Els 3 Nivells de Representació de la Realitat: Percepció, Representació i Simbolització

Els 3 nivells de representació de la realitat

Percepció

Les sensacions recullen informació del medi a través dels sentits (sense significat). Les percepcions organitzen les sensacions i els donen significat, creant els perceptes, que corresponen a objectes. Ex: un robot, amb les mateixes capacitats perceptives que els humans, tindria les mateixes sensacions però no percebria els objectes. L’objecte el percebem:

1. De forma singular i concreta
2. Ubicat en un temps i un espai
3. De forma nítida i exacta
4. Les seves qualitats se'ns imposen (no les creem nosaltres)

Representació

La memòria ens permet conservar la informació i reproduir-la en absència de l’estímul. La imaginació ens permet reelaborar la informació emmagatzemada. El resultat és la imatge: representació mental d’un objecte. No es basa en objectes, sinó en percepcions d’objectes. L’objecte el representem:

1. De forma singular i concreta.
2. No necessàriament ubicat en un temps i un espai.
3. De forma difusa i menys definida.
4. Podem modificar les seves qualitats.

Simbolització

El pensament i el llenguatge: Reelaboren la informació de la percepció, memòria i imaginació. La representen de forma abstracta i simbòlica. El resultat és el concepte: representació mental d’un objecte tal com s’utilitza en el pensament. L’objecte el representem:

1. De forma universal: un concepte no correspon a un objecte sinó a tota una classe.
2. Sense temps i espai.
3. De forma abstracta: sense característiques concretes, sinó només les genèriques de la classe d’objectes.
4. Com a símbol: la relació del concepte amb l’objecte és convencional (basada en un acord social).

Els símbols del llenguatge tenen una gran potència representativa, ja que: Cada símbol representa tots els objectes d’una sola classe. La realitat per als sentits és variada i canviant, mentre que amb els conceptes es veu simplificada i estable. Permeten introduir el món dins de la nostra ment, i construir el món humà. Permeten separar-se del present immediat i projectar-se cap al futur.

El coneixement humà es construeix a través de 3 processos:

Conceptuació (formació de conceptes)

• La formació de conceptes es realitza en 3 passos:

1. L’abstracció: separar característiques particulars dels objectes i retenir només les generals.
2. Simbolització: una vegada creat el concepte, es representa amb un símbol convencional.
3. Generalització: aplicació del concepte a totes les coses que tenen les mateixes propietats.

• Aquest procés és: Convencional (no natural): retenim de l’objecte el que ens interessa. Parcial: el concepte mai esgota la totalitat de l’objecte. Social: no els elaboren els individus sinó les comunitats lingüístiques.

Judicació (formulació de judicis)

• Els conceptes es combinen formant judicis, en els quals un concepte s’afirma o es nega d’un altre.
• Judici (filosofia) = proposició o enunciat (lògica) = oració (lingüística).

Raonament (elaboració de raonaments)

• És la creació de nous judicis vertaders a partir d’altres que ja ho són, utilitzant les lleis de la lògica.

El llenguatge té les següents funcions:

1. Representativa: els símbols representen les realitats.
2. Cognoscitiva: permet registrar i transmetre el coneixement.
3. Comunicativa: el símbols permeten la comunicació perquè són intersubjectius.
4. Discursiva: és el vehicle de la racionalitat.

La lògica és la ciència formal que estudia el raonament correcte. Les persones seguim unes regles quan raonem, i la lògica estudia aquestes regles de manera sistemàtica.

Un raonament consisteix en passar d’un o més enunciats (anomenats premisses) a un altre (anomenat conclusió).

En un raonament correcte la conclusió es deriva necessàriament de les premisses. Això vol dir que si les premisses són certes, la conclusió també ho ha de ser.

El llenguatge té molts usos, com per exemple mostrar estats d’ànim (llenguatge emotiu), donar ordres (llenguatge imperatiu) o interrogar (llenguatge interrogatiu). L’únic que té valor per la lògica és el llenguatge descriptiu, que serveix descriure el món fent afirmacions (o negacions) sobre ell.

La unitat bàsica del llenguatge descriptiu és l’enunciat (o proposició), que és una oració simple que té un sentit complet.

Els enunciats es diferencien de les oracions dels altres tipus de llenguatge en que tenen valor de veritat: poden ser vertaders o falsos. Aquesta característica és la única que interessa a la lògica.

Per tant en un raonament poden distingir:

1. La forma: és l’estructura lògica d’un raonament, és a dir, les relacions lògiques que hi ha entre els enunciats que el formen. Raonaments que tracten de temes diferents poden tenir la mateixa forma. La forma és el que importa a la lògica.
2. El contingut: és el significat dels enunciats, és a dir, els aspectes de la realitat que descriuen. El contingut dels raonaments no té importància per la lògica.

