Agitació Social, Pistolerisme i Crisi Política a Catalunya (1900-1922)

Agitació Social i Pistolerisme

La formació d'un nou sindicalisme

A principis del segle XX, es van produir enfrontaments entre patrons i obrers a causa de la pèrdua del mercat cubà. Aquesta situació va portar a mesures empresarials com:

• La renovació de la maquinària.
• La reducció de llocs de treball.
• La substitució de treball masculí per femení.

Els obrers lluitaven per:

• El manteniment dels llocs de treball.
• La reducció de la jornada laboral.
• Un salari digne.

Aquesta lluita es va concretar en la vaga general de Barcelona (1902), que va fracassar a causa de la intransigència patronal i la repressió. A partir d'aquest moment, va sorgir la preocupació per crear organitzacions obreres fortes.

Solidaridad Obrera (1907)

• Federació d'organitzacions obreres molt diverses.
• Va tenir una importància destacada a Barcelona.

Confederación Nacional del Trabajo (CNT) (1911)

• Va esdevenir la força sindical hegemònica a Catalunya.
• Sindicat anarquista i revolucionari (amb defensa de la vaga general revolucionària).
• Principis fonamentals:
  • Independència del proletariat respecte a la burgesia.
  • Necessitat de la unitat sindical dels treballadors.
  • Voluntat d'enderrocar el capitalisme.
• Líders principals: Salvador Seguí, Ángel Pestaña i Joan Peiró.

La CNT i la vaga de La Canadenca

La CNT, al Congrés de Sants (1918), va decidir:

• Aconseguir més força unint tots els obrers.
• Reafirmar el seu apoliticisme.
• Defensar la negociació directa entre obrers i patrons.

El 1919, es va produir un fort moviment vaguístic que es va iniciar a la Barcelona Traction, Light and Power, Co. La vaga de La Canadenca va durar un mes i mig i va paralitzar Barcelona.

La vaga va finalitzar per:

• L'exèrcit va ocupar la fàbrica i va militaritzar els obrers.
• Un acord amb la patronal que incloïa:
  • La readmissió dels acomiadats.
  • L'alliberament dels detinguts.
  • Un augment de sou.
  • La jornada laboral de 8 hores.

Els anys del pistolerisme

L'incompliment de la promesa d'alliberar els presos va provocar:

• El reinici de la vaga.
• Una forta repressió.

Radicalització de les posicions.

Les autoritats militars es van fer amb el control de Catalunya i es va declarar l'estat d'excepció entre 1919 i 1922.

La degeneració de la lluita sindical

La lluita sindical va degenerar en activisme violent, amb atemptats contra les autoritats, els patrons i les forces de l'ordre.

Els empresaris van reaccionar de diverses maneres:

• Organitzant bandes de pistolers a sou per assassinar dirigents obrers.
• Recorrent al locaut (tancament patronal).
• Fomentant un nou sindicat: el Sindicat Lliure.

El governador civil de Barcelona, Salvador Martínez Anido, va:

• Protegir els pistolers de la patronal.
• Exercir una forta repressió contra els sindicalistes.
• Posar en pràctica la llei de fugues.

El pistolerisme es va estendre per tot Barcelona entre 1917 i 1922, amb més de 800 atemptats registrats.

La descomposició del sistema

La fallida dels governs de concentració

Amb la crisi de 1917, van aparèixer els governs de concentració, integrats per liberals, conservadors, reformistes i catalanistes.

Van ser governs de curta durada, ja que els partits retiraven el suport al govern al més mínim problema. El 1919, es va tornar al torn dinàstic.

La campanya per l'autonomia

El 1918, la Lliga Regionalista va endegar una campanya en defensa d'una autonomia més gran. Aquesta proposta va topar amb l'oposició del govern, i la col·laboració de la Lliga en els governs de coalició no va significar més autonomia.

La Lliga, però, va continuar donant suport al govern per mantenir l'ordre social.

Els sectors catalanistes més d'esquerra i radicals van crear nous grups polítics en oposició a la postura de la Lliga:

Acció Catalana (1922)

• Escissió de la Lliga Regionalista.
• Líders: Antoni Rovira i Virgili, Lluís Nicolau d'Olwer.

Partit Republicà Català (1917)

• Defensava un catalanisme popular i proper a l'obrerisme.
• Líders: Francesc Layret, Lluís Companys.

Estat Català (1922)

• Caràcter independentista.
• Líder: Francesc Macià.