Administració Pública: Impugnació, Actes, Govern i Estatuts

Procés d'impugnació contenciós-administrativa dels reglaments

És la tècnica més important d'impugnar un reglament. Parlem de:

• Recurs directe: ataca frontalment el reglament sol·licitant la seva anul·lació. És imprescindible l'acció per recórrer contra reglaments il·legals. I no es pot convalidar. Termini: 2 mesos des de la publicació.
• Recurs indirecte: ataca un acte administratiu d'aplicació del reglament (considerat il·legal) en què aquest acte es recolza. Pot ésser emprat per qualsevol administrat titular d'un dret o interès (administrat per si sol o col·lectius).

Revisió d'actes nuls o anul·lables

Parlem d'un recurs extraordinari que impugna actes administratius ferms quan els documents en l'expedient o esdeveniments posteriors fan o generen dubtes racionals sobre la validesa de l'acte.

Els motius pels quals s'interposa són:

• Existència d'un error de fet en dictar l'acte recorregut resultant de la documentació incorporada a l'expedient.
• Aparició de nous documents de valor essencial que haguessin pogut variar la resolució recorreguda.
• Influència decisiva en la resolució de documents o testimonis declarats falsos per sentència judicial ferma.
• Que la resolució s'hagués dictat com a conseqüència de suborn, violència, etc., conductes punibles per sentència judicial ferma declarades.

Els terminis per interposar van dels 4 anys (primer cas esmentat) als 3 mesos (resta de casos). Els terminis per resoldre són de 3 mesos des que s'interposen (si no, s'entén per desestimat).

Fase de finalització dels actes en el procediment administratiu

La finalització normal del procediment es produeix per: resolució administrativa (expressa o tàcita), finalització convencional, desistiment, renúncia o caducitat.

• Resolució expressa: ha de decidir sobre les qüestions que es dedueixen de l'expedient, s'hagin plantejat o no per part dels interessats, i les derivades d'aquest. En el cas que resolgui qüestions no plantejades pels interessats, ho ha de posar en coneixement previ d'aquests (donant termini per a la formulació d'al·legacions). Contingut: decisió adoptada. Si és motivada, s'ajunten a la resolució els informes i propostes.
• Desistiment: manifestació de voluntat de l'interessat de no prosseguir el procediment perquè no es resolgui la petició realitzada per ell. Té efectes només sobre el procediment, pel que posteriorment podrà ser reiterada. L'administració ho ha d'acceptar, tret que hi hagi tercers interessats que en sol·licitin la continuïtat.
• Renúncia: petició de l'interessat a perdre la titularitat del dret afectat (efectes procedimentals i materials, posteriorment no podrà ser reiterada). Només procedeix quan l'ordenament jurídic no la prohibeix.
• Caducitat: implica la conclusió del procediment iniciat a sol·licitud de la persona interessada quan s'ha paralitzat per causes imputables a aquesta persona. La caducitat no es produeix automàticament pel transcurs d'un termini; és necessari que l'Administració avisi la persona interessada que, si passen tres mesos sense que dugui a terme l'actuació que calgui, l'Administració declararà la caducitat i arxivarà l'expedient. Tanmateix, si la qüestió plantejada afecta l'interès general, es podrà prosseguir el procediment. La caducitat també es produirà en els procediments iniciats d'ofici.

La terminació del procediment per impossibilitat de continuar-lo per causes sobrevingudes haurà d'acordar-se mitjançant resolució motivada.

Per acabar, l'article 88 de la LRJPAC preveu la terminació convencional del procediment, que és aquella en què l'Administració, mitjançant acords, pactes, convenis o contractes, satisfà l'interès públic implicat. Aquesta via només és procedent quan les disposicions ho prevegin expressament, i sempre que els acords no siguin contraris a l'ordenament jurídic ni versin sobre matèries no susceptibles de transacció i tinguin per objecte satisfer l'interès públic que tenen encomanat.

