L'Agricultura a Catalunya: Anàlisi i Reptes

1. Les zones agràries de Catalunya

La zona de muntanya (Pirineus i Prepirineus): predomina l'activitat ramadera que pastura als prats. Cada cop més, però, les explotacions ramaderes dedicades a la llet i la carn estan estabulades i s'exploten de manera molt intensiva en granges. A la muntanya, els conreus estan dedicats a la producció de farratges i blat de moro i es destinen bàsicament a la ramaderia.

La regió central (fins a les planes gironines): destaca el cereal i el cereal farratger combinats amb ramaderia intensiva, principalment de bestiar porcí o boví de carn.

La zona de Ponent (cap al sud de Catalunya): conreus llenyosos, destaquen la vinya, l'olivera, la fruita fresca i la fruita seca (ametlla i nous). Inclou quasi el 70% de les terres conreades del territori de Catalunya, sovint amb regadiu procedent del riu Segre i dels canals d'Urgell i Segarra-Garrigues. Són explotacions petites, però molt capitalitzades, sovint organitzades en cooperatives per a la comercialització i l'exportació de pera, poma i préssec.

Altres zones que destaquen per la seva especialització o productivitat:

Productes d'horta: al delta del Llobregat, pocs pagesos, però la producció és intensiva i orientada al mercat barceloní i la seva àrea metropolitana. L'aeroport i altres infraestructures i equipaments exerceixen una gran pressió sobre els camps.

Conreus especialitzats:

• Hivernacles del Maresme: s'hi conreen productes d'horta, sobretot, flor ornamental que es comercialitza a l'alt preu.
• Garrigues i Siurana: oli; Delta de l'Ebre: arròs; A l'Empordà: fruita dolça.
• El Penedès, el Priorat i el Camp de Tarragona: s'hi elaboren vins de qualitat cada cop més apreciada.

2. Els conreus

Gràcies a les possibilitats climàtiques i al relleu, a Catalunya hi ha una gran diversitat de conreus, si bé el 65% són de herbacis: el cereal per gra (ordi) i els farratges (userda) que són els més extensos. Pel que fa als llenyosos, destaca l’olivera, la fruita seca (ametlla, avellana i garrofa) i la fruita dolça.

Els conreus industrials (gira-sol, soja, colza), a la darreria del segle passat, eren força abundants. Avui amb prou feines ocupen l'1% de la superfície agrícola catalana a causa de la variabilitat de les polítiques de subvencions agràries de la UE i les opcions de les grans multinacionals.

Les terres llaurades de secà es van transformant en regadiu per tal d'obtenir-ne més rendiment. (+ tipus de regadius)

3. Les explotacions agràries i la pagesia

Les persones que es dediquen a la pagesia suposen un 2,4% del total de la població. Pocs d'aquests ocupats hi treballen a temps complet i el nombre d'assalariats creix ben lentament. Les explotacions agràries catalanes són, majoritàriament, petites i de tipus familiar; hi predomina el treball de terres en propietat. Les explotacions solen tenir un nivell força alt de capitalització i una estructura prou moderna i competitiva.

Tot i que la davallada pugui ser cada vegada més lenta, la pèrdua d'explotacions és constant des dels anys 1960, ja sigui per tancament o per concentració de terres cada vegada en menys mans.

En aquest sentit, el procés de concentració fa augmentar el nombre d'explotacions més grans de 50 ha, a Catalunya encara hi predominen les petites explotacions.

La meitat de les explotacions agràries catalanes conreen llenyosos (vinya, olivera, fruita fresca i fruita seca).

4. La ramaderia

Va perdent pes, malgrat l'èxit, des dels anys vuitanta, de la ramaderia intensiva porcina, esdevinguda el producte més destacable tant en nombre d'animals i explotacions com de productivitat.

L'aviram i el boví de carn són molt importants a Catalunya, però l'augment de costos (alimentació del bestiar, etc.) i l'escassa valoració de l'activitat fan que molts ramaders decideixin plegar. (Boví, Oví, Cabrum, Porquí, Equí, Aviram, Conilles mare, Ruscos)

El propi sistema agrari és el primer subministrador de matèries primeres bàsiques a una potent agroindústria moderna, tecnificada i altament competitiva dins el marc europeu, sobretot en el subsector carni.

La Política Agrícola Comú (PAC) i la revolució del mercat han afavorit que la pagesia controli cada vegada menys el procés productiu i de distribució i que siguin les grans agroindústries o els grans hipermercats els qui controlin els preus i els processos, de manera que les petites explotacions perden pes i capacitat de decisió. (PAC → Dels 27 països de la UE, fixa les condicions que han de treballar els pagesos).

