Acció Geològica de l'Aigua i Ambients Sedimentaris

Acció Geològica de les Aigües Subterrànies

L’acció geològica de les aigües subterrànies està condicionada per l’existència de roques calcàries o evaporítiques, ja que només sobre aquest tipus de roques poden produir efectes de modelatge del paisatge.

Les roques solubles s’erosionen per la dissolució produïda per l’aigua, tant a l’exterior com a l’interior de la roca, on s’obren nombroses cavitats que es van formant en dissoldre’s la roca per l’acció de les aigües que s’infiltren des de la superfície. El paisatge i les formes erosives resultants s’anomenen carsts.

Les roques calcàries són compactes, però presenten esquerdes i fissures per les quals pot penetrar l’aigua. Aquestes esquerdes es van eixamplant progressivament, de manera que la quantitat d’aigua que s’infiltra va augmentant a mesura que les esquerdes es van fent més grosses, fins que arriba un moment en què l’escolament superficial és nul perquè tota l’aigua s’ha infiltrat cap a l’interior de les roques. Això fa que les regions càrstiques siguin àrides i presentin valls seques, per on no circula cap curs d’aigua.

L’aigua circula per l’interior dels porus i altres discontinuïtats de la roca en forma de corrents subterranis, que poden desembocar en un riu o directament al mar.

En el balanç dissolució-precipitació hi intervenen una sèrie de factors que afavoreixen o contraresten la dissolució (temperatura, pressió, etc.), que actuen conjuntament.

Formes Exocàrstiques

Són formes causades per l’erosió (dissolució) a la superfície.

• Originen gorges de parets verticals (la capçalera d’algunes valls té forma d’amfiteatre, amb molt pendent).
• En circular sobre la superfície de les roques solubles, l’aigua forma conjunts d’estries de dissolució, anomenats rasclers.
• La resta de formes exocàrstiques són depressions en les quals s’infiltren o s’acumulen les aigües d’escolament.
• Les dolines són depressions circulars formades per dissolució o per l’enfonsament del sostre de cavernes subterrànies.
• Un pòlie és una gran plana tancada, de fons pla i parets més o menys escarpades.
• Les toves són concrecions calcàries formades per la precipitació de carbonat càlcic sobre la vegetació aquàtica en llacs i aiguamolls.

Formes Endocàrstiques

Són tots els conductes de l’interior del carst. Per sobre del nivell freàtic, on l’aigua circula verticalment fins a assolir-lo, s’acostumen a formar avencs; per sota d’aquest nivell, per on l’aigua flueix lateralment, com als aqüífers, s’acostumen a formar galeries.

En les cavitats que no estan mai submergides, la precipitació de la calcita origina unes concrecions que tenen formes diverses, com ara estalactites i estalagmites, que reben el nom genèric de travertins o calcàries travertíniques.

Acció Geològica del Mar

La línia de costa es desenvolupa a la intersecció atmosfera-hidrosfera-litosfera. Aquesta situació fa que el medi litoral tingui trets molt característics.

Els processos costaners són azonals, és a dir, estan poc influïts pel clima. Les onades són un agent universal que canalitza grans quantitats d’energia cap a la costa.

La costa és una franja d’amplitud variable. En el modelatge de les costes hi influeixen diversos factors:

• Alçada i direcció de les onades.
• Tipus i disposició de les roques.
• Intensitat de les marees i els corrents.

Formes d'Erosió

Els fiords i les ries s’originen per la inundació d’antigues valls (glacials en el cas dels fiords i fluvials en el cas de les ries).

L’energia que actua sobre les costes prové fonamentalment de les onades i les marees. Les formes d’erosió més característiques són els penya-segats i les plataformes d’abrasió.

Quan les onades incideixen sobre una costa formada per roques dures, excaven la base i utilitzen els fragments que en resulten per continuar destruint la formació rocallosa. Així es formen un penya-segat i la zona plana situada al peu d’aquest —la plataforma d’abrasió—, lleugerament inclinada cap al mar perquè les onades tenen més energia a la zona exterior de la plataforma.

Les plataformes d’abrasió són intermareals, i durant la marea baixa una bona part queda al descobert. Els fragments procedents de l’erosió, un cop triturats per l’acció de l’aigua, es poden dipositar immediatament després de la plataforma d’abrasió i formar una terrassa marina, on es dipositen els materials més grollers. Una altra part dels materials pot quedar sobre la plataforma i formar una platja.

