

Característiques: Heterogeneïtat interna (àrabs, muladís, berebers), model cordovès de govern (poder absolut, exèrcit mercenari), debilitat política.

La Societat Andalusina

Grups socials: Àrabs i sirians (baladiyyun, aš-šamiyyūn), berebers (imazigen), dhimmis (mossàrabs, jueus), muladís, esclaus.

Trets Generals de l'Economia Andalusina

Societat urbana, integració camp-ciutat, revolució agrícola, model intensiu i innovador, producció d'excedents, indústria activa i especialitzada.

Focalització: Ciutat i poblament rural, tributació i estructura agrària, mercat i comerç.

La Ciutat i el Poblament Rural

Característiques: Unitat i cohesió social, centre cultural i comercial, elements definitoris (mesquita, alcassaba, mercat), absència de reglamentació urbanística, iniciativa privada, sahib al-suq, caos urbanístic, traçats de nova planta, desaparició de la plaça pública.

La Tributació i l'Estructura Agrària

Feudalisme islàmic? Moneda tributària, monopoli estatal, objectiu fiscal, distribució circular.

L'estat tenia terres en propietat?

Conceptes:

• Qarya (alqueria): unitat de poblament rural amb terres de conreu (ba'l - secà, saqy - regadiu).
• Hisn (pl. husun).
• Rahal: sòl de conreu de la ciutat.
• Munya: explotació d'un sol propietari.
• Quintanes: khums.

No tenien cultura cerealista ni conreu extensiu. L'estructura agrària no respon al sistema feudal.

Nous productes: Sorgo, arròs, blats durs, canya de sucre, cotó, cítrics, banana, coco, síndria, espinacs, carxofes, albergínia.

Espais irrigats: Sèquia, qanat, noria, assut, bassa. Polèmica sobre el seu origen (romà o islàmic).

L'organització tribal i la necessitat de consens dificulten el poder feudal. Molins de subsistència.

Conclusió: (1) Les irrigacions andalusines són d'origen yemenita, no romà. (2) L'economia i societat islàmiques no són feudals.

El Mercat i el Comerç

El Zoco (Suq): Acció comercial, no lloc físic.

Trets principals: Espai econòmic ampli, hegemonia islàmica, àrees econòmiques (Al-Àndalus, Magreb, Egipte, Síria, Iran, Iraq), contactes exteriors, connexió Mediterrània-Índic, relació interdependent (món islàmic, Bizanci, Europa).

Tipus de mercat (comerç interior):

• Rural: Setmanal, radi d'un dia, espais oberts, rotació (dawr), intercanvi directe, productes bàsics, mercaders.
• Fires (mawsin).
• Urbà:
  • Extramurs: Abastiment, comerç a l'engròs, camperols-venedors, ciutadans-compradors, sahib al-suq, hisba.
  • Intramurs: Queviures, comerç al detall, botigues/jans.

Sahib al-Suq: Controla les normes, pesos, qualitat dels productes.

Rutes comercials:

• Interregional: Productes alimentaris, matèries primeres, manufactures, productes d'importació. Centres: Còrdova, Sevilla, Màlaga. Rutes terrestres i fluvials (Ebre, Guadalquivir).
• Exterior: Magreb, Llevant, Europa feudal.