Acte comunicatiu, contextos i funcions del llenguatge

A. L’acte comunicatiu

I. Definició

L’acte comunicatiu és el procés en el qual un emissor transmet un missatge a un receptor per mitjà d’un codi compartit. Aquest missatge es vehicula a través d’un canal o suport físic i, el més habitual, és que s’hi remet a una realitat no lingüística: el referent.

Elements del model: context, referent, emissor, missatge, receptor, codi, canal.

Realimentació o feedback

Realimentació o feedback: intercanvi d’interacció entre l’emissor i el receptor.

II. La intenció comunicativa

La intenció comunicativa: perquè hi hagi comunicació cal interpretar adequadament el que l’emissor vol dir.

III. Sorolls o interferències

Sorolls o interferències: són les alteracions en el missatge transmès. L’emissor prevé aquests sorolls fent ús de la redundància.

IV. El referent extralingüístic

Referent extralingüístic: l’emissor i el receptor han de compartir un coneixement sobre allò de què parlen: el referent.

V. La forma del missatge

La forma del missatge: l’emissor adequa la forma del missatge per tal de facilitar-ne la interpretació al receptor.

VI. Domini del codi

Domini del codi: tant l’emissor com el receptor han de compartir un mateix codi per entendre’s.

VII. Factor individual

Factor individual: comprensió personal del missatge segons el nivell del lèxic i la continuïtat d’ús de paraules tècniques o específiques.

VIII. Factor temporal

Factor temporal: variació de la llengua segons el pas del temps i les diferents èpoques.

IX. Factor espacial

Factor espacial: expressions característiques de qualsevol lloc geogràfic on s’empra el mateix codi.

B. Contextos comunicatius

I. Definició

Context: conjunt de circumstàncies que comparteixen el moment de l’acte comunicatiu lingüístic.

II. Context discursiu o lingüístic

Context discursiu o lingüístic: és tot allò que s’ha dit abans o després d’una paraula o d’un enunciat.

III. Context situacional o referencial

Context situacional o referencial: es refereix a les circumstàncies espacials i temporals en què es fa l’acte comunicatiu.

C. Funcions del llenguatge

I. Definició

Definició: el llenguatge verbal té la funció de comunicar. Parlem de les funcions del llenguatge per referir-nos a les diverses finalitats amb què l’usa l’emissor.

II. Funció expressiva o emotiva

Funció expressiva o emotiva: la seva finalitat és expressar emocions, sentiments, estats d’ànim, desitjos i opinions de l’emissor.

III. Funció referencial, informativa o representativa

Funció referencial, informativa o representativa: s’encarrega de transmetre informació objectiva sobre el referent.

IV. Funció apel·lativa o conativa

Funció apel·lativa o conativa: és un toc d’atenció al receptor per variar la seva conducta.

V. Funció poètica, estilística o estètica

Funció poètica, estilística o estètica: amb aquesta s’atorga una qualitat artística al missatge que es transmet.

VI. Funció fàtica o de contacte

Funció fàtica o de contacte: es produeixen emissions de missatges que s’empren per establir, restablir, prolongar o interrompre la comunicació entre els interlocutors dins del mateix canal.

VII. Funció metalingüística

Funció metalingüística: aquí el llenguatge és el tema del missatge (codi lingüístic).

D. El signe lingüístic

I. Definició

Definició: el codi verbal està constituït per signes lingüístics. El signe lingüístic és l’associació d’una grafia i una imatge acústica (significant) amb un concepte o imatge mental (significat) per designar un element de la realitat (referent).

II. Característiques del signe lingüístic

Arbitrarietat: el nexe d’unió entre el significat i el significant és arbitrari; és a dir, no hi ha cap motiu perquè la idea estigui lligada amb la seqüència gràfica o sonora.

Linealitat del significant: el significant acústic i gràfic existeix dins de la dimensió temporal. Els elements, els sons i les grafies es manifesten un rere l’altre dins d’una successió fixa, de manera que no poden pronunciar-se ni escriure’s dos al mateix temps. La seqüència en el temps és visible en la representació escrita del significant, ja que disposem els signes gràfics corresponents seguint una progressió espacial lineal que, en la nostra cultura, va d’esquerra a dreta i de dalt a baix.

Immutabilitat i mutabilitat: el signe lingüístic és immutable des del punt de vista sincrònic i mutable des d’una perspectiva diacrònica. Això vol dir que, amb el pas del temps, és possible que alguns signes lingüístics modifiquin la relació que hi ha entre els dos elements.

Tot signe lingüístic està format per:

• Significant: forma escrita o parlada d’una paraula, és a dir, un conjunt de grafies o sons.
• Significat: definició o imatge mental de la paraula, és a dir, un concepte compartit pels parlants d’una llengua.

