L'Agricultura Espanyola al Segle XIX

L'Agricultura a l'Espanya del Segle XIX

Al segle XIX, l'agricultura va continuar sent la principal activitat econòmica a Espanya. De fet, l'any 1900, dos terços de la població activa espanyola s'hi dedicava. Per tant, l'agricultura podria haver tingut un paper molt important en el procés d'industrialització si hagués conegut una veritable modernització. La veritat, però, és que l'agricultura espanyola va romandre en aquesta centúria fortament estancada (així, l'índex de producció de blat per habitant, agafant com a base 100 el 1800, només va passar a 106 el 1890). Així, a causa de la seva escassa productivitat:

• No va crear uns excedents de producció suficients per millorar considerablement l'alimentació de la població urbana i facilitar un increment demogràfic.
• No va constituir un mercat prou important (de maquinària, adobs, béns de consum, etc.) com per promoure una industrialització forta.
• No va crear un excedent de capital que pogués ser invertit en la indústria o en activitats econòmiques modernitzadores.

A l'Espanya de la segona meitat del segle XIX seguia predominant el cultiu cerealista tradicional d'escassos rendiments i tècniques arcaiques, amb el manteniment del guaret. Cal destacar com a excepció l'expansió, a la segona meitat del segle XIX, d'un important sector de l'agricultura espanyola constituït per productes orientats a la comercialització tant al mercat interior com exterior: canya de sucre, arròs, cítrics, vins, fruits secs, oli d'oliva de la zona mediterrània (País Valencià, Múrcia, Catalunya, Illes Balears), etc. Aquesta agricultura especialitzada tenia un rendiment molt superior al de la tradicional producció cerealera (a final del segle XIX ocupava un 12% de la terra, però representava un 33% de la producció). Va destacar especialment el cultiu de la vinya que, a partir de la fil·loxera (1863) que va atacar els conreus francesos, va multiplicar la seva producció gràcies a la demanda exterior, fins que al final de segle va caure el preu del vi i la producció espanyola es va veure afectada per la fil·loxera (1879).

Causes de l'Escassa Productivitat

Les causes de l'escassa productivitat de l'agricultura espanyola del XIX són molt diverses (tècniques, pobresa de la terra, etc.), però cal destacar especialment la desigual distribució de la propietat de la terra, sobretot al sud d'Espanya on es va intensificar el problema del latifundisme (al nord el problema era el contrari: minifundisme).

Transformació de l'Estructura Agrària

Al llarg del segle XIX molts dels països europeus van dur a terme una profunda transformació de l'estructura de la propietat agrària que va permetre passar d'una agricultura poc productiva i amb una estructura de propietat senyorial a una agricultura productiva i modernitzada. A Espanya l'estructura de la propietat va ser modificada a favor dels grups terratinents, que van consolidar el seu domini sobre la terra. Així, l'abolició del règim senyorial es va resoldre amb la concessió de la possessió privada de la terra als antics senyors i a una burgesia que accedeix a la propietat agrària. Quant al problema de la deficient explotació d'una gran part de la terra espanyola, que es trobava amortitzada o "en mans mortes" (és a dir, no podia ser venuda ni fragmentada), va ser abordat amb les desamortitzacions. Les terres amortitzades pertanyien principalment a les institucions eclesiàstiques, als municipis i a l'Estat i calia convertir-les en vendibles i explotables amb criteris de mercat si es volia aconseguir una modernització de l'agricultura espanyola.

Les primeres lleis que van intentar modificar l'estructura de la propietat a Espanya tenen arrels en el període 1808-1812, i anaven dirigides a suprimir els mayorazgos, les mans mortes i les formes de propietat col·lectiva conegudes com a béns de propis i comunals. D'aquesta manera la terra passava a ser una mercaderia que es podia comprar, vendre i arrendar de la forma que els seus propietaris volguessin.

La Desamortització de Mendizábal (1836)

La desamortització de Mendizábal (1836) va consistir en l'expropiació per part de l'Estat dels béns del clergat regular (ordes religiosos), els quals posteriorment van ser venuts en pública subhasta. Les quantitats ingressades van passar a incrementar la Hisenda pública. Cal tenir en compte que la raó immediata que va dur Mendizábal a impulsar el Decret de Desamortització de 1836 va ser l'agreujament del dèficit públic de l'Estat a causa de les fortes despeses que representava la primera guerra carlina (1833-39). A més, tal com indicava el decret d'expropiació, es volia crear una àmplia capa de propietaris de terres que donés suport al règim liberal. Tot plegat, va determinar que la distribució de les terres expropiades es fes amb criteris eminentment recaptadors (aconseguir diners per a l'Estat), i no socials i igualitaris (és a dir, amb l'objectiu de donar terres als camperols que no en tenien).

La Desamortització de Madoz (1855)

La llei de desamortització general de maig de 1855 (durant el Bienni Progressista), feta pel ministre Madoz, va ser bàsicament civil i va tenir un abastament molt més ampli que la de Mendizábal. Va afectar béns de l'Estat, del clergat, dels ordes militars, de les confraries, dels carlins, de les institucions benèfiques i sobretot béns de propis i comunals.

A part de posar a la venda béns nous, la llei afectava també els béns desamortitzats anteriorment que no s'havien pogut vendre, perquè durant la dècada moderada s'havien aturat les vendes.

Les finques van ser subhastades públicament, però a diferència de l'anterior, el pagament s'havia de fer íntegrament en metàl·lic, ja que no s'acceptaven els títols de Deute Públic. Aquest pagament es podia fer al comptat en una dècima part i la resta de manera escalonada en pagament durant 14 anys. Els objectius pretesos per Madoz també eren diferents. L'objectiu prioritari era la modernització econòmica del país, que va equivaler a la construcció del ferrocarril. El seu raonament va ser: ja que la indústria no pot promoure la construcció del ferrocarril, s'ha d'intentar que el ferrocarril promogui la indústria del país.

Conseqüències de les Desamortitzacions

1. Els canvis van afectar una part molt important de la propietat rural espanyola (entre un 25 i un 33%).
2. Les propietats, en general, van ser adquirides per persones pertanyents als sectors socials benestants (aristòcrates, homes de negocis, etc.), cosa lògica atès que van ser venudes al millor postor en pública subhasta. Per tant, les desamortitzacions van suposar una consolidació del poder econòmic de la noblesa i de l'alta burgesia terratinent, mentre que van resultar perjudicats l'Església (que va perdre les seves terres) i el camperolat (que en bona part va passar a la condició de jornaler i es va veure privat de les terres comunals i de les terres de les institucions eclesiàstiques, sovint cultivades de manera furtiva).
3. Com a conseqüència directa, sembla que les desamortitzacions van consolidar (i tal vegada van incrementar) l'estructura latifundista del camp espanyol a zones com Extremadura, Andalusia i Castella-la Manxa. Tot i que hi va haver una profunda transformació de les relacions de producció (es va passar d'una agricultura de subsistència amb restes feudals a una agricultura capitalista, orientada principalment cap al mercat i basada en la propietat privada de la terra amb plenitud de drets legals) es va mantenir una distribució desigualitària de la propietat de la terra.
4. Contràriament al que caldria esperar, aquests canvis de propietat no sempre van implicar un increment notable de la productivitat.
5. Les desamortitzacions van absorbir una bona part dels capitals disponibles a Espanya que, de manera hipotètica, es podrien haver dedicat a la industrialització.
6. Les desamortitzacions van complir en bona part l'objectiu de recaptació fiscal amb què havien estat dissenyades, van permetre a l'Estat liberal finançar les guerres carlines.