L'Acròpolis d'Atenes i la Tragèdia Grega: Art, Història i Mite

L'Acròpolis d'Atenes: Símbol de Grandesa

L'acròpolis era la part alta de les ciutats gregues, situada en un turó, que tenia un valor defensiu en cas d'atac i centre religiós en temps de pau. L'acròpolis d'Atenes va ser destruïda pels perses el 480 aC i Pèricles va impulsar-ne la reconstrucció amb la intenció que fos el símbol de la grandesa d'Atenes en el seu moment de màxim esplendor. Les obres, dirigides per Fídias, van allargar-se durant la resta del segle V aC, fins després de la mort de Pèricles i Fídias. El recinte estava tancat per una muralla, amb un sol accés monumental, els Propileus, que feien de porta i vestíbul. Al mig de tot el conjunt hi havia l'Atena Pròmac, o 'Atena defensora', una estàtua de bronze del mateix Fídias amb una alçada de més de deu metres. Quedava fora de la muralla un petit temple d'ordre jònic dedicat a Atena Nicè, o 'Atena victòria'. Els dos temples principals de l'Acròpolis del segle V aC són el Partenó i l'Erectèon.

El Partenó: Temple de la Deessa Atena

El Partenó és el temple més gran del conjunt. El nom és degut que era consagrat a Atena Partenos, 'Atena verge', tal com de vegades s'invocava Atena perquè sempre va rebutjar el matrimoni i qualsevol unió sexual. La seva estructura és la típica d'un temple grec, només que molt monumental. El naos, la cambra sagrada, és l'estança reservada a la divinitat, representada per la seva estàtua. El Partenó està dividit en tres naus per dues files de columnes i estava presidit per una enorme estàtua d'Atena Partenos, feta de marfil i or. Al davant hi havia un vestíbul, prònaos, i al darrera, separat per una paret del naos i obert a la façana posterior, l'opistòdomos, que guardava el tresor de la deessa i el de l'Estat. Tot al voltant del temple hi ha uns esglaons per pujar a la plataforma on està situat (estilòbat) i una renglera de columnes. El material de construcció és el marbre, que no es va deixar nu, sinó que, com tots els temples grecs, es pintava de colors variats i llampants.

Ordres Arquitectònics i Iconografia del Partenó

A l'Acròpolis es combinen els dos ordres arquitectònics grecs (sistemes decoratius utilitzats per a les columnes i les bigues que sostenien el sostre) que aleshores existien: el dòric i el jònic. Molta de la iconografia del Partenó (els relleus que es troben als frisos i als frontons) està relacionada amb Atena.

Relleus i Escultures del Partenó

Dels frontons no s'han conservat més que algunes figures, però es pot intentar reconstruir-los.

• El frontó davanter representava la disputa d'Atena i Posidó.
• El frontó de la façana posterior representava el naixement d'Atena.

Els relleus dels frisos s'han conservat més bé. El Partenó tenia dos frisos diferents: un fris dòric a l'exterior que alternava tríglifs de decoració geomètrica amb mètopes figuratives, i un fris jònic a l'interior, continu i figuratiu.

• El fris exterior representava, entre altres temes, la lluita dels centaures amb els lapites, un poble de Grècia. Un dels lapites, Pirítous, va convidar els centaures al seu casament. Però, com que no estaven acostumats a beure vi, es van embriagar, fins a l'extrem que un d'ells va intentar violar la núvia. Això va provocar una forta baralla en la qual van morir molts d'un i altre bàndol. A la fi els lapites van vèncer i van expulsar els centaures de les seves terres. Els centaures eren uns éssers fantàstics, prototipus de salvatges no civilitzats.
• El fris interior té un tema més lligat a la ciutat i a la seva patrona: la processó de les Grans Panatenees. Un cop cada quatre anys, el dia de l'aniversari d'Atena se celebrava de manera extraordinària: una processó es dirigia cap a l'Acròpolis per vestir l'estàtua que la deessa tenia a l'Erectèon amb un pèplum que quatre noies aristòcrates havien brodat per a la deessa.

