Acció Socioeducativa i Parentalitat Positiva en Risc Psicosocial

Context de l'Acció Socioeducativa i Serveis Socials

L’acció socioeducativa amb infants i famílies en risc psicosocial es desenvolupa en el context dels Serveis Socials i el marc legislatiu vigent.

En el treball amb famílies, el perfil més comú és el de famílies que posen els seus fills en risc per manca de competències parentals adequades. Hi ha factors i indicadors que fan que els pares posin en perill el desenvolupament integral dels menors. El context actual per a intervenir amb famílies en aquesta situació són els Serveis Socials de Base (SSB).

Detecció i Derivació des dels Serveis Socials d'Atenció Primària (SSAP)

Quan es detecta un cas de desprotecció, la primera acció és adreçar-se als Serveis Socials d’Atenció Primària (SSAP), l'equip que realitza la primera avaluació:

• Si valoren que es tracta d’una situació de risc alt, deriven el cas als Equips d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (EAIA).
• Si quan fan el diagnòstic valoren que és de risc baix o mig, els propis EBASP (Equips Bàsics d'Atenció Social Primària) fan preservació familiar per a modificar la situació de risc i en fan un seguiment.

Els SSAP han de ser accessibles a tots els ciutadans, ja que són l’accés primari a la xarxa de Serveis Socials. Aquests serveis estan formats per la figura de l’educador social i del treballador social. Una funció que tenen els SSAP per llei és la funció d’intervenció amb famílies en situació de risc.

Modalitats d'Intervenció Socioeducativa amb Famílies

Als SSAP, l’educador social fa intervencions en els quatre nivells (individual, familiar, grupal i comunitari). Quan parlem d’intervenció amb infants i famílies en situació de risc psicosocial, l’acció socioeducativa s’acostuma a fer en les següents modalitats:

1. Individual: S’elabora un pla de treball conjunt. Les estratègies més adequades per a treballar amb menors i famílies amb risc psicosocial són l’entrevista i la visita a domicili. Actualment, l’educador social també hi participa per valorar determinats objectius educatius. La forma individual implica treballar amb tot el context del menor, tot i que moltes vegades la intervenció es fa en el nucli familiar. No sempre cal fer intervenció amb la família; per exemple, una família amb pocs recursos econòmics pot portar els fills a un centre obert, evitant una intervenció tan global.
2. Familiar: Quan es detecta que el risc és mig o alt, l’EBASP fa un pla de treball familiar que aborda diferents àmbits. Es fixa un pla de treball conjunt amb objectius i el compromís de la família. Els SSAP no tenen la potestat d’obligar la família a col·laborar, per això es fa des de la voluntarietat. En cas que la situació sigui més greu, es deriva a l’EAIA, i aquest equip sí que té la potestat d’obligar a col·laborar.
3. Grupal: Consisteix a crear un grup de famílies en risc psicosocial per a fomentar, d’una banda, el suport mutu, i de l’altra, per a treballar objectius de competència parental.

Nivells de Responsabilitat en la Protecció a la Infància

A continuació s’estableix l’ordre de la responsabilitat de protegir els infants:

1. Primer nivell: Pares, mares i tutors. Les administracions han d’ajudar-los si ho necessiten.
2. Segon nivell: Els ciutadans. La llei diu que estem obligats a denunciar qualsevol situació de maltractament, negligència o abús que puguem demostrar.

Això té molt a veure amb el concepte de “pàtria potestat”. Abans es considerava que els pares eren els propietaris dels fills i decidien què fer amb ells. Actualment, qualsevol infant té uns drets, i tota la societat és responsable de protegir-los.