Òrgans de govern

Òrgans col·legiats

• Comissions delegades del govern: coordinen l'acció de diversos ministeris en matèries competencials (per delegació del Govern o legislació de la Comissió) i resolen assumptes competents.
• Comissió General de Secretaris d'Estat i de Subsecretaris: preparen les sessions del Consell de Ministres en matèries de naturalesa administrativa.
• Secretariat del Govern: dóna suport al Consell de Ministres, les comissions delegades i a la Comissió General de Secretaris d'Estat i Subsecretaris.

Òrgans unipersonals

• President del Govern: dirigeix l'acció del Govern, coordina les funcions de la resta de membres del Govern, proposa al rei la cessió i nomenament de govern i moltes altres funcions.
• Vicepresident: substitueix el president quan cal, i exerceix les competències que el president li delega.
• Ministres: caps superiors dels departaments en què es divideix l'Administració Pública.
• Secretaris d'Estat: òrgans intermedis entre Ministres i Subsecretari.
• Secretaris Generals: igual que els Secretaris d'Estat, però amb rang inferior.
• Subsecretaris
• Altres òrgans: òrgans de confiança, òrgans burocràtics, secretaris tècnics, directors generals, subdirectors generals, etc.

Model territorial, polític i administratiu a Catalunya

Diferències entre l'Estatut de 2006 i l'Estatut de 1979

Per realitzar una comparativa entre els dos estatuts, hem de tenir clars els continguts de cadascun d'ells en el seu articulat. Així doncs, ens centrarem en les diferències entre l'organització territorial, la política i l'administrativa.

Començant per la territorial, podem dir que l'Estatut de 2006 incorpora noves tendències modificatives de la situació territorial a la comunitat autònoma catalana, tenint en compte que l'Estatut atorga la competència de gestió de l'ordenació i gestió del territori, d'urbanisme i el manteniment del domini públic.

Una novetat a destacar de tal estatut és la creació del Consell de Governs Locals, que suposa l'òrgan de representació de municipis i vegueries (aquestes també seran objecte d'atenció, ja que també són una innovació de l'Estatut de 2006 respecte al de 1979) a les institucions de la Generalitat de Catalunya. Aquest òrgan s'ha creat amb l'objectiu de ser escoltat en les propostes legislatives que van orientades a les administracions locals. Finalment, cal dir que aquest consell es configura com una institució de caire estatutari dins l'organització política de la Generalitat.

Passem ara a destacar els elements integrants de l'organització local, els quals són, en el nou Estatut de 2006: el municipi, la vegueria i la comarca. Fent referència al municipi, podem dir que es forma com una entitat local bàsica de l'organització territorial, sent el principal ens de participació en els afers públics. Referent a l'organització i al funcionament dels municipis, podem dir que disposen de plena capacitat d'autoorganització, sempre respectant els marcs que estableix la llei. És també important dir que els municipis tenen potestat normativa en virtut del principi democràtic que els fonamenta respecte a les seves competències. Se'ls permet incloure dins de l'ordenament jurídic dels municipis la legitimació per plantejar un finançament propi amb font de tributs de la Generalitat i de l'Estat.

Cal recordar, finalment, que les previsions poc concretes de l'Estatut de 1979 no disposaven d'una capacitat d'intervenció en la distribució d'aquestes eines de finançament, les quals el nou Estatut ja esmenta d'una manera més concreta. Això pel que fa al municipi. Ara ens centrarem en la vegueria, que suposa una nova manera d'organització territorial de la Generalitat que pretén tancar allò que l'Estatut de 1979 va crear amb les comarques, és a dir, un model d'organització propi de Catalunya, fent d'aquesta una comunitat autònoma que vetlla pels seus drets històrics i polítics.

Aquest aspecte no ha deixat de ser d'atenció pel Tribunal Constitucional, que reconeix les províncies com a entitat local indispensable en virtut del que disposa la Constitució Espanyola. Ara bé, va reconèixer que, en cas de crear-se altres ens supramunicipals, el paper de les províncies podria veure's redistribuït.

