Català 2

A partir dels anys 70 del s. XX van aparèixer noves tendències: el realisme fantàstic (Pere Calders o Joan Perucho) i les novel·les de gènere (novel·la negra, novel·la de ciencia-ficció, novel·la eròtica, novel·la de terror…), que van portar la literatura catalana a una situació de normalitat.

Daquests anys, cal esmentar una sèrie dautors que, agrupats sota el pseudònim dOfèlia Dracs, van escriure diversos llibres unitaris de narracions dun mateix gènere.

Quim Monzó (Barcelona, 1952) es va iniciar en la novel·la amb Ludol del griso al caire de les clavegueres (1976), obra que reflecteix lexultació i el fracàs del maig del 1968 i amb la qual va guanyar el premi Prudenci Bertrana. Actualment, col·labora com a crític en diversos diaris i ha escrit guions per al cinema, la ràdio i la televisió.

Ell és, sobretot, un gran escriptor de contes. Algunes de les seves obres són Uf, va dir ell (1978), Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury (1980), Lilla de Maians (1985), Guadalajara (1996)…
Posteriorment va revisar la seva obra de narrativa curta en el llibre Vuitanta-sis contes (2000). El 2007 publicà el recull de contes Mil cretins.

Als 80 també publicà algunes novel·les: Benzina (1983) i La magnitud de la tragèdia (1989). Però on ha destacat és en el camp dels articles periodístics. Molts dels seus articles han estat aplegats en llibres: El dia del senyor (1984), Zzzzz (1987), La maleta turca (1990), No plantaré cap arbre (1995), Tot és mentida (2000)… El 2004 publicà una crònica de viatges: Catorze ciutats comptant-hi Brooklyn.

Les narracions i els articles es caracteritzen per un fort sentit de lhumor i una visió desdramatitzada de la vida un estil cada cop més acurat i sobri. Lobra de Quim Monzó reflecteix la vida i els costums barcelonins dels últims anys del s. XX, mostrant una preocupació per les relacions entre les persones pel que fa a la comunicació.

Montserrat Roig va néixer el 1946 a Barcelona, on va morir el 1991. La seva obra es pot dividir en 2 grans apartats, la narrativa literària i la periodística, i té com a centre principal la generació de joves catalans dels anys 60 i la seva evolució cap a la maduresa en els 80. En els seus llibres descriu les grandeses i les febleses dels joves procedents de la petita burgesia catalana que van protagonitzar la transició política del franquisme a la democràcia.

En la novel·lística, hi ha un grup dobres que tenen com a protagonistes diverses dones duna mateixa família petitburgesa de lEixample barceloní: Molta roba i poc sabó… i tan neta que la volen (1970), Ramona, adéu (1972), El temps de les cireres (1977) i Lhora violeta (1980). Un altre grup marca una evolució cap a la maduresa com a escriptora: La veu melodiosa (1987) i El cant de la joventut (1989). Digues que mestimes encara que sigui mentida (1991) va ser lúltim llibre que publicà.

Va recollir en forma de llibre una sèrie dentrevistes en Retrats paral·lels (1975, 1976 i 1978) i darticles periodístics en Melindros (1990) i Un pensament de sal, un pessic de pebre. Dietari obert 1990-1991, que es publicà pòstumament.

Jaume Cabréva néixer a Barcelona el 1947. Després de llicenciar-se en Filologia, va exercir de professor durant uns quants anys.
Algunes de les seves novel·les presenten una alternança de l'estil directe i indirecte i uns personatges molt elaborats... Els temes són la lluita pel poder, l'odi, les passions amoroses, la por de la mort, la venjança...

El primer llibre fou un recull de narracions, Faules de mal desar (1974), i 3 anys més tard va escriure Toquen a morts (1977). Al final dels anys 70 va formar part del col·lectiu Ofèlia Dracs. Són d'aquesta època 3 obres: Galceran, l'heroi de la guerra negra (1977), La historia que en Roe Pons no coneixia (1980) i L'home de Sau (1984).

A partir del 1983, amb La teranyina, va encetar un cicle més madur de novel·la, ambientat en part a Terrassa (Feixes, en la ficció), en part a la Barcelona del segle XVIII (Senyoria, 1991). Amb L'ombra de l'eunuc (1996), l'acció de les seves novel·les es trasllada una altra vegada a lèpoca actual.

Fill de Sedaví (1951), a la comarca valenciana de l'Horta, Ferran Torrent es va dedicar de jove a diversos oficis que li van permetre conèixer molts ambients i llocs de la Comunitat Valenciana.

Al principi, va escriure novel·la negra, d'intriga policíaca, ambientada en els anys 70 i 80 a la ciutat de València i a la comarca de l'Horta: No emprenyeu el comissari (1984), Penja els guants, Butxana (1986), Un negre amb saxo (1989), Cavall i rei (1989) i L'any de l'embotit (1993).

Aquesta trajectòria canvià amb Gràcies per la propina (1995) i La mirada del tafur (1997), en que ens presenta una autobiografia sobre els seus anys dadolescència i joventut, és a dir, sobre la València dels anys 60 i 70. Els darrers llibres marquen la continuació de novel·la negra (Cambres d'acer inoxidable, 2000) i l'obertura de nous ambients (L'illa de lholandès, 1998, i Societat limitada, 2002).

Torrent aconsegueix un estil personal amb un llenguatge directe i grans dosis d'humor, amb una solida descripció d'ambients i la presencia dels registres més variats d'aquesta mateixa societat.