3. Tercer nivell: L’atenció pública i, més específicament, els serveis normalitzats. Serveis com l’escola, els Serveis Socials, els pediatres, Centres Cívics, esplais, ludoteques, la Policia, etc. Totes aquestes institucions han de denunciar aquelles situacions de desprotecció dels menors.
4. Quart nivell: Els Serveis de protecció a la infància que es troben dins de l’atenció pública (per exemple, la DGAIA a Catalunya). Quan s’estableix una mesura de protecció, se n'encarreguen els Serveis Especialitzats (EAIA, UDEMI, etc.). Fins a aquest nivell, qui exerceix la mesura de protecció és l’Administració.
5. Cinquè nivell: Intervenció de la justícia. Això pot passar, per exemple, quan els pares no estan d’acord amb la mesura i denuncien l’Administració. Els fiscals coneixen la situació, la valoren i proposen al jutge.
6. Sisè nivell: Els Jutges. Aquests poden suspendre la Pàtria Potestat, establir les visites, ratificar o proposar tuteles i regular les mesures de protecció (adopcions).

Amb la nova llei, s’ha regulat i reconegut la infància, i s’ha reconegut que els ciutadans també hem de protegir els menors.

La Parentalitat Positiva: Definició i Objectius

La finalitat de l’acció socioeducativa amb famílies en risc psicosocial és fomentar la parentalitat positiva.

Definició: És el comportament dels pares que es fonamenta en l’interès superior del menor (dels seus fills) de tal forma que els cuida, desenvolupa les seves capacitats, els hi dona afecte i hi ha reconeixement per afavorir el seu desenvolupament integral.

Aquesta definició reformula les responsabilitats parentals, posant en el centre els drets de la infància i la responsabilitat dels pares per donar resposta a aquests drets a través d’una relació positiva amb els seus fills. És totalment independent del tipus de família i de les funcions d’aquesta.

Principis Clau de la Parentalitat Positiva

Hi ha una sèrie de principis que la família ha de desenvolupar per a cobrir els drets de qualsevol infant:

1. Vincles afectius: Perquè l’autoestima i l’autoconcepte de qualsevol infant es desenvolupi, s’han de fomentar els lligams afectius i el clima emocional en el qual creix el menor. El nen s’ha de sentir estimat i ha de sentir la incondicionalitat d’algú que li doni seguretat i vincle afectiu. S’ha de vetllar per les necessitats afectives dels infants en funció de la seva etapa evolutiva.
2. Entorn estructurat: L’infant ha de tenir al voltant un model o una guia amb normes, rutines, límits i hàbits que li permetin anar adquirint una autonomia progressiva. Això permet que el nen passi de l’heteronomia moral a l’autonomia moral.
3. Estimulació i recolzament: Consisteix a donar suport i motivar constantment els fills.
4. Reconeixement o observació curosa: Observar allò que va aconseguint el menor.
5. Reconeixement en àmbits clau: Sobretot en l’àmbit personal i en l’escolar. Per exemple, acompanyar-lo a la biblioteca, estar pendent de la seva agenda, és a dir, saber el que està fent.
6. Participació dels fills: Consisteix a admetre que els nens i les nenes són subjectes actius que intervenen en l’establiment del marc de la seva pròpia educació. Es posa en valor que els fills poden i han de participar en les dinàmiques familiars, que poden opinar i que aquesta opinió s’ha de tenir en compte. S’educa en funció de les necessitats de cada nen.
7. Capacitació dels fills: S’ha de fomentar i treballar per a crear espais de reflexió, per a la interpretació i per a l’escolta del que prové del món exterior. S’ha d’ajudar els fills a ser persones crítiques amb els mitjans de comunicació.
8. Educar sense violència: No s’ha d’utilitzar ni el càstig físic ni l’emocional, perquè són degradants. A més, amb això es transmeten uns valors d’impunitat que el fill o filla reproduirà en un futur.