En relació amb aquests conceptes s’han de distingir altres dos:

1. Veritat: s’aplica al contingut dels enunciats. Un enunciat és vertader quan allò que expressa coincideix amb la realitat (veritat com a correspondència).
2. Validesa: s’aplica a la forma dels raonaments. Un raonament és vàlid quan les relacions lògiques entre les premisses i la conclusió són correctes. És a dir, la conclusió deriva necessàriament de les premisses, i per tant si les premisses són certes, la conclusió també ho ha de ser.

Els inconvenients més importants són:

1. És ambigu: hi ha paraules amb més d'un significat.
2. La forma i el contingut apareixen units. A la lògica només l'interessa la forma, i de vegades el contingut dificulta adonar-se de la forma. Per exemple, podem considerar com a vàlid un argument incorrecte si la conclusió a la que arriba sabem que és certa (pot passar per casualitat). O podem considerar invàlid un argument correcte si la conclusió a la que arriba sabem que és falsa (pot passar si alguna premissa també és falsa).
3. Molt sovint la forma no es veu clarament. Això pot passar per moltes raons: pel la que hem dit en el punt anterior, o perquè enmig d'un raonament intercalem exemples o aclariments, fem digressions, el·lipsis, etc.
4. Barregem diferents usos del llenguatge. Per exemple, quan raonem expressem alguns enunciats de forma interrogativa, intentem commoure, expressem desitjos, amenaces, etc.

Els inconvenients del llenguatge natural han portat als lògics a inventar un llenguatge artificial per a l'estudi de la lògica. És el mateix que passa en el cas de les matemàtiques: s'ha creat un llenguatge artificial per a estudiar-les, el llenguatge matemàtic.

Per a analitzar l'estructura lògica d'un raonament el primer que cal fer és expressar-lo en el llenguatge formal de la lògica. Aquest procés (semblant a una traducció) es diu formalització.

Si volem provar la validesa d'un raonament, després de formalitzar-lo hem de demostrar que es pot deduir d'alguna de les

formes bàsiques de raonament correcte. Aquest procés es diu càlcul lògic.

Les formes bàsiques de raonament correcte constitueixen els axiomes o veritats bàsiques de la lògica. El conjunt d'axiomes i regles de deducció formen el que s'anomena sistema formal axiomàtic. Aquest és el model de les ciències formals, que són la lògica i les matemàtiques i que utilitzen el mètode deductiu: obtenen noves veritats a partir dels axiomes utilitzant les regles de deducció.

Fal·làcia:

Raonament incorrecte que sembla correcte.

Sofisma

Fal·làcia utilitzada conscientment amb intenció d’enganyar. Ho feien els filòsofs sofistes, al segle IV adC a Grècia.

Tipus de fal·làcies:

1. Formals: Incorrectes perquè contenen un error lògic.
2. No formals: Incorrectes per altres causes:

• D’ambigüitat: Es basen en l’ambigüitat del llenguatge.
• Materials: Aprofiten la ignorància de l’interlocutor.
• De pertinença: La conclusió no es dedueix de les premisses.

Tipus de fal·làcies de pertinença:

• Emocional: Convenç guanyant-se la confiança sense arguments, recorrent a les emocions.
• Per la força: Convenç utilitzant amenaces, que poden ser:

• Ocultes, implícites en l’argumentació.
• Conseqüències catastròfiques.

• Personal: Busquen convèncer desacreditant l’interlocutor. Hi ha dues variants

• Ofensiu: L’interlocutor no és fiable.
• Circumstancial: L’interlocutor té interessos en el tema.

• Argument d’autoritat: Una afirmació és certa perquè la manté algú amb autoritat (savi). És raonable fer cas als experts, però es comet una fal·làcia si:

• Es pren com a veritat absoluta, o
• El “savi” no és especialista en el tema.

• Manca de proves: Es considera que:

• Allò que no s’ha demostrat que és cert, és fals.
• Allò que no s’ha demostrat que és fals, és cert. Tu quoque (tu també): si algú no fa el que diu, el que diu és fals.

• Altres fal·làcies:

• La majoria: És cert el que diu la majoria.
• Preguntes complexes: Formular preguntes que contenen afirmacions, de manera que només pel fet de contestar ja s’estan donant per bones aquestes afirmacions amagades.
• Falsa causa: Considerar que quan passa una cosa i després una altra, la primera és la causa de la segona.
• Argument circular o petició de principi: La conclusió s’utilitza com a premissa (el punt de partida, les premisses, es basen en el punt d’arribada, la conclusió).