Adorno i Benjamin: debat sobre la cultura de masses

Adorno i Benjamin: debat sobre cultura de masses

Theodor Adorno i Walter Benjamin: el debat sobre la cultura de masses. La cultura de masses és la que es produeix o es reprodueix per mitjans tècnics, pensada per a un públic en gran quantitat. A més a més, caracteritza el desenvolupament propi del capitalisme de l'època.

Els pilars de la cultura de masses

Els tres pilars fonamentals de la cultura de masses són:

• Una cultura comercial, orientada a la mercantilització dels productes culturals.
• Una societat de consum, que crea i sosté la demanda massiva.
• Una institució publicitària, que modela desitjos i preferències.

En Dialèctica de la Il·lustració es parla sobre l'estat de barbàrie en què es troba la cultura de masses. Aquest gènere de barbàrie es caracteritza per crear una cultura massificada sense diferència. Aquesta capacitat de produir la massificació cultural es realitza a través de la manipulació i la suspensió crítica.

L'ideologia d'aquest sistema respecte als subjectes té com a objectiu disciplinar, guiar, produir desitjos i suprimir resistències. El que es considera entreteniment, com la sèrie Tom i Jerry, passa a ser analitzat de forma negativa, ja que en realitat ens està transmetent violència. Divertir-se es converteix en sinònim d'acceptar-ho.

Categories de producció de la indústria cultural

Apareixen dues categories per designar la forma de producció de la indústria cultural:

• La manipulació, que uniformitza i guia preferències.
• L'alienació del subjecte, que impedeix la imaginació i l'esponaneïtat.

El subjecte no té imaginació ni espontaneïtat. Els consumidors són els treballadors que, sotmesos, sense resistència a tot, creuen en el mite de l'èxit. La cultura no té cap valor si l'experiència no es connecta amb aquesta.

El dia a dia i l'excepcional: la conformació de l'opinió popular (1933–1939)

En els primers anys del règim nazi (1933–1939) es va observar, fora d'Alemanya, un cert recolzament popular; a Alemanya, però, es subratlla la impotència de la població, la qual majoritàriament rebutjava el règim nazi, però que, davant el terror i la repressió, no podia fer res i optava per una resistència passiva.

La història social de l'Alemanya nazi com a camp d'estudi es desenvolupa a partir de la dècada de 1970. Les característiques de la població durant el Tercer Reich van ser l'inconformisme i el consentiment, l'oposició i l'aprovació. L'opinió pública era sovint contrària al règim, i aquesta dissidència era castigada, la qual cosa provocava que la gent se sentís intimidada.

Per construir la opinió popular durant el Tercer Reich hi ha dues fonts principals:

• Els informes confidencials regulars d'organismes sobre l'estat d'ànim i la postura del poble.
• Els informes detallats sobre la situació d'Alemanya creats per grups opositors, basats en informació extreta clandestinament.

Tot i això, molta gent va escriure en contra del règim. Els informes de la Sopade es centren en la situació i les actituds de la classe treballadora industrial. L'actitud del poble es caracteritza per un encongiment d'espatlles degut a la falta de crèdits, als racionaments i a les imposicions estatals; el règim nazi era criticat durament pel poble.

Afegeix a això la manca d'aliments bàsics i la pujada de preus; aquests factors van fer que sorgís una oposició al règim entre sectors com els agricultors i els ramaders, que tenien una gran importància per a l'economia. Tot i això, les ordres dels governants es complien sense resistència generalitzada. Els informes indiquen decepció i amargor, fins al punt que alguns camperols fins i tot recolzaven el règim.

El Führer era el producte de la propaganda i el resultat de les expectatives populars que la salvació vindria gràcies al gran líder. Tot i no complir les promeses socials, Hitler tenia l'aprovació del poble en dos temes: havia proporcionat treball i havia reforçat Alemanya.