5. El devenir del camp català

Actualment, el món agrari català és molt desigual i l'economia agraria catalana en el seu conjunt és força residual. El sector primari és considerat com poc rendible (el 60% de les explotacions agràries tenen uns beneficis inferiors a la mitjana de Catalunya), poc potenciat, molt lligat al territori i poc valorat per la societat. La desaparició de les petites explotacions, la pèrdua d'ocupació i de sòl d'alt valor agrícola, la desarticulació de paisatges rurals, la degradació d'agrosistemes per la intensificació d'altres activitats, etc. són exemples de l'alt grau de debilitat i de vulnerabilitat d'aquest sector. S'estan posant en marxa alguns canvis: el desenvolupament de mètodes d'explotació més compatibles amb el medi ambient, la potenciació de l'agricultura i la ramaderia ecològiques i la producció integrada i de quilòmetre zero, entre d'altres.

Latifundi

Explotacions de grans dimensions. Predominen a Extremadura, Andalusia i Castella La Mancha. Practiquen una agricultura extensiva. Gran utilització de mà d’obra i l’absentisme dels propietaris, i tendint cap a una forta especialització, mecanització i augment dels beneficis.

Minifundi

Predomina a la meitat nord de la Península i a les Balears i Canàries. S’han transformat aquestes explotacions com a conseqüència de la pressió del mercat que ha obligat a abandonar l’autoconsum i a incrementar la producció i la rendibilitat.

Problemes: la dificultat de mecanització i escàs volum de producció que dificulta la seva comercialització. Poden ser rendibles si es dediquen a una agricultura intensiva o molt científica. Per exemple: hivernacles, plantes ornamentals, conreus d’horta primerenca.

Explotacions mitjanes

Catalunya, Aragó i Navarra. Pràctica de l’agricultura intensiva per obtenir productes de qualitat. S’han incentivat el reagrupament de les parcel·les i l’augment de les dimensions, s’han concedit primes a la producció, desgravació d’impostos i preus avantatjosos per a la comercialització dels productes. Predominen a la zona mediterrània amb conreus de regadiu i explotacions intensives.

Dos gràfics, evolució de la superfície conreada i del nombre d’explotacions agràries a Espanya

1. Es tracta de dos gràfics lineals que representen respectivament l'evolució de la superfície conreada i el nombre d'explotacions agràries entre 1962 i 2009. La font és el Censo Agrario de España de l'INE, 2012. S'observa que l'evolució de la superfície conreada té una tendència clarament negativa en els darrers cinquanta anys, que es correspon sobretot amb la davallada de la superfície de secà, tot i un petit estancament en els anys 90. Per contra, la superfície de regadiu té una tendència a l'augment, especialment en els anys 90. En el segon gràfic s'observa una forta reducció de les explotacions agràries en els últims cinquanta anys, amb una intensificació important a partir dels anys 90.

2. Explotació agrària: conjunt de camps de conreu, boscos i ramaderia que són explotats econòmicament per un sol titular, formant una unitat econòmica. Tinença indirecta de la terra: fa referència al fet que qui gestiona l'explotació dels camps de conreu no n'és el propietari de la terra, sinó que els té en contracte d'arrendament o de parceria.

3. Factors econòmics: els productes agraris al llarg del segle XX han anat depreciant-se en relació amb els productes industrials i el preu dels serveis. Aquest fet ha comportat que cada cop les explotacions agràries hagin estat menys competitives i els sous agraris proporcionalment més baixos, de forma que bona part dels pagesos han deixat el camp, cosa que ha comportat la disminució del nombre d'explotacions i l'abandonament de les terres de conreu menys rendibles.

Factors socials: la possibilitat de feina en altres sectors econòmics i la millor qualitat de vida a les ciutats, junt al desprestigi de l'activitat agrícola i de la vida a les zones rurals va originar que sobretot a partir dels anys 60 s'intensifiqués molt el procés d'èxode rural. Factors tècnics: la possibilitat de mecanitzar moltes de les tasques agrícoles ha permès que el nombre mitjà d'hectàrees cultivades per explotació sigui cada cop més gran. Per això, tot i la pèrdua d'explotacions i d'actius agraris, la pèrdua de superfície cultivada, tot i evident, no és ni molt menys proporcional a la disminució global del nombre d'explotacions.