L'Origen del Teatre Grec: Tragèdia i Comèdia

Els grecs sabien que el teatre era més aviat un ritu religiós per a Dionís que no pas un espectacle. Eren una ocasió per connectar amb la deïtat. El teatre es va originar a partir de les festes populars dedicades a Dionís.

A l'antiga Grècia, durant les processons dedicades a Dionís, els cors recitaven ditirambes (διθύραμβος), cants lírics d’origen religiós. A l’Àtica, aquests cants van evolucionar fins a convertir-se en una forma primitiva de tragèdia, ja que es van introduir parts recitades entre les parts cantades i es van eliminar els elements còmics. A més, els temes van incloure altres personatges de la mitologia grega.

El tirà Pisístrat, dins la seva política populista, va donar oficialitat a aquests cants corals espontanis i va impulsar el gènere tràgic. L’any 534 aC, va instaurar concursos literaris durant les festes Lenees, celebrades a finals de gener per commemorar la premsa del vi.

Festivals Teatrals a Atenes: Les Grans Dionísies

A Atenes, les Grans Dionísies foren els festivals més importants a partir del segle VI aC. Les Grans Dionísies d'Atenes duraven sis dies. Després de la presentació dels poetes i artistes es portava en una processó l'estàtua de Dionís des del seu temple al centre del recinte sagrat del teatre. Els dos dies següents es dedicaven a un concurs de ditirambes. I al final, durant tres dies se celebraven les representacions teatrals: al matí, tres tragèdies i un drama satíric, és a dir, una tetralogia; a la tarda, una comèdia. En acabar, es proclamava el poeta vencedor entre els tres admesos a concurs. Durant un cert temps, les comèdies, el primer concurs de les quals tingué lloc el 486 aC, es representaven durant les Lenees i les tragèdies durant les Grans Dionísies. Tanmateix, en temps de Pèricles, els gèneres van ser reintroduïts a les dues festes.

L'Erectèon: Un Temple de Cultes Múltiples

L'Erectèon, al contrari que el Partenó, presenta una forma inusual en els temples grecs, ja que integra en un mateix edifici múltiples cultes lligats amb l'origen de la ciutat. Es compon de dos espais bàsics sense comunicació entre si, als quals s'entra per sengles pòrtics de columnes jòniques. Per una banda té un prònaos dedicat a Atena Poliàs, 'Atena protectora de la ciutat'. L'altra part del temple és formada per diverses cambres i té, a l'extrem oposat de l'entrada, un altre pòrtic sostingut per sis pilastres anomenades Cariàtides. Aquestes pilastres són molt famoses per la seva forma. Al costat del Pòrtic de les Cariàtides hi havia la suposada tomba de Cècrops, el mític primer rei d'Atenes.

El nom del temple prové d'un dels herois a qui s'hi retia culte, Erecteu. L'avi d'Erecteu, Erictoni, va néixer de la Terra quan el semen d'Hefest va caure mentre aquest déu intentava violar Atena. Erictoni va ser el successor del rei Cècrops. Quan el fill d'Erictoni, Pandíon, morí, el seu poder fou repartit entre els seus dos fills, Erecteu i Butes, de manera que Erecteu esdevingué el quart rei d'Atenes, i el seu germà, sacerdot d'Atena i Posidó. Un viatger del segle II dC, Pausànias, que va escriure una guia turística de Grècia, esmenta els diferents cultes als quals estava dedicat aquest segon espai de l'Erectèon.

