L'agricultura, la pesca i l'aprofitament forestal: tipus i característiques

L’agricultura tradicional o de subsistència està orientada a produir tot el que és necessari per la supervivència o autoconsum. Es caracteritza per l’ús d’escassa tecnologia que, com a conseqüència, dóna lloc a una productivitat petita.

La població que practica aquest tipus d’agricultura és pobra i està mal alimentada, i gairebé no obté excedents pel mercat.

Hi ha els següents tipus de subsistències:

a) Agricultura itinerant per cremació: Es practica a Àfrica, Amèrica del Sud i algunes zones d’Àsia. Primer es crema una extensió de terreny. Segon, la pluja apaga aquest foc i queden cendres que fem servir com un adob natural. Després llaurem i sembrem aquest terreny. Finalment, al cap de 4-5 anys, quan la terra ja no és fèrtil, es torna a començar el procés en un altre lloc.

b) Agricultura extensiva de secà: és aquella en què no es fa aportació d'aigua per l'home, utilitzant només la que prové de la pluja directament damunt el cultiu.

c) Agricultura irrigada de l’arròs: pròpia de les zones de la terra on les pluges  són constants a causa dels monsons. S’hi conrea l’arròs, una planta que no empobreix el sòl i permet alimentar moltes persones.

El pas de l’agricultura de subsistència a l’agricultura orientada a la venda de productes o agricultura de mercat, va començar als països desenvolupats amb la Revolució Industrial.

On es practica l’agricultura de mercat?

Aquest tipus d’agricultura es practica, principalment, a Amèrica del Nord, Europa Occidental, al Japó, Austràlia, Nova Zelanda i algunes zones de l’Argentina.

Quins són els seus objectius?

Té dos grans objectius: augmentar les vendes i reduir els costos. S’aconsegueixen:

- Mecanització del camp permet:

Estalviar mà d’obra, ja que les màquines fan una part molt important de la feina.

Augmentar la producció perquè la terra es pot treballar millor.

Disminuir els preus dels productes agrícoles perquè es produeix molt més amb menys esforç i amb uns costos més baixos.

Especialització de la producció agrària permet:

Augmentar la producció amb menys costos, ja que la mecanització és més senzilla.

Produir més quantitat i més còmodament perquè és més fàcil conèixer les característiques del producte.

Una millor comercialització perquè es coneixen les exigències del mercat i es venen unes quantitats més grans.

- Ràpida comercialització necessita disposar de mitjans de transport moderns per tal que sigui possible:

Agilitar la comercialització de productes frescos entre les regions d’un mateix país i, també, entre diversos països.

Utilitzar transports adequats al tipus de producte (pesant, lleuger, delicat, perible).

Són exemples d’agricultura de mercat, l’agricultura mediterrània o l’agricultura d’especulació.

a) Agricultura mediterrània: És una agricultura tradicional que, per tal d’entrar en l’economia de mercat, ha hagut d’adaptar-se a noves tècniques amb la finalitat d’augmentar la producció i la rendibilitat.

Per això, a l’agricultura mediterrània poden trobar-se diferents conreus:

El conreu de secà: En general de baix rendiment, com la vinya, l’olivera i el blat.

El conreu de regadiu: Més rendibles, que produeixen gran varietat de fruites, cítrics i hortalisses.

El conreu d’hivernacle: Que proporcionen productes com pinyes, alvocats, mangos, etc.

Agricultura d’especulació: Té com a objectiu aconseguir molts beneficis al mercat internacional. Exemples d’aquesta agricultura són:

L’agricultura especialitzada: Algunes zones dels Estats Units.

Disposa de grans explotacions dedicades al monocultiu (blat, cotó, blat de moro).

Són explotacions molt automatitzades que necessiten poca mà d’obra.

S’hi utilitzen les tècniques i els coneixements més avançats per seleccionar les llavors, lluitar contra les plagues, etc.

Recol·lecten grans quantitats de productes de qualitat.

L’agricultura de plantació: D’algunes zones tropicals.

Són grans explotacions dedicades al monocultiu (cafè, te, cacau, etc.).

Fan servir molta mà d’obra perquè els productes no admeten la mecanització.

Les explotacions són d’empreses que hi fan moltes inversions per aconseguir-ne grans beneficis i que s’encarreguen, a més, de la comercialització internacional.

Paisatge agrari: és aquell paisatge modificat amb la finalitat d’obtenir productes de la natura. Els elements que caracteritzen aquests paisatges agraris són: les parcel·les, els sistemes de conreu i el poblament.

Una parcel·la és una divisió del sòl agrari, és a dir, un tros de sòl dedicat al conreu.

Les podem diferenciar segons: mida (grans o petites), forma (regulars o irregulars) i els límits (closes i obertes).

- Paisatge de camps closos: es caracteritza per tenir parcel·les relativament grans i irregulars, tancades amb parets o tanques. Típic d'Europa Atlàntica.

