Declivi i Evolució de la Literatura Catalana: Renaixement, Barroc i Il·lustració

Declivi de la Literatura Catalana Culta

D'aquesta successió d'esdeveniments es deriven les conseqüències següents:

• Castellanització de l'aristocràcia dels antics territoris de la Corona d'Aragó.
• Pèrdua del poder de la burgesia catalana, afeblida per les guerres i les crisis econòmiques.
• Utilització freqüent del castellà en la literatura culta.
• Entrada de castellanismes en la literatura culta, sobretot al segle XVII.
• Pèrdua de la consciència d'unitat entre els diferents territoris de parla catalana.

El Renaixement (Segle XV)

El Renaixement va ser un moviment que va néixer a Itàlia al segle XV, amb el precedent de l'humanisme del segle XIV, que tenia Dante, Petrarca i Boccaccio com a principals escriptors. Va suposar la revalorització de la cultura clàssica grega i llatina. Va tenir una gran rellevància en el terreny de les arts plàstiques ja des del segle XV, amb Miquel Àngel, Leonardo da Vinci i altres. Els renaixentistes van inaugurar un període menys teocèntric que el medieval i, per tant, més antropocèntric. Algunes figures com l'erudit i escriptor holandès en llengua llatina Erasme de Rotterdam, van defensar valors com la tolerància i van propugnar la reforma de l'Església.

El Barroc (Segle XVII)

El Barroc va ser un moviment antitètic al Renaixement al segle XVII. El Barroc posava de manifest les tensions i contradiccions de la condició humana; per exemple: la consciència de la brevetat de la vida o del caràcter efímer del plaer. Això el va portar a l'ús de la sàtira, al gust per tot allò desagradable i a una visió del món essencialment pessimista. Aquestes característiques van portar els barrocs a remarcar els contrastos: la vida i la mort, el lirisme i la burla... El Barroc va tenir un fort accent espanyol: pintors com Valdés Leal, Zurbarán, Murillo, Velázquez i escriptors com Lope de Vega, Calderón de la Barca, Luis de Góngora o Francisco de Quevedo. D'altra banda, el segle XVII es va iniciar amb les obres fonamentals de dos grans literaris de tots els temps: Shakespeare i Miguel de Cervantes.

La Il·lustració i el Neoclassicisme

La Il·lustració va tornar a suposar la confiança en el progrés i la raó. La seva manifestació més característica en el camp de les arts és el neoclassicisme, que va implicar un retorn a les normes dels antics grecollatins.

La Il·lustració és un moviment francès que va culminar en certa manera amb la Revolució del 1789 i la fundació d'una democràcia burgesa basada en la separació entre els poders executiu, legislatiu i judicial. Són exponents d'aquest moviment escriptors com Voltaire, Jean-Jacques Rousseau o Diderot i D'Alembert.

Renaixement: Pere Serafí

Poeta i pintor, se'n desconeix la data de naixement i se sap que va morir al voltant del 1566. La seva poesia presenta encara punts de contacte amb els trobadors i amb Ausiàs March. Tot i així, va utilitzar formes poètiques pròpies del Renaixement, com el sonet. També va escriure en castellà.

• Formes tradicionals-populars (Goigs).
• Predilecció de gèneres i formes mètriques italianes: el sonet.
• Estil d'influència castellana, introducció de castellanismes.
• També influència d'Ausiàs March, per exemple, l'ús del decasíl·lab.

Barroc: Francesc Vicent Garcia i Francesc Fontanella

Francesc Vicent Garcia (1579-1623), conegut com el Rector de Vallfogona, va néixer a Tortosa el 1579 i va morir a Vallfogona de Riucorb el 1623. Tenia dos estils: un de culte i un altre d'obscè i escatològic —el vallfogonisme—. Tot i així, també és autor de sonets d'un gran lirisme.

Il·lustració: Baró de Maldà i Joan Ramis i Ramis

Baró de Maldà (Barcelona 1746-1819) és autor d'una vasta obra en prosa, seixanta volums, anomenada Calaix de sastre: hi va escriure sobre pràcticament tot allò que l'envoltava, més que no pas sobre ell mateix. Anotava tot allò que veia en els seus viatges, excursions o passejades, sobre pobles, ciutats, personatges, festes, celebracions, esdeveniments polítics i socials, manera de viure, etc.

L'obra consisteix en un document de primera magnitud sobre les formes de vida a Catalunya de la segona meitat del segle XVIII.

Joan Ramis i Ramis (Maó, 1746-1819) és exponent del teatre neoclàssic menorquí. Ramis és conegut sobretot per Lucrecia, obra ambientada a la Roma antiga i que respecta les tres unitats del teatre clàssic: de lloc, d'acció i de temps. Quan es va restablir la sobirania espanyola a Menorca, Ramis va passar a escriure en castellà.

La Literatura Popular

La popular va guanyar importància perquè va mantenir una gran vitalitat. Això és lògic si es té en compte que el poble mai no va deixar de parlar la seva llengua i que la castellanització va afectar, sobretot, els ambients més cultes de la Cort.

Característiques de la Literatura Popular

• La literatura popular, normalment anònima, presenta sempre una evolució més lenta que la culta; per això és més difícil de datar.
• Pel que fa al teatre, en aquests tres segles es va continuar la tradició de l'entremès medieval, anomenat sainet al Principat.
• En poesia, sovint transmesa oralment i cantada, hi havia una gran varietat de gèneres:
  • Nadales: a l'entorn del naixement de Crist.
  • Corrandes: normalment quatre versos de set síl·labes.
  • Goigs: poesia religiosa sota l'advocació d'un sant o una parròquia.
• També cal destacar els romanços, poemes narratius de tradició oral, com ara El comte Arnau.

La poesia popular mantenia unes certes constants, com ara el vers d'art menor —octosíl·lab com a màxim—, la rima assonant o l'ús abundant de repeticions, que n'accentuaven la musicalitat.

En prosa, cal destacar les rondalles i les llegendes, que també es transmetien oralment. És habitual el seu caràcter fantàstic.