La Tragèdia Grega: Mite, Societat i Concursos

Gairebé tots els temes de la tragèdia estan inspirats en el mite. Els temes de la tragèdia i els de l'èpica són els mateixos, però la tragèdia era representada en lloc de recitada, a més de ser més breu. La tragèdia, nascuda al segle VI aC, es va desenvolupar plenament a l'Atenes democràtica del segle V aC, on la societat d'homes lliures participava activament en el govern. El teatre es convertia així en una expressió de la vida col·lectiva, reflectida en la relació entre l'heroi i el cor, que representaven l’individu i la comunitat. La decadència de la tragèdia es va produir amb la crisi de la polis per raons econòmiques i polítiques. Els grecs, amb el seu esperit competitiu, van organitzar concursos teatrals en què deu jutges, escollits per sorteig entre les tribus de l’Àtica, seleccionaven les obres a representar i premiaven els seus autors. Cada concurs incloïa tres autors tràgics, que presentaven, un per dia, una tetralogia composta per tres tragèdies i un drama satíric de temàtica mítica amb un to més lleuger.

Èsquil: El Pare de la Tragèdia

Èsquil va néixer a Eleusis, un barri extrem d'Atenes, l'any 525 aC. L'any 499 aC ja va compondre tragèdies per a un concurs. Va obtenir un primer premi per primera vegada l'any 484 aC i el tornà a guanyar dotze vegades més.

Tècnica Teatral d'Èsquil

Èsquil fa (no sabem si és innovació seva o no) la distribució de la matèria del mite heroic en tres parts, a partir de les quals escriu tres tragèdies que tracten els tres moments claus que l'autor ha assenyalat en la seva composició. L'obra acaba amb un drama satíric, una peça amb rivets grotescos destinada a descarregar l'ambient de la terrible tensió anterior.

Obres Destacades d'Èsquil

Va escriure al voltant de vuitanta obres –agrupades en tetralogies (tres tragèdies i un drama satíric)– de les quals resten set. Els Perses, segona peça de la tetralogia formada per Fineu, els Perses, Glauc i Prometeu, descriu l'efecte que la derrota de Salamina produeix a la cort persa. Els Set contra Tebes, tercera peça de la tetralogia formada per Laios, Èdip, els Set contra Tebes i l'Esfinx, explica com va ser la lluita fratricida de Polinices i Etèocles, lluita en la qual moren tots dos conduïts ineludiblement a un final horrorós. Les Suplicants, primera peça d'una trilogia titulada Les danaides, explica com cinquanta germanes nascudes a Egipte i de pare grec, Dànaos, es dirigeixen a la ciutat grega per cercar-hi refugi, fugint dels cinquanta pretendents egipcis que es volen casar amb elles. Van a Argos. Prometeu encadenat. Aquesta obra forma part d'una trilogia composta pel Prometeu portador del foc, el Prometeu encadenat i el Prometeu alliberat. Ens narra el càstig infligit per Zeus a Prometeu. L'Orestíada és l'única trilogia que perdura del teatre grec. Constava de tres obres que eren completades pel drama satíric Proteu (perdut actualment).

• Agamèmnon. Narra el retorn a Argos, des de Troia, del rei Agamèmnon, que, tot just arribar, és assassinat per la seva pròpia esposa (Clitemnestra) amb ajuda del seu amant Egist.
• Les Coèfores. Narra la venjança ordenada per Apol·lo: Orestes mata la seva mare Clitemnestra com a venjança per l'homicidi del seu pare.
• Les Eumènides. Orestes fuig i arriba, perseguit per les Fúries per l’homicidi, a Atenes. Es refugia a la muntanya d'Ares, lloc on la deessa Atena institueix el tribunal de l'Areòpag per jutjar-lo. El tribunal el jutja i l'absol.