4. a) Agricultura familiar: agricultura en què l'explotació és portada majoritàriament pel propietari amb més o menys ajut de la resta de membres de la família. Agricultura a temps parcial: es tracta del tipus de treball dels pagesos que tenen una altra ocupació que els impedeix dedicar tot el temps de treball a l'explotació agrària. Treball assalariat agrícola: el treballador no és l'explotador de la terra, sinó que rep un sou fix o eventual per la seva feina.

b) L'agricultura familiar a Espanya és més important a la meitat nord que a la sud, i especialment a les províncies de la façana atlàntica. Això és així per l'herència històrica de l'estructura de la propietat en petites i mitjanes explotacions. L'agricultura a temps parcial és molt present en els espais propers a les zones urbanes i en tot el litoral mediterrani, a causa de la possibilitat d'alternar la feina al camp en les hores lliures amb el treball a la indústria o als serveis. El treball assalariat és més present a la meitat sud d'Espanya i a les àrees de regadiu d'horta i fruiters. La seva presència pot respondre a una estructura del camp en grans propietats o a la presència de conreus que necessiten molta mà d'obra en períodes concrets de l'any, com per exemple en la collita.

Taula països. L’agricultura ecològica a Europa

1. No utilitzar elements inorgànics en el seu conreu, és a dir, no fer servir fertilitzants químics, plaguicides ni insecticides químics. No utilitzar colorants ni conservants en el procés d'elaboració o transformació.

2. Població activa agrària: La que treballa dins del sector agrari, és a dir, l’agricultura. Productivitat: Eficiència del sector econòmic. Espanya té una baixa productivitat, per augmentar-la es necessita millorar la tecnologia que necessita capital (diners). Mecanització: Tecnologia agrària (eines, màquines…).

3. Ajuts a la renda dels treballadors agrícoles: ha deixat de ser subvencionada la producció en quantitat i, en canvi, se subvenciona la qualitat ambiental i el respecte al medi ambient. Ajuts als preus: és a dir, ajuts al mercat a fi d'afavorir, com fan els estats competidors, la producció pròpia.

Els objectius inicials de la CEE de 1957 consistien en arribar a l'autosuficiència alimentària. D'aquí provenen les subvencions a la producció d'aliments quan no era suficient i l'aplicació de quotes a produccions de les quals en sobrava. Avui, els reptes són uns altres: desenvolupament rural, seguretat alimentària, relleu generacional de les empreses agrícoles...

Mapa Espanya, població activa del sector agrari d'Espanya

1. Menys: Madrid, Barcelona, Girona, València, Astúries. Els avenços en tecnologia i maquinària agrícola han reduït la necessitat de mà d'obra humana en les tasques agrícoles. Moltes zones rurals han experimentat un èxode de la població cap a les ciutats en busca de millors oportunitats econòmiques i de vida.

a) Agricultura familiar: agricultura en què l'explotació és portada majoritàriament pel propietari amb més o menys ajut de la resta de membres de la família. Agricultura a temps parcial: es tracta del tipus de treball dels pagesos que tenen una altra ocupació que els impedeix dedicar tot el temps de treball a l'explotació agrària. Treball assalariat agrícola: el treballador no és l'explotador de la terra, sinó que rep un sou fix o eventual per la seva feina.

b) 1. Zones com la cornisa cantàbrica, parts de Galícia, Astúries, el País Basc, Catalunya rural, Aragó (zones rurals). 2. Més comuna en zones semi-rurals properes a grans centres urbans on la gent pot treballar a temps parcial en l'agricultura per complementar els seus ingressos. 3. Zones com la plana de l'Ebre, la Manxa, Andalusia, Extremadura i altres regions amb grans extensions de terres agrícoles.

La distribució dels diferents tipus d'agricultura a Espanya es deu a una combinació de factors geogràfics, històrics, socioeconòmics i ambientals.

3. Factors físics

L'agricultura mediterrània està influïda pel clima típic de la regió, amb hiverns suaus i humits i estius secs i càlids. Les regions mediterrànies sovint presenten un relleu variat, amb zones de muntanyes, valls i terres de conreu en terrasses.

Principals tipus de conreu i producció ramadera

Els conreus més comuns en l'agricultura mediterrània inclouen oliveres, vinyes, fruiters com llimoners, tarongers i ametllers, i cultius com el blat, l'ordi i els llegums. Producció ramadera: En moltes regions mediterrànies, la producció ramadera es concentra en la cria de bestiar com ovins, cabres i bovins.

Estructura de les explotacions

Moltes explotacions agrícoles a les regions mediterrànies són petites i mitjanes, amb una gestió familiar i diversificació de cultius per garantir la seguretat alimentària i una millor adaptació als canvis en les condicions climàtiques. L'agricultura mediterrània sovint es caracteritza pel policultiu.