Condicionants de la Parentalitat Positiva

Hi ha factors que condicionen l'exercici de la parentalitat positiva:

1. Context psicosocial: Són les característiques i factors que envolten la família i que poden facilitar (factors de protecció) o dificultar (factors de risc) una parentalitat positiva. Quan es viu en circumstàncies de pobresa o en un barri marginal, es produeix l’anomenada “cascada de la pobresa” que recau sobre els menors. L’educador social ha d’intervenir perquè la pobresa no es transmeti de generació en generació.
2. Característiques o necessitats dels menors: Cada menor té unes determinades necessitats. Els infants amb més necessitats requereixen més atenció dels pares, i per tant, la parentalitat serà més complicada. La implicació educativa consisteix a identificar els indicadors i factors de risc, i assessorar els pares sobre els recursos dels quals disposen per cobrir aquestes necessitats.
3. Capacitats parentals: Les capacitats poden ser:
   • Positives: Acceptar el rol de pares i viure’l de forma positiva, coneixement de les necessitats dels fills, la capacitat d’observació (detectar el que li passa al seu fill).
   • Negatives: Poca acceptació de les característiques dels fills, fixar expectatives poc realistes en els fills, ser molt rígids.

Programes d'Educació Familiar i Competències Parentals

Els programes d’educació familiar tenen per objectiu fomentar la parentalitat positiva. Amb la idea de parentalitat positiva i el seu foment, s’estableix un gran ventall d’ajuts, recursos i suports de la xarxa primària i de la secundària (formal i no-formal) per a donar suport a les necessitats de les famílies. Aquests programes s’enfoquen a fomentar les competències parentals necessàries per a poder respondre correctament a les necessitats dels fills, sobretot en les tasques educatives.

Cinc Objectius Clau dels Programes d'Educació Familiar

Una intervenció que utilitza tècniques i dinàmiques de grup per aconseguir aquests objectius es centra en els següents punts (redactats cap als professionals):

1. Fomentar el canvi de concepcions: Fomentar en els pares el canvi de les seves concepcions sobre el desenvolupament i l’educació que recolzen les seves actuacions en la vida diària. Això es relaciona amb el coneixement del desenvolupament dels infants. Per ser competent en l’exercici de la parentalitat positiva, s’han de conèixer bé quines necessitats tenen els menors en cada etapa evolutiva.
2. Promoure un ampli repertori de pautes educatives: Promoure un ampli repertori de pautes educatives adequades que vagin reemplaçant les inadequades. Es pretén l’adquisició de noves pràctiques educatives familiars, és a dir, la transmissió educativa que fan els pares als fills sobre normes, valors i límits. Amb això es dona un ventall d’estratègies perquè en cada moment escullin la pràctica educativa més adequada. S’han de transmetre continguts que han de cobrir tres àrees:
   • Normes, límits i rutines de la vida domèstica per a crear un entorn estructurat.
   • Hàbits de cura personal (sobretot en CRAEs).
   • Educació en valors pro-socials (per exemple: la no-discriminació, el respecte al medi ambient, no dir mentides).
3. Millorar i reforçar la percepció del rol parental: Millorar i reforçar la pròpia imatge que tenen els pares del seu rol i la satisfacció d’aquest. Han de viure’l positivament. Això es pot treballar molt bé amb les dinàmiques de grup, ja que l’assistència per si mateixa ja incrementa la percepció positiva del rol.
4. Fomentar el funcionament autònom i responsable: Fomentar el funcionament autònom i responsable en l’afrontament de la vida familiar i de les seves relacions amb l’entorn. L’objectiu és que les famílies trenquin amb la dependència cap al professional.
5. Millorar el recolzament social i l’ús dels recursos: Millorar el recolzament social i l’ús dels recursos municipals, referent a les xarxes socials primàries i secundàries, formals i no-formals.

Tipologies de Programes d'Educació Familiar

Els tipus de programes d’educació familiar són diversos, però es poden diferenciar en tres tipus principals:

1. D’ajuda i recolzament: S’adrecen a pares i mares que no tenen una dificultat específica. El programa no és per a cobrir una àrea deficitària, sinó per a no deixar sola la família en la tasca educativa.
2. Preservació familiar: S’adrecen a famílies amb situacions on el menor es troba en risc, per tal d'evitar la separació familiar.
3. Reunificació familiar: Destinats a aconseguir que els pares i mares tinguin les capacitats parentals suficients per a recuperar els seus fills.

Els continguts d’aquests programes estan relacionats amb les competències dels pares per a relacionar-se amb els fills.