Anàlisi del Teatre d'Èsquil: Justícia i Destí

Les tetralogies d’Èsquil presenten conflictes extrems on dos punts de vista oposats arriben a situacions límit de desesperació, però finalment troben una justificació superior en l’àmbit diví. La Justícia ocupa un paper central en la seva obra. Èsquil la retorna al pla diví: ningú, ni homes ni déus, pot violar-la sense conseqüències greus. Un exemple clar és Prometeu encadenat, on fins i tot Zeus ha d’afrontar les seves pròpies limitacions. Un altre cas tràgic és el dilema d’Orestes, obligat a escollir entre matar la seva mare per venjar el pare o desobeir l’ordre divina i viure en la vergonya. Aquest conflicte demostra que l’home està sotmès a la voluntat dels déus, fins i tot en les circumstàncies més horribles. No seguir el destí és un error religiós, encara pitjor que la tragèdia viscuda. Segons Goethe, la tragèdia d’Èsquil radica en una oposició irreductible, on la solució final no disminueix el patiment dels personatges. L’obra d’Èsquil, escrita en una llengua d’enorme força poètica, fusiona forma i pensament en una unitat única, transmetent amb intensitat la fragilitat de la condició humana i la seva dependència dels déus.

Sòfocles: L'Home Exemplar i el Destí Ineludible

Sòfocles, a través del teatre, dibuixa el model d’home exemplar, igual com Sòcrates ho fa amb la filosofia. Els seus herois, com Èdip, Antígona, Filoctetes i Electra, són innocents i exemplifiquen la grandesa humana davant l’adversitat. A diferència d’Èsquil, Sòfocles no es pregunta si la desgràcia ve d’un pecat comès, sinó que presenta protagonistes que, tot i ser justos, es veuen atrapats en un destí ineludible. L’element religiós és central en el seu teatre. Antígona defensa la seva voluntat amb una motivació ètica i religiosa. A Àiax, Atena ridiculitza l’heroi per mostrar el poder absolut dels déus sobre els humans. A més, excepte a Èdip a Colonos, les seves tragèdies no ofereixen cap esperança de final feliç: el conflicte tràgic no es resol i culmina en desenllaços amargs. Tot i això, a Antígona, el cor afirma que l’home i la ciutat només poden prosperar si honoren els déus.

Obres Destacades de Sòfocles

Sòfocles va néixer l'any 497 aC en el si d'una rica família atenesa, al districte de Colonos. Sòfocles va tenir una educació literària i fins i tot musical ben acurades. Escrigué cent trenta tragèdies, de les quals han arribat set: Àiax. Després de la mort d'Aquil·les, les seves armes corresponen al guerrer més valent: Àiax. No obstant això, Ulisses aconsegueix que li siguin adjudicades a ell; Àiax se'n vol venjar tot fent una gran mortaldat al campament aqueu. La deessa Atena, però, l'obceca, i l'heroi escomet un ramat de marrans. Quan retorna a l'estat de lucidesa, humiliat, se suïcida. Antígona. Després de la mort dels germans Polinices i Etèocles, el rei Creont ordena que Etèocles sigui enterrat amb tots els honors mentre que Polinices, com a traïdor a la ciutat, resti insepult. Antígona, la seva germana, l'enterra perquè "cal obeir els déus abans que un mortal", però paga la seva pietat fraternal amb la pròpia vida: és enterrada viva i aquest fet reporta danys irreparables a Creont, que s'adona del seu error massa tard. Les dones de Traquis. La tragèdia de Deianira gira al voltant de la gelosia i la tragèdia del destí. Quan s'assabenta que el seu marit, Hèracles, torna del combat amb l'esclava Íole, decideix recuperar el seu amor enviant-li un vestit impregnat amb una substància que, segons el centaure Nesos, li retornaria l'afecte d'Hèracles si mai el perdia. Tanmateix, la túnica resulta ser un verí mortal que abrasa i ofega Hèracles sense matar-lo immediatament. En veure el que ha provocat, el seu fill, Hilos, maleeix la seva mare, i Deianira, desesperada, se suïcida. La tragèdia culmina amb Hèracles dirigint-se, per pròpia voluntat, al mont Eta per trobar-hi la mort. Èdip rei. Èdip és recollit per Pòlib i Mèrope, els reis de Corint, dels quals es creu fill. Quan ja és un adolescent, es baralla en un camí amb un desconegut –el seu propi pare, Laios– i el mata. Quan arriba a Tebes, allibera la ciutat de l'Esfinx en desxifrar l'enigma que la bèstia plantejava, i es casa amb la seva mare sense saber-ho. La mort de Laios, no venjada, causa una esterilitat general per tot el país. Èdip en vol esbrinar la causa, i en saber-ho, la mare i muller d'Èdip, se suïcida, i Èdip es buida els ulls. Electra. Presenta el mateix tema que les Coèfores d'Èsquil, però Sòfocles li atribueix un tractament diferent: l'heroïna, germana d'Orestes, hi té el paper principal. Filoctetes. Narra la història d’un heroi abandonat pels aqueus a l’illa de Lemnos a causa dels seus crits de dolor per una ferida infectada. Té en possessió l’arc d'Hèracles, imprescindible per conquerir Troia segons un oracle. Ulisses i Neoptòlem intenten prendre-li l’arc; Ulisses amb enganys i Neoptòlem, tot i dubtar, inicialment l’ajuda. Però, mogut per la seva noblesa, finalment confessa la veritat a Filoctetes, que s’indigna i es nega a ajudar els aqueus. Només quan Hèracles se li apareix i li ordena marxar, accedeix a unir-se a la guerra. Èdip a Colonos. Mostra la redempció d’Èdip, que arriba errant a un bosquet sagrat prop d’Atenes amb les seves filles. Un oracle li havia predit que trobaria la seva salvació en aquell lloc. Tot i que els habitants el volen expulsar, el rei Teseu l’acull i li ofereix protecció. Quan s’acosta la seva fi, Èdip desapareix misteriosament, i un missatger revela que ha estat transfigurat en un ésser de llum. El drama conclou amb Teseu garantint ajuda a les seves filles.

