L'Agricultura a Espanya (1870-1936): Evolució, Crisi i Reformes Agràries

L'evolució agrícola i la superació de la crisi agrària

La crisi agrària es va superar gràcies al creixement de la producció. Aquest augment va ser degut a les noves rompudes i també a la intensificació dels conreus. L’agricultura es va intensificar gràcies a:

• L’ús de fertilitzants.
• L’increment de la mecanització.
• La posada en regadiu de noves terres de conreu.

Es van introduir plantes farratgeres per millorar la producció ramadera i incrementar així les existències de carn i de llet en el mercat urbà. Com a resultat d’aquest procés, el producte agrari va créixer, malgrat que d’una manera desigual segons el tipus de conreu i les zones. El producte ramader va duplicar la producció en aquest mateix període. No obstant això, els rendiments per hectàrea del conjunt del sector primari espanyol continuaven entre els més baixos d’Europa.

El predomini cerealista i les seves conseqüències

La producció de cereals es va consolidar com el conreu principal del camp espanyol. Els cereals i les lleguminoses, que eren els conreus dominants a Andalusia, Extremadura i les dues Castelles, constituïen el sector agrícola menys dinàmic. Aquests rendiments escassos comportaven preus molt alts. A la darreria de la dècada del 1920, el preu de venda del quintar de blat era molt més alt. Tot això va tenir conseqüències per al desenvolupament econòmic: la creixent població urbana es va veure obligada a consumir aliments a preus molt més alts.

El major dinamisme d’altres productes agrícoles

Els conreus més dinàmics eren:

• La vinya.
• L’olivera.
• Els cítrics, fruiters i hortalisses.

L'expansió de la viticultura es va donar durant el darrer terç del segle XIX. Va ser la zona mediterrània, sobretot *València*, on el desenvolupament agrícola va generar uns beneficis que van estimular les activitats industrials relacionades amb els productes químics per als camps.

A la cornisa cantàbrica, la producció ramadera de carn i de llet va augmentar gràcies a la selecció de les races de bestiar i al desenvolupament ferroviari, que va facilitar l’accés als mercats urbans.

Els problemes estructurals del camp espanyol al segle XX

La situació del camp espanyol al primer terç del segle XX continuava marcada per l’enorme desigualtat en l’estructura de la propietat de la terra.

Latifundi i minifundi: obstacles per a la modernització

L’existència d’extenses zones de *latifundi* i també de zones de marcat predomini del *minifundi* incidia de manera notable i dificultava la implantació de tècniques i mètodes de conreus nous. Els propietaris dels grans latifundis tenien una gran aversió al risc i un interès molt escàs pel conreu eficient de les seves terres. En aquestes zones, la població posseïa unes condicions de vida pròximes a les de subsistència.

La conflictivitat social pagesa

Les diferències extremes entre una minoria de propietaris i la gran massa de pagesos sense terra van provocar una forta conflictivitat social. La protesta pagesa anava unida a les males collites, que reduïen les necessitats de treball en la recol·lecció i, al contrari, elevaven els preus dels aliments.

L’existència de minifundis va permetre augmentar la productivitat dels conreus en termes suficients per a la subsistència, però va impedir generar beneficis i modernitzar les explotacions. Tot això va empènyer molts petits pagesos a emigrar. Amb el progrés de les organitzacions pageses, la mobilització es va anar vinculant cada vegada més a la necessitat d’una *reforma agrària* que permetés l’accés dels pagesos a la propietat de la terra i que la posés en conreu efectiu.

Intents de solució i reformes agràries (1902-1933)

Els diferents governs espanyols van ser conscients de l’endarreriment del camp espanyol i dels obstacles que se’n desprenien per al creixement econòmic del país. L’augment del regadiu es veia com un element imprescindible per superar les condicions climàtiques adverses. El problema principal, però, continuava sent la gran quantitat de pagesos sense terra.

Es van intentar diverses mesures, tot i que es van mostrar insuficients:

• Pla d’Obres Públiques (1902): Aprovació d’un pla que estimulava la implantació de regadius en zones de secà.
• Confederacions Hidrogràfiques: El pla es va engrandir amb la creació de les confederacions hidrogràfiques durant la Dictadura de Primo de Rivera.
• Pla d’Obres Hidràuliques (1933): Endegat per la Segona República.
• Legislació de la propietat: Una llei del 1907 va permetre la colonització de milers d’hectàrees que van ser atorgades a petits propietaris (colons). L’any 1917, una altra llei va facilitar el repartiment entre els pagesos, pagant un 20% del valor de 71.000 hectàrees adquirides pel govern.