L'Agricultura i la Societat de l'Antic Règim: Conceptes Clau

Agricultura de subsistència

L'agricultura de subsistència és una de les característiques més destacades de l'agricultura de l'Antic Règim. És aquella en la qual pràcticament no hi ha excedents, ja que està basada en l'autoconsum. L'explicació als rendiments tan baixos són les tècniques endarrerides (arada romana, ús d'adobs animals, guaret, etc.). Necessita, per tant, un gran nombre de mà d'obra per a obtenir una productivitat molt baixa. No obstant, és la font essencial de riquesa, ja que ocupa al 80% de la població. La resta d'activitats econòmiques (indústria, comerç) són subsidiàries de l'agricultura.

Latifundi

Un latifundi és una finca de gran extensió (més de 100 hectàrees) explotada en règim extensiu, amb una abundant mà d'obra (jornalers) i una escassa inversió de capital. A Espanya es localitzen al sud de Castella, Extremadura i Andalusia. El seu origen es remunta a la Baixa Edat Mitjana. La reforma agrària liberal del segle XIX no acabarà amb aquest tipus de gran propietat, sinó que contribuirà a que es mantinguen bona part dels latifundis de la noblesa, i a l'aparició de nous en mans de la burgesia.

Terres comunals

Les terres comunals són extensions de terra que pertanyen a un municipi, i de les quals gaudeixen els veïns de forma lliure en el sistema senyorial de l'Antic Règim. Els aldeans tenen dret a dur-hi el ramat a pasturar, recollir llenya i fruits silvestres, etc. En la majoria de casos són imprescindibles per a la seua supervivència. Amb el final del règim senyorial i amb les desamortitzacions, desapareixen, la qual cosa perjudicarà inicialment el camperolat, per al qual, en molts casos, són l'única forma de sobreviure en temps de greus dificultats.

Crisi de subsistència

Una crisi de subsistència és una crisi típica de les economies agràries tradicionals de l'Antic Règim, provocada per les males collites, i que es repetien de manera freqüent (crisi periòdica). Eren degudes, generalment, a fenòmens climàtics (sequeres, inundacions, pedra), que provocaven, en cadena, la desnutrició i fam, epidèmies i alta mortalitat entre els grups socials més desfavorits. També comporten violentes pujades de preus dels aliments bàsics, com el blat. Aquestes crisis afecten a Espanya també al llarg del segle XIX, i són mostra del seu endarreriment econòmic.

Burgesia

La burgesia és la classe social que imposa la seua hegemonia – econòmica, política i social – a partir de la Revolució Industrial i de les revolucions liberals del segle XIX. El burgés típic del XIX està representat per la figura del financer i de l'empresari industrial i emprenedor. En canvi, a Espanya, la burgesia dominant la forma un reduït grup de grans propietaris i financers poc emprenedors que aspiren a imitar la noblesa i viure de renda. Per altra banda cal assenyalar a la burgesia comercial i industrial catalana i basca, més en la línia europea.

Monarquia absoluta

La monarquia absoluta és un sistema de govern en què el monarca (rei o reina) exerceix, en teoria, un poder total o absolut i sense límits, l'origen del qual es considerava diví, i en què els governats (súbdits o vassalls), mancaven de qualsevol dret a participar en la vida política. Però en la pràctica, aquest poder absolut podia estar limitat pels senyors feudals, l'església, l'autonomia municipal o les lleis pròpies de certs territoris. Aquest sistema va tenir la seua època d'esplendor a Europa en els segles XVII i XVIII. Els màxims representants a Espanya són Felip V i Ferran VI.