Eurípides: El Realisme i la Crítica Religiosa

Eurípides presenta els humans tal com són, en contrast amb Sòfocles, que mostra com haurien de ser. El seu teatre destaca pel sofriment humà més que pel conflicte, amb personatges profundament afectats per passions i traïcions, com Fedra i Medea. A diferència dels altres tràgics, la seva visió de la religió és més crítica i fosca, qüestionant els déus si actuen immoralment. A Les Bacants, la seva última gran obra, explora el xoc entre la raó i la divinitat, reflectint les tensions d’una època de canvis espirituals.

Obres Destacades d'Eurípides

Eurípides va néixer a Atenes cap al 485 aC. Era fill de família humil. Contràriament a allò que veiem en Èsquil, que combat per la pàtria, i en Sòfocles, que la serveix cívicament, Eurípides no té cap relació especial amb la seva polis. En unes quantes obres seves els personatges exterioritzen unes conviccions polítiques que deuen ser les de l'autor. Es conserven divuit obres d'Eurípides, però no se sap ni tan sols quantes en va compondre. Alcestis. L'esposa que es presta a morir en lloc del marit, en aquest cas Admet. Tot just morta, arriba al palau Hèracles, que s'embriaga sense saber què ha passat. Després, quan ja és conscient de tot, baixa a l'Hades i recupera per a Admet l'esposa, que retorna amb ell a la terra. Medea. Jàson i Medea s'enamoren. Medea fuig a Corint amb els grecs, però Jàson s'enamora d'una altra dona jove i bella. Medea, molt irritada, fa veure que s'alegra de la notícia i envia un vestit encantat d'efectes mortífers a la núvia. Quan el regal ha fet ja els seus efectes, Medea mata els propis fills per ferir Jàson en allò que més estima. Després, Medea escapa en un carruatge alat. Hipòlit. Fedra, esposa de Teseu, s'enamora perdudament del fill del seu marit, Hipòlit, que va tenir en el seu primer matrimoni. Aquest amor impossible la fa emmalaltir i es vol deixar morir. Confia el seu secret a la dida, que el fa entreveure a Hipòlit. El noi la rebutja indignat. Fedra, amb la por que Hipòlit la delati al seu marit, té un doble motiu per decidir morir. Es penja amb una tauleta a la mà on ha escrit que Hipòlit la pretenia seduir. Teseu s'enfurisma amb el fill i el desterra. Hèracles embogit. És la tragèdia del semidéu que de primer salva la seva muller i els fills d'una mort segura, però que després, embogit per les males arts d'Hera, que ordena a la Bogeria (personificada) que embogeixi Hèracles, els mata. Quan recobra la lucidesa Hèracles increpa durament Zeus per haver-ho permès, i així acaba l'obra. Helena. Helena, en ser raptada del palau de Menelau, és, alhora, raptada per Hera, que la trasllada a Egipte; allò que Paris s'enduu no és altra cosa que un ídol fet de núvols. A Egipte la veritable Helena és festejada per Teoclimen, rei del país. Arriba Menelau, nàufrag de Troia, sense saber que la seva esposa és allà. Després del reconeixement de tots dos esposos, amb el consentiment de Teònoe, germana de Teoclimen, enganyen aquest i aconsegueixen escapar.