- Paisatge de camps oberts: format per parcel·les obertes, sense tanques que les delimitin, de poca extensió i formes regulars. Típic d'Europa central.

Podem distingir entre diferents tècniques o sistemes de conreu:

Segons la varietat de productes que es conreen en una zona:

Policultiu: es conreen espècies vegetals diferents.

Monocultiu: espai agrari especialitzat en el conreu d’un sol producte.

Segons els sistemes de reg podem distingir entre:

Paisatge de regadiu: l’aigua per als conreus s’extreu del subsòl o d’embassaments i, per mitjà de canals, sèquies, aspersors, etc., es condueix cap als camps.

Paisatge de secà: els conreus només reben l’aigua de la pluja (tot i que a vegades també es poden utilitzar tècniques de regadiu).

Segons el tipus d’aprofitament del sòl, l’agricultura pot ser:

Intensiva: es practica en llocs molt poblats on el terreny és escàs i les propietats són petites. S’hi produeix la quantitat més gran de productes en l’espai més petit. Utilitzen adobs, llavors seleccionades i hi treballa molta mà d’obra. Es produeixen verdures i fruites.

Extensiva: Es practica a llocs poc poblats amb molt de terreny i amb poca mà d’obra. Les màquines fan una bona part de la feina. No s’utilitzen adobs, es practica el guaret.

El poblament rural és la part de l’espai rural on habiten les persones. El poblament rural pot ser dispers (habitatges aïllats) o concentrat (habitatges agrupats).

Actualment, el 39% de la població mundial viu en espais rurals, tot i que hi ha grans diferències entre continents (Àsia 65%, Europa 35%).

La pesca es basa en l’aprofitament dels recursos animals que ofereix el mar. Cada any s’extreuen dels oceans més de 100 milions de tones de peix i marisc.

Segons les tècniques utilitzades en les captures, podem diferenciar entre:

a) La pesca tradicional o artesana: es fa prop de la costa. En aquesta modalitat de pesca s’utilitza la força humana i uns estris molt senzills (arcs, fletxes i arpons, hams i xarxes).

Aquest tipus de pesca és pròpia de regions poc desenvolupades. La producció és escassa i destinada bàsicament a l’autoconsum; només una petita part es destina al mercat.

b) La pesca industrial: té com a objectiu un gran nombre de captures. És per això que necessita:

Grans recursos econòmics per equipar els vaixells i nous sistemes de pesca.

Tecnologia avançada per augmentar el nombre de captures.

Infraestructures portuàries des d’on es puguin distribuir les captures.

Segons el lloc on es practica la pesca, pot ser:

- Pesca costanera: utilitza petits vaixells proveïts amb xarxes. Pesquen prop de la costa i venen les captures a la llotja. Aquestes captures cada cop són més petites per l’esgotament dels fons marins.

- Pesca d’altura: la porten a terme les flotes més importants amb vaixells grans i ben equipats que s’estan a alta mar setmanes o mesos. Aquests vaixells van equipats amb radars (per detectar bancs de peixos) i sonars (per mesurar la importància dels bancs). També porten instal·lacions de fred per conservar el peix a bord.

- Gran pesca: la practiquen alguns països com el Japó o Rússia, que tenen unitats que pesquen en aigües molt llunyanes a prop de grans vaixells d’abastament. Les embarcacions surten a pescar i, al final del dia, descarreguen la seva captura al vaixell d’abastament, on el peix es classifica i sala, es congela o es posa en conserva.

Entenem per exploració forestal la gestió i aprofitament de la riquesa dels boscos, i també el conreu d’algunes espècies per produir fusta i arbres per a la repoblació forestal.

Podem diferenciar entre:

a) Ramaderia tradicional: complementa l’agricultura (adob, força animal). La gent que practica aquest tipus de ramaderia tenen petits ramats de cabres o ovelles (carn, llet i llana).

b) Ramaderia comercial o de mercat: L’objectiu és vendre la producció al mercat i obtenir-ne el màxim benefici.

Cal diferenciar entre:

Es practica en explotacions molt especialitzades.

Es destina molt de capital o mà d’obra a instal·lacions i a menjar pel bestiar.

S’aconsegueix molta producció en poc espai.

Els animals es crien en estables o granges en règim d’estabulació (alimentació dins dels estables) i, a vegades, semiestabulada (combinació estable i camp).

Bestiar boví (vaques) per obtenir carn i llet. També aviar (aus de granja).

Es practica en llocs on disposen de molt de terreny de pastura.

Tenen ramats molt nombrosos. És el tipus de ramaderia pròpia dels EUA (oest), la Pampa Argentina (vedells) i Austràlia, la Patagònia Argentina i la Rep. Sud-Àfrica (ovelles).

Necessita poca mà d’obra, ja que els ramats pasturen lliurement.

Necessita molt capital per comprar caps de bestiar.