La relació entre el significat i el significant és arbitrària: entre la forma i la idea no hi ha cap semblança.

Els díctics

Els díctics són les paraules que presenten les següents característiques:

• El seu significat depèn del context.
• Necessiten que s'indiqui d'alguna manera a què es refereixen: oralment (indicant o mirant el que es parla) o per escrit (remeten a alguna cosa ja esmentada o per esmentar).

Exemple: Vegem la següent frase fora de context: Ella viu prop de mi. (En estar fora de context no podem saber a qui es refereix «ella» ni «mi», per això són díctics).

• Díctics de persona: pronominals, possessius i demostratius de primera i segona persona, singular o plural.
• Díctics de temps: adverbis de temps com ahir, avui, demà, demà passat, etc.
• Díctics d’espai o lloc: adverbis de lloc com allí, aquí, allà, més a prop, etc.

Denotació, connotació i ironia

Denotació: és allò que literalment ens mostra una imatge; és allò que rebem immediatament. La denotació està conformada per tots els elements observables: des de la més petita unitat d’anàlisi com és el punt o la línia, fins als objectes de diferent volum i material que s’hi troben.

Connotació: no ens és mostrada; no és observable directament ni tampoc és igual per a tots els receptors. La connotació està estretament lligada a un nivell subjectiu de lectura.

Ironia: consisteix a expressar una intenció amb una expressió de significat absolutament contrari per crear un efecte de retret o burla.

Fonètica: els sons catalans

Els sons catalans poden ser vocàlics i consonàntics.

Vocàlics: poden ser tònics o àtons.

• Tònics: [a] [ɛ] [e] [i] [o] [ɔ] [u]
• Àtons: [ə] [i] [u]

Consonàntics (segons el mode d’articulació):

• Oclusius: sords [p] [t] [k] / sonors [b] [d] [g]
• Fricatius: sords [f] [s] [ʃ] / sonors [v] [z] [ʒ] [β] [δ] [ɣ]
• Africats: sords [ts] [tʃ] / sonors [dz] [dʒ]
• Laterals: només sonors [l] [ʎ]
• Vibrants: només sonors [ɾ] [r]
• Nasals: només sonors [m] [ɱ] [n] [ɲ] [ɳ]

Emmudiment

Emmudiment: elidir (suprimir fonèticament) un fonema.

• -[r] a final d'infinitius i derivats: parlar
• -[t] i [d] darrere [n] i [l]: malalt
• -[p] i [b] darrere [m]: camp
• -[s] davant [s], [ʃ], [ʒ]: els joves
• -[s] en «aquest» seguit de consonant, pausa o com a pronom: aquest canta
• -[s] sempre en «aquests»: aquests nois
• -[r] en el mot «arbre» i algunes formes de «prendre» i derivats: comprendré

Sensibilització

Sensibilització: procés pel qual una consonant sorda esdevé sonora.

• Infinitius i gerundis: portar-la, sentint-la
• La t de -NT seguida de vocal: vint-i-set
• La s d'«aquest» si després té nom, adjectiu o un altre determinant començat per vocal: aquest home, aquest últim noi

Ensordiment i sonorització

Ensordiment: procés pel qual una consonant sonora esdevé sorda quan s'escau en posició final o per influència d'una consonant veïna.

Sonorització: procés pel qual una consonant sorda esdevé sonora.

• Les consonants oclusives, fricatives i africades sordes esdevenen sonores davant d’una consonant sonora (ex.: bisbe → bi[z]be).
• Inversament, les oclusives, fricatives i africades sonores esdevenen sordes davant d’una consonant sorda (ex.: tub petit → tu[p] petit).
• Les fricatives i africades sordes a final de paraula esdevenen sonores quan entren en contacte amb una vocal inicial de la paraula següent (ex.: els arbres → el[z] arbres).

Anàfora, catàfora i deixis

Anàfora: paraula o paraules que assumeixen el significat d'una part del discurs (text) que ja s'ha esmentat abans. Ex.: «On està la Luisa? La vaig veure en el saló.» («La» assumeix el significat de Luisa.)

Catàfora: paraula o paraules que serveixen per anticipar part del discurs (text) que encara no s'ha enunciat o esmentat. Ex.: «L'energia produïda pels aliments ha d'assegurar quatre funcions vitals: el metabolisme basal, el treball muscular, el manteniment de la temperatura corporal i el creixement.» («Quatre funcions vitals» preanuncia el que ve després).

Deixis: assenyalament que es realitza mitjançant certs elements lingüístics que mostren o indiquen una persona, un lloc o un temps; també pot referir-se a altres elements del discurs o presents sols en la memòria. Ex.: «Vaig cridar en Joan i la Maria, però només aquesta va contestar.» («Aquesta» exerceix la deixis).