Els Temples Grecs: Arquitectura i Funció

El temple era l’habitatge del déu: tenia principalment la funció de guardar les estàtues dels déus i d’altres béns pertanyents al santuari. Per tant el normal era que els fidels no hi entressin, ja que els ritus se celebraven el més sovint a l’exterior del temple, entorn de l’altar, amb excepcions com el temple d’Apol·lo a Delfos.

Des del punt de vista arquitectònic l’edifici del temple grec apareix al segle VIII aC com a resultat d’una llarga evolució des del mègaron micènic. Primer eren construïts amb toves i una columnata de fusta, i fins a la fi del segle VII aC no es comencen a construir en pedra. La major part dels temples grecs són de planta rectangular. Les seves parts solen ser:

• naos o cel·la: la cambra interior on es troba l’estàtua del déu
• prónaos: vestíbul que sol precedir el naos
• opistódomos: cambra posterior al naos
• áditon: una segona cambra que en alguns temples es troba connectada al naos
• basament: el temple reposa damunt una plataforma amb tres graons, el nivell superior del qual s’anomena estilòbat.
• peristil: columnata exterior, a tot el voltant: temple perípter o només a la façana: temple pròstil, quan l’ocupen de banda a banda, o temple in antis quan queden entre dues parets).

Tipologies i Elements Decoratius dels Temples

Segons el nombre de columnes a la part frontal, els temples són tetràstils (quatre columnes), hexàstils (sis), octàstils (vuit)... Les columnes són d’ordre dòric o jònic, mentre que l’ordre corinti n’és una derivació posterior.

• frontó: espai triangular determinat en els costats menors pel doble vessant de la teulada
• entaulament: la part de les façanes entre les teulades o frontons d’una banda i les columnes de l’altra. Està compost per l’arquitrau, el fris i la cornisa.

El fris pot ser continu en l’estil jònic o alternant mètopes i tríglifs en el dòric. Els frontons i els frisos són esculpits amb relleus que representen escenes mitològiques, sovint relacionades amb el déu al qual es consagra el temple. Fora d’aquesta estructura generalitzada, alguns temples com el Filipèon d’Olímpia tenien forma de tholos, és a dir d’edifici circular. Malgrat que avui dia en veiem unes restes d’una pedra immaculada, els temples eren pintats amb colors vius.

Valoració Global de la Tragèdia Grega

Sòfocles i Eurípides, tot i ser contemporanis, tenen una gran diferència en la seva visió del teatre. Eurípides situa les seves obres en la vida quotidiana, amb moments tant feliços com tràgics, mentre que Èsquil i Sòfocles connecten més amb temes suprahumans, com la llei moral i la convivència cívica. Tots tres autors descriuen amb profunditat la vida humana, però Eurípides ho fa des d'una perspectiva més realista. Segons Aristòtil, la tragèdia té una funció catàrtica, purificant els espectadors a través del sofriment, i aporta una lliçó moral que és tan rellevant avui com en l'Antiga Grècia.