Per tant, el que es vol deixar clar després de la sentència del Tribunal Constitucional és que hi poden existir altres ens supramunicipals d'organització territorial local que realitzin certes competències atorgades per l'Estatut, sense perjudici de l'activitat i el reconeixement provincial que fa la Constitució. Referint-nos a l'organització de la vegueria, hem de dir que s'estableix el seu govern i la seva administració en el Consell de Vegueria, format per un president escollit pels seus consellers. Finalment, destacar que el mapa regional preveia que Catalunya s'integrés en 7 vegueries: Barcelona, Lleida, Girona, Camp de Tarragona, Terres de l'Ebre, Catalunya Central i l'Alt Pirineu i Aran. Finalment, la comarca és un altre ens d'organització local que ja té el seu punt de partida en l'Estatut de 1931 i que en el de 1979 va quedar fixada com a element estructural de l'organització territorial de Catalunya. Per tant, podem dir que es tracta del primer model de distribució pròpia de Catalunya.

És important destacar que els consells comarcals són l'òrgan d'administració i gestió pel que fa a les comarques, dels quals s'ha proposat que el ple d'aquesta institució estigués format per alcaldes o regidors i que les decisions que s'hi prenen es determinessin mitjançant elecció democràtica de vot ponderat i tenint en compte els interessos de la població.

Passant ara a fer referència a l'organització administrativa de Catalunya en l'Estatut de 2006 en comparativa amb el de 1979, podem dir que actualment existeix una presència més àmplia de l'administració autònoma. Així doncs, l'administració de la Generalitat pren concepte com a organització que exerceix funcions executives atorgades per l'Estatut en la Generalitat, sens perjudici de les competències dels ens locals. En l'actual Estatut s'estableix una reserva de llei per regular l'estatut jurídic del personal al servei de tal administració i, finalment, dir que també s'agrupen els principis d'organització i funcionament.

Darrerament, i fent menció a la distribució política de Catalunya, destacar només la conversió del Consell Consultiu de 1979 pel Consell de Garanties Estatutàries del nou Estatut, el qual amplia alguna de les funcions que duia a terme l'antic Consell Consultiu. Algun exemple d'aquestes reformes serien que actualment existeix un dictamen previ i necessari a la interposició d'un recurs d'inconstitucionalitat, del conflicte de competències i del conflicte d'autonomia local i del seu caràcter vinculant sobre tals iniciatives legislatives referents als drets estatutaris, entre d'altres.

Òrgans del Consell Comarcal i de l'Ajuntament

Diferències i competències

Ajuntament

• El Ple de l'Ajuntament: format per un nombre determinat de regidors segons la població del municipi. Els regidors són elegits en unes eleccions pels veïns majors d'edat del municipi per un període de 4 anys. El Ple és el màxim òrgan de poder de l'Ajuntament.
• L'Alcalde o Batlle municipal: presideix l'Ajuntament i n'és la màxima direcció política, representativa i director de personal. És elegit pels regidors del Ple d'entre els seus membres. Segons l'ordenament jurídic espanyol, l'alcalde ha de ser un regidor. Tots els ajuntaments han de tenir, com a mínim, un tinent d'alcalde, que assistirà l'alcalde i el substituirà en cas d'absència, malaltia, dimissió o defunció. El tinent d'alcalde és designat lliurement per l'alcalde d'entre els regidors del Ple.

Els ajuntaments de més de 5000 habitants han de tenir una 'Junta de Govern' i els de menys també poden constituir-la si així ho acorda el Ple.

• La Junta de Govern: està formada per l'alcalde i els tinents d'alcalde i les seves funcions són les que els delega el Ple i l'alcalde. El nombre màxim de membres de la Junta de Govern és un terç dels regidors. Els altres regidors amb delegacions de govern que no són membres de la Junta poden ser convidats per l'alcalde, però hi assisteixen amb veu però sense vot.