En una costa accidentada, amb entrants i sortints, la refracció de les onades concentra l’energia en els sortints i origina corrents de deriva lateral, que transporten la sorra cap a les cales i badies.

Tot el material que intervé en els processos costaners prové del que arriba al mar transportat pels rius, glaceres i el vent. La formació d’un penya-segat està condicionada per l’estructura de les capes, la inclinació, la litologia i el grau de fracturació.

Transport i Sedimentació

El factor que regula l’existència de formes d’acumulació litoral és el balanç entre la quantitat de sediments que arriben a la costa i la capacitat dels corrents per transportar-los mar endins.

El procés de sedimentació es produeix de la manera següent:

• Els remolins generats quan trenca una onada aixequen partícules del fons que són arrossegades cap a terra. En aturar-se, l’onada diposita la càrrega sòlida a la zona de batuda.
• En retornar, arrossega novament cap al mar una part dels grans, però no tots, perquè una part de l’aigua s’infiltra a la sorra.

Mitjançant aquest mecanisme, a la zona de trencament de les onades es construeixen platges, dipòsits de sorra o graves. Els corrents de marea avancen cap a l’interior d’albuferes i estuaris, dipositant els materials segons la seva mida.

Sovint es desenvolupen barres de sorra paral·leles a la línia de costa que deixen al mig una llacuna o albufera. Aquestes barreres poden estar interrompudes per solcs (canals de marea). Les barres poden ser:

• Fletxes: si estan unides al continent.
• Tómbols: en forma de petites penínsules.
• Illes barrera: si estan aïllades.

A banda i banda de l’albufera es formen dues planes de marea. Cap a la banda de la costa, la plana de marea passa a una zona pantanosa d’aigua dolça amb molta vegetació: els aiguamolls.

Si el front de l’onada no és paral·lel a la línia de costa, s’origina la deriva de platja o riu de sorra, un mecanisme molt eficaç de transport costaner.

Evolució de les Costes

L’evolució de les costes està regida per quatre fenòmens: emersió, enfonsament, erosió i sedimentació. Els períodes erosius es manifesten per penya-segats i plataformes d’abrasió, mentre que els de sedimentació impliquen un increment de la superfície emergida. Les emersions (regressions) o immersions (transgressions) són moviments relatius del continent respecte del nivell de l’oceà.

Informació d'Estrats

• Color
• Fòssils
• Components minerals

Estructures de Superfície

• Marques de corrent: informació sobre el sentit de l’aigua en el passat.
• Esquerdes de retracció: trencament del terreny degut al temps sense pluja.
• Empremtes de pluja: marques circulars deixades per la caiguda de gotes d’aigua.
• Motlles de cristall: procés de cristal·lització de sals minerals.
• Empremtes de fòssils: fòssils atrapats en un estrat on sovint es reconeixen les espècies.
• Ripples: ondulacions superficials degudes al vent o l’aigua a poca velocitat.
• Bases erosives: quan l’estrat superior erosiona el sostre de l’inferior.

Estructures Internes

• Estratificació massiva: sense estructura interna; sedimentació ràpida.
• Laminació fina: fines làmines de característiques diferents; sedimentació lenta (llacs, aiguamolls).
• Laminació encreuada: làmines no paral·leles a l’estratificació; asimptòtiques al mur i obliqües al sostre.
• Granoclassificació: canvi gradual de mida de clasts. Pot ser normal (disminueix cap amunt) o inversa.
• Bioturbació: galeries (burrows) excavades per organismes que destrueixen la laminació.

Interpretació del Passat: Ambients Sedimentaris

Ambients Continentals

1. Fluvial: rius i zones d’inundació; predominen els sediments detrítics.
2. Al·luvial: cons de dejecció; zones molt extenses en diversos dominis.
3. Glacial: el gel és l’agent principal; dipòsits de mides molt heterogènies.
4. Desèrtic: ambients àrids on predomina el transport pel vent.
5. Palustre i Lacustre: llacs (zones fondes) i aiguamolls (poc profunds amb vegetació).

Ambients Marins

• Plataforma Proximal: la zona més propera al litoral.
• Plataforma Distal: lluny de les aportacions detrítiques continentals.
• Peu de Talús: límit de l’escorça continental.
• Fons Abissal: zones de gran profunditat.

Ambients de Transició

1. Platja: zona de batuda de les onades.
2. Deltaic: desembocadura de rius amb gran aportació de sediments.
3. Albufera: llacunes salades allargades